Poesia assagística V: Clementina Abelló

Des de menut, sempre havia cregut que la poesia assagística moderna era un mite. Sort que, en ple estiu, Alietes, el del Corralot, va encetar la noble tasca de fer visibles a una sèrie de poetes assagístics moderns. Gràcies a ell, coneguem, ara, els versos de Laureto Cavalcanti, de Bramah Xoto o de William Johnson Fry. A esta encomiable labor també es va unir Davit, el del carré Blanc, descobrint-nos a Josif Maria de Pila Màster. Fa un parell de setmanes, o així, vaig vore una pel·lícula que em va fer vindre al cap el nom de Clementina Abelló. Seria ella una poetessa assagística?

Clementina, era una bella jove radiotelegrafista d’una família saforenca que amava la literatura estatunidenca de principis del segle XX, tant com la riquesa dels aristòcrates europeus de l’època. En 1908, a l’edat de vint-i-un anys, es va traslladar a viure a Paris per estar en contacte amb l’escriptora Edith Wharton, a qui admirava més enllà del seu treball literari.

Amb l'assessorament de Wharton, a finals de 1911, Clementina va publicar els seu primer (i únic) poemari sota el títol de Nàufraga del Sena. Els seus poemes tractaven els paisatges d’este riu com objecte estètic i afectiu. La natura recollida en els seus versos reflectia l’esperit d'una poetessa captiva del llit del Sena.

A un dels diversos recitals del poemari que va fer Clementina a Paris va acudir Edmond Blanchot, comte de Cherbourg i gran enamorat de la poesia paisatgística, com la que conreava la nostra poetessa. Edmond s’enamorà de Clementina i de la naturalitat dels seus versos, en la mateixa mesura que ella quedava enlluernada per l’escandalosa sonoritat de les butxaques d’ell.

El diumenge, 7 d’abril de 1912, van contraure matrimoni en l’església de Cherbourg i la vesprada del dimecres, 10 d’abril, partiren de viatge de noces cap a Nova York embarcant-se al Titanic, que va fer escala al port d'esta localitat de la Baixa Normandia, a posta, per a recollir als novençans i a uns pocs passatgers més que van aprofitar l’avinentesa.

La intenció de Clementina era escriure el seu segon poemari paisatgístic, que duria per títol Nàufraga de l’Atlàntic i en què traslladaria a versos l’experiència del creuer. Com podeu imaginar, tot es va afonar la nit del diumenge, 14 d’abril. Però en esta desgràcia, és on trobem l'aportació de la Comtessa de Cherbourg a la poesia assagística.

Com es conegut, l’impacte del Titanic amb l’iceberg va tindre lloc a les 23:40h. A les 0:10h., els dos operadors de ràdio del vaixell, Jack Philips i Harold Bride, van començar a enviar missatges d’auxili a altres transatlàntics propers, mentre el Titanic s’anava enfonsant a poc a poc. A les 2:10h., el capità Smith els diu a Philips i a Bride que ja havien complit amb el seu deure i els ordena que abandonen la sala de comunicacions. Durant estes dues hores van aconseguir contactar amb el Carpathia, que es trobava a unes seixanta milles de distància. Però Philips encara es va quedar uns minuts més, intentant contactar amb el Californian que estava més a prop d’ells. No ho va aconseguir. A les 2:20h. del dilluns, 15 d’abril, el Titanic se submergia per complet. Bride va poder arribar a un bot salvavides i va ser un dels supervivents rescatats durant la matinada pel Carpathia. Philips, encara que va tindre temps d’eixir del vaixell, no va aconseguir pujar a cap bot i el seu cos no va resistir la gelor de l’aigua. I a partir d’ací entrem en la llegenda.

Als pocs dies de l’enfonsament, un dels supervivents va dir en el seu testimoni que va arribar a parlar amb Philips en l’aigua i que este li va contar que, quan va abandonar la sala de ràdio, va vore entrar en ella a una jove d’uns vint-i-cinc anys. El supervivent pensava que Philips estava delirant. Este testimoni va passar desapercebut fins que el radioperador del Californian, Cyril Evans, va declarar poc abans de morir, anys després, que aquella fatídica nit li va entrar un missatge a les 2:25h. del Titanic que era una poesia en codi morse que transcrita seria:

Mala sort!
Com la del meu consort,
ma vida arriba a port:
l’engul la mort.

Dins d’este transport,
on ja no trobe reconfort,
ni cap tipus de suport,
he trobat el seu passaport.

A ma vida se li cau el sostre
dins d’este monstre...
Ja no cal amargar el rostre,
ni resar cap Parenostre.

Si este últim alé m’escolteu:
no exclameu,
no s’alarmeu,
no es desanimeu,
no es desplomeu
i no s’arrimeu...
Fiqueu-vos a la gatameu
i gemegueu en arameu.

Un exemple de poesia assagística davant la mort? Sí, per a uns, i no, per a altres. És Clementina Abelló l'autora del poema o va ser Cyril Evans? A la llegenda de la poesia assagística radiotelegrafiada en codi morse contribueix que els cosos dels comtes de Cherbourg mai s'han trobat i el que es més increïble encara: no consten com viatgers en cap dels llistats del Titanic. Com siga, l'elaboració d'este post m'ha portat a descobrir que la poesia assagística en morse va ser conreada, poteriorment, per alguns joves radiotelegrafistes de la kriegsmarine durant la II Guerra Mundial. Qui sap si algun dia es parlarà, més profusament, sobre este apasionant tema a El Penjoll?