divendres, 27 d’agost de 2010

Poesia assagística IV: William Johnson Fry


A Tadeus Calinca, ciclista atzarosament (i no per això injustament) premiat.

A vegades passa que la poesia assagística li és concedida a algú com una gràcia (o com una putada, donada la maledicció que vostés saben dels poetes assagistes). És el cas de W. J. Fry, esclau negre de Carolina del Sud a qui, just per les molèsties que la seua gràcia causava a la consciència l’amo de la plantació de cotó –que vaja quina puta gràcia li devia fer a l’amo-, li és concedida la llibertat. Fry entra en la categoria de poeta assagista moral i molts dels seus versos, com ara els que seguixen, seran posteriorment musicats pels pares del blues:

«La llibertat és un pou sense fons
em va dir Gola Seca Jones,
que quant més bourbon de canya bevia,
més set de bourbon tenia.»

Fry treballa la metàfora per fer-la entenedora a oïdes dels seus excompanys de condició.

«Sóc home de camins:
duc la voluntat als peus.»

«La sandàlia, que a l’estiu se’m fa preferible,
se’m torna odiosa a l’hivern.
I de bon gust la bescanvie per bota alta.
Així també la llibertat és un bé relatiu.»

Este darrer pensament, incomprés per la majoria negra, alçà un fort sentiment de rebuig envers Fry, qui va haver de convertir el seu pelegrinatge en fugida pels estats esclavistes. Podia haver tirat cap al Nord, però, llavors, quin sentit tenia ostentar la gràcia de la poesia assagística? Tot un drama personal. No podia renunciar a les arrels, i així es va convertir en el primer negre que va aprendre a pujar en bicicleta: quan era reconegut en alguna assemblea clandestina i, acte seguit, insultat i perseguit, mamprenia l’escapada a colp de pedal i deixava arrere els seus perseguidors.

«No per més fugir cap avant
acaronaràs més prompte la llibertat.
Hom ha conéixer quines baules
duu enganxades al cul.»

«Desitgem el vol,
però també l’ocell paga condemna
de no tindre mans.»

Rebutjat pels blancs i pels cercles més bel•ligerants dels seus, el seu discurs es torna pessimista. El seu vers assagístic, que comença cantant la llibertat, vira per parlar de límits. Heus ací l’autèntic tema de Fry.

«Posa’m una frontera.
Sóc un home.
La salvaré.»

La destresa sobre la bicicleta el porta a participar en una cursa popular en Montgomery, Alabama. Trau deu minuts d’avantatge sobre el segon. La victòria de Fry és inapel•lable i l’àrbitre no té més remei que concedir-li el premi: una bicicleta últim model. Incapaç de muntar dues bicis alhora és atropellat per un carro de quatre cavalls la nit del 26 de setembre de 1857 en la sempre perillosa carretera nacional Montgomery-Selma.
«L’excés és la càrrega més pesant», diu al carreter abans de palmar. Tenia dèneu anys.

13 comentaris:

Tadeus ha dit...

Sr Alietes, moltes gràcies per la dedicatòria, inserida a més en un exercici literari sublim. Està vosté inspirat amb això de la poesia assagística i m'estan entrant ganes de fer alguna prova en el novedós gènere.

Per altra banda, la història de William Fry em du a un poema de Richard Frost que he llegit últimament i que es titula "The Road not Taken" ("El camí que no s'ha pres"). No és que em semble un gran poema, però sí una bona 'idea' per a un poema. Ací tenen l'enllaç: http://www.bartleby.com/119/1.html

Aquil·les Sisternes ha dit...

De veritat que m’ha deixat vostè impressionat, Alietes. Mai de la vida no se m’hauria passat pel cap que existís cap lligam entre el blues, el gospel i la poesia assagística. Quant al boubon de canya, doble sorpresa! Quina cosa bevia en realitat Gola Seca Jones, whisky o rom? Sabia que la dacsa era un dels ingredients del licor elaborat a Kentucky, però la canya de sucre...

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Tadeus. M'encantaria que s'estrenara vosté en esta secció. Al cap i a la fi d'això es tracta. Davit, el del carré Blanc, ens va il·luminar amb la vida i obra del catòdic Josif Maria de Pila Màster, poeta assagístic que jo desconeixia i sobre el qual estic ara mateix investigant. Vinga, va, estire's, home!

Ja veu, Aquil·les, coses que passen. Jo tampoc no ho acabe d'entendre del tot. Poden passar tres coses: A) O bé es va arribar a destil·lar una partida de bourbon de canya. B) O bé la "canya" es refereix a la forma de la planta de la dacsa. C) O bé és una metàfora que serveix per unir els estats del sud-est nordamericà amb els del Carib.

refelet ha dit...

Estic preocupat. Sóc l'únic que veu que les camionetes no existien en 1857? serà que no he entés alguna cosa? seré un inadaptat?

EROs Ramatxoto ha dit...

La carretera nacional Montgomery-Selma és coneguda pels seus fenòmens paranormals, d'ací la seua perillositat.

La mort de W.J. Fry per un vehicle mororitzat que encara no existia només fa que fer-nos vore que Fry era un avançat al seu temps.

refelet ha dit...

Ah, clar, clar, no havia caigut...

Anònim ha dit...

No m'he enterat, ha començat el concurs de biografies ficticies 2.010?

Tadeus ha dit...

Senyor EROs, ja que vas ser vosté el primer reivindicador de la poesia assagística, i tenint en compte que em trobe confòs davant de tan magna disciplina literària, ¿seria tan amable d'exposar breument què és, si més no, la poesia assagística?

EROs Ramatxoto ha dit...

És un subgènere literari que combina poesia (en quant a la seua forma) i assaig (en quant al seu contingut).
Però compte que els posts del Sr. Alietes no són poesia assagística en stricto sensu, sinó que versen sobre poesia assagística, per tant, estem parlant més pròpiament de metapoesia assagística.

Vinga anime's a fer un post, Sr. Cal·Linca.

La Maraca Humana ha dit...

Per cert, Sr. Cal·linca, la gent està inquieta sobre el tema de la sidra...

Estic treballant en una adaptació per a maraques de l'obra 4'33 de J. Cage. Si es fera el dia de la sidra, la podria interpretar, en exclusiva, a la seua terrasseta a la llum de la lluna.

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies Refelet per l'observació. Ben vist. Ja està esmenat. Allà on no arriben les dades fidedignes (altres fonts diuen que W.J.Fry va morir ofegat al riu Ohio; massa al nord segons alguns estudiosos), ha d'arribar la imaginació de qui intenta compondre el trencaclosques. D'ací l'errada.

Vinga, Tadeus, no es faça el llonguis que ja ha vist per on van els tirs. I EROs té raó, jo només verse sobre poetes assagístics, només done a tastar els seus versos més famosos.

Tadeus ha dit...

Ja comprenc millor l'obstrús món de la poesia assagística. Observe, a més, que entre els poetes assagístics és habitual l'anacronia.

refelet ha dit...

Buuuf! m'ha llevat vosté un pes de damunt, Sr Alietes. Estava preocupat. Moltes gràcies!