diumenge, 18 d’octubre del 2009

Júlia Maria Montell i Sarrià


Júlia Montell va nàixer l'any 1916 a Xàtiva al Carrer Puig. Son pare, llaurador, va voler que estudiara i sort que va tenir que Júlia resultà ser una xiqueta molt curiosa i amb molta necessitat de saber. El cas és que hi havia algun tret en la seua forma de ser que ja apuntava que aquesta dona tenia totes les característiques d'una líder nata: sentit de la justícia, equitat i una necessitat de dialogar i d'intentar resoldre les coses pel mig del diàleg.

Coses de la vida, aquesta dona i les de la seua generació estaven predestinades a topar-se amb la Guerra Civil a la flor de la seua joventut. La majoria de les seues amigues optaren per tenir por i quedar-se a casa, Júlia s'implicà fins al cap i va vore l'oportunitat de portar a la pràctica les teories de l'avi Josep, que era anarquista de soca-rel i que ja s'havia clavat en més follons que pèls li quedaven al cap. A casa quan l'avi contava alguna batalla, la mare li deia: "deixe de clavar-li pardals al cap a la xiqueta, Pare" i ella deia tota enutjada: " però si té raó, jo haguera fet el mateix". I és que ho portava a la sang...

El dia que es va proclamar la República, tenia 15 anys i per descomptat, va acudir a la desfilada que es va fer pel poble. Ella no portava la banderola com la seua amiga Patro, però encapsalava la comitiva amb els ulls brillant de l'emoció. De veres ella pensava que havia arribat l'oportunitat de demostrar que una altra forma de vida i d'organització més justa era possible. I era tal el seu convenciment i ho vivia amb tanta naturalitat, que prompte feia mítings a qualsevol lloc, al Mercat, a la Plaça, a ca el metge, etc...De fet, va ser nomenada responsable de Propaganda del Sindicat, anarquista és clar, com l''avi. Als16 anys ja s'afilià a la FAI.

Quan esclatà la Guerra Civil, tenia 20 anys. Havia conegut a un xic al Sindicat, Pere, amb el que festejava des de feia uns mesos. Ell volia anar al front, i ella es moria d'enveja. Una nit Pere li va dir que se'n anava a València, que havia contactat amb José Pellicer i que eixe home li havia captivat fins a tal punt que s'enrolava en la seua milícia. Júlia no s'ho pensà dues vegades, agafà quatre trastos, escriví una carta als pares i se'n anà de Xàtiva per a formar part del grup "Nosotros", Columna de Ferro, format per Segarra, Cortés, Rodilla, Berga i ells dos, també Rafael Martí ("Pancho Villa"), Francisco Mares, Diego Navarro o Pedro Pellicer, germà de José.

Pere va morir en combat a les primeres de canvi al front a Terol. Lluny de desanimar-se Júlia assimilà les idees d'aquella columna, tan peculiar com a forma de vida, desempenyant un paper fonamental en les primeres experiències de comunisme llibertari a alguns poblets de Terol. També s'encarregava del diari "Línia de Foc" i publicava manifestos i comunicats, perquè pensava que calia explicar les seues accions en la reraguarda i justificar els seus movimients i decisions davant treballadors i camperols.

Però el fet més important és que aquesta socarrada, va coincidir amb Durruti i la seua columna Saragossa, als quals es va unir per anar a la defensa de Madrid, sent testimoni de com Durruti va morir al front combatent i no per un dispar accidental. Recordava després com van defensar els seus ideals fins al final i com es van mantindre ferms quan els van obligar a convertir-se en exércit regular.

Júlia va ser afusellada en acabar la guerra, any 42, en companyia d'alguns dels companys de la Columna de Ferro. Quan es va conéixer la notícia a Xàtiva molta gent se'n alegrà, però van ser molts més els que van plorar, d'amagat és clar.

La seua neboda lluita en l'actualitat per recuperar la memòria de sa tia mentre ella jau a alguna cuneta, ignorada, indiferent, però lliure...

* Dedicada a totes aquelles dones republicanes que van ser heroïnes anònimes a la Guerra Civil.

4 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

Enhorabona per l'entrada!

Miquel Lorente ha dit...

Lliure i digna!

Anònim ha dit...

No sabía de l'existéncia d'aquesta heroína xativina. Es veu una dona compromesa amb la causa, i cóm no, els assassins feixistes la tingueren que afusellar...

peguie ha dit...

Es una ficció, però segur que va existir alguna real.