dijous, 1 de juliol del 2010

Fins aviat, espero

Escarabat al Namib

I ves que ja em tens a mi, al davant de la pantalla, dits a punt, intentant escriure alguna cosa, per mor de no rebre de tan doctes blogaires que m'acompanyen i preguntant-me, ensems, de què caram puc parlar, què coi puc escriure?

I és que vostès diran, senyores i senyors, què és el que es pot escriure quan, a una, l'acte d'escriure l'avorreix sobiranament, que el llegir sempre m'ha fet perdre l'escriure. Fins i tot ara em costa reprimir un badall, les parpelles cauen, i molt em temo que acabi dormint i bavejant al damunt del teclat. Imatge del tot patètica que presto per a algun patrocinador que s'hi avingui.

Encara bo que vaig dir de només fer una aportació mensual! sinó, ni m'imagino la tortura a la que em veuria sotmesa intentant impostar. Una no pot fingir eternament allò que no és i el que segur que no sóc és una escriptora, i menys de ficció.

Ho he provat, fins i tot, en un acte d'heroisme, que només serà prou valorat pels futurs estudiosos de la meva obra (ehem), he imprès els tres capítols esquemàtics de la meva novel·la (ehem-ehem) sud-africana: "Forways Gardens", "William" i "Donovan". He posat música africana a l'Spotify, he fet un bon esquema de la història, m'he empatxat de documentals sobre Soweto, els san, el llenguatge xhosa (això només perquè m'avorria i m'ha vingut de gust recordar com es parla en "clicks"), les diferències ètniques a Sud-Àfrica (havia de sortir una policia coloured a qui tothom menyspreava) i, sobretot provant d'esquivar tota informació futbolística associada.

I res, definitivament res. Al cap i a la fi, què en podia sortir d'un intent de venjança? Reconec que vaig gaudir molt fotent-li un tret al cap a en Ron, un fill de puta sud-africà, real com la mare que el va parir, que ens va deixar tirats a setze persones al mig del Namib, dins la caixa d'un camió tronat, durant un mes i sense un puto dòlar per comprar menjar i aigua.
Tròpic de Capricorn. No sé qui m'havia dit que els "tròpics" eren exhuberants. Serien els tòpics, ves a saber.

Reconec que li tenia preparada una sorpresa a l'imbècil d'en William, un negre zambià, alt i gras com un porc, curt de gambals i malparit com ell sol, i que era el conductor del camió destartalat on anàvem, sense rodes de recanvi, amb la resta de rodes petant regularment, i sense marxa enrere. Algú de vostès ha empès mai un camió al mig de la sabana? i quantes rodes n'heu canviat?

En Donovan no era ningú, però amb algú havia de parlar el fill de la gran barjaula d'en Ron. La veritat és que amb els dos primers capítols, o potser en podia haver afegit un tercer on en William fa una trucada a algú i, mentre s'espera, un lleó li fa la pell i un grup de turistes perduts se'n troba alguns bocinets plens de formigues, el crani estaria bé, ja n'hauria fet prou. Em va satisfer d'allò més, perquè és el que els vaig desitjar a ambdós.
Les bateries també cauran pel camí. No volíem aventura? doncs tres tasses!

O sigui que, després d'un mes de donar tombs per Namibia, Bostwana i Zimbabwe, dalt de la caixa d'un camió trencat, canviant rodes, resant perquè no ens matéssim enmig del no res i resant perquè les Visa funcionessin en algunes ciutats (no us imagineu quanta cua hi ha sempre als bancs africans), i odiant-nos tots de la pitjor manera possible, l'única solució que em quedava era pelar-ne algun, ni que fos en la ficció. Sóc una dona tranquil·la jo, si més no de portes enfora.

Per tant, concloc aquí una altra novel·la que no va ser, perquè ja estan totes escrites i trobo del tot impertinent tornar a escriure allò que ja n'està, i, si no els sap greu, em despedeixo fins al setembre. Si és que torno, que aquest any, si no s'esguerra, me'n vaig a fer un tomb per Àsia i és del tot evident que en aquests llocs no saps mai que pot passar. Serà que m'agrada més viure les històries que escriure-les? Potser perquè els reality shows han robat la màgia a la realitat, embrutint-la i fent de l'experiència quelcom risible i menyspreable per part d'aquell que mira. Una eina més a favor del poder i dels blipverts.
Estan bojos aquests europeus!

Nota: totes les fotografies són de l'àlbum familiar. La de l'escarabat és meva, feta amb una Lumix, i n'estic especialment orgullosa, atesa la velocitat d'aquestes bestioles.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs considere que s'ha perdut en el no res una bona novel·la. No hi ha dret, no senyora.

Clidice ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Partènope ha dit...

n'hi ha tantes en els llimbs de la creació senyor Anònim! gràcies :)

Xavier Aliaga ha dit...

Em sume a l'opinió anònima. Llàstima de road-book, o com es diga!

EROs Ramatxoto ha dit...

Bon post, Partenope.