"Un cec amb raigs X als ulls / és com una llengua amb papil·les però sense boca". En llegir aquests versos, Etelví del Pene Dés va sentir que havia trobat una porta oberta: enmig del desert de la baixa tensió, controlat pels seguidors d'Ibn Drola, per fi algú havia assenylat un diferencial que permetia l'ascens al cel de l'alta tensió. Però, com a catòdic devot d'Artur Acell, li pegava tort que fóra una dona, Bramah Xoto, qui li haguera inspirat. Així que, estimades lectores, aquesta influència femenina que va rebre Josif Maria de Pila Màster, que així es va rebatejar Etelví en ordenar-se Farad de l'Aseu, va ser conscientment amagada a l'opinió corrent.
Josif Maria de Pila Màster, signant encara com Etelví del Pene, va escriure uns elèctrics i combatius poemes; aleshores la seua lluita era contra Ibn Drola, a qui Acell acusava d'infidel al veritable déu, Jesís Electrisit. Aquests primers poemes d'Etelví no es poden incloure plenament dintre de la poesia assagística, malgrat apuntar ja la posterior deriva que prendrà Etelví en esdevindre Josif. Destaca d'aquesta primera època el poema "El sol de mitjanit el paguem nosaltres". Ací, Etelví fa un al·legat contra la doctrina d'Ibn Drola referent al'origen diví de la llum:
"Com el sol de la mitjanit
davallem.
No és el sol, és el seu reflex
allò que penja del fil d'una gran butxaca."
Un altre exemple d'aquesta poesia militant el trobem al poema titulat "Els moments significants":
"Taula per a dos i llit per a un.
Mai no havia transitat tan calenta corrent pels meus circuits,
però no em deixaré convèncer pel neguit dels ciris
que ombregen la veritable llum"
Anys després, entrat ja en la madura edat (aquella que tant agrada al Manopla), el nostre poeta, ja ordenat Farad i batejat com a Josif Maria de Pila Màster, va recapacitar i va entendre que la lluita contra Ibn Drola era menys important que el combat contra el pecat. Tom Watt-er, representant de la contracorrent, estava liderant una revolució moral contra els catòdics. Josif estava molt preocupat per la integritat de la joventut. Tot convençut de què era possible la galvanització dels joves (recobrir la seua moral amb altra moral més forta), va escriure "Letrino". Aquest és un text clarament dintre de l'estil de la poesia assagística. "Letrino" està organitzat en 999 màximes que tots els joves deuen observar per arribar a la galvanització i vèncer la temptació del Watt-er. "Letrino" s'obre amb aquesta màxima:
"Il·lumina amb la llumenera de la teua pila
i encén tots els camins
amb la llum d'Artur Acell que portes dins."
La màxima 2 anima la joventut a convertir-se en fashion victim:
"Tant de bo fóra tal la teua compostura
que tothom en veure't diga:
aquest llig la pila d'Artur Acell."
Lluny de ser previsible, la poesia assagística de Josif pren derives aparentment caòtiques i erràtiques. Així, a la màxima 393 juga al desconcert del lector, tot posant a prova la seua amperícia:
"Un home, un cavaller transigent,
tornaria condemnar a mort a Jesís Electrisit."
"Letrino" acaba amb una màxima que és un exhort:
"Porta aquests pensaments dins de la teua roba interior".
El nostre profeta va ser elevat al càrrec d'Amperidor de Matrix en recompensa a la seua lluita contra el Watt-er. Abans de poder gaudir de la pagueta de la jubilació va morir fruit de la seua addicció a seure a llegir sota una làmpara de raigs X. A la seua tomba gravaren una de les seues màximes:
"Després de tant de dir 'Creu, Senyor quina creu!'
es veu que volies una creu al teu gust".
3 comentaris:
Encara que l'alt nivell que està agafant tira un poc cap arrere, no estaria malament que algú més s'animarà a continuar ramificant esta interessant sèrie de poesia assagística. No creu, senyor Alietes?
Ja ho crec, senyor EROs!
Enhorabona pel post, Davit, és estremidor.
No coneixia la vida ni l'obra de Josif Maria, potser perqué no el tenia enregistrat com a vertader poeta assagista. Com explica Davit, Josif no va començar com a tal, sinó que els seus inicis foren la poesia normal i corrent, vulgar, m'atreviria a titlar-la. Mala cosa! I, a més, una altra dada que ens fa dubtar de la seua autenticitat com a poeta assagista(tot i que els fragments que Davit cita són d'un valor poèticoassagístic inqüestionable), és l'edat de la seua mort: només "abans de poder gaudir de la pagueta de la jubilació". S'ha de tenir en compte que la poesia assagística és un gènere maleït: cap dels seus principals conreadors han passat dels 25 anyets. Per això mateix hi ha tan poca gent que gose practicar-la. Encara que, evidentment, pot ser que estem davant de l'excepció.
Estimats amics: jo pensava -per a mi i per a vosaltres- que si, amb tota aquesta sequera, tenim un nivell havardià (això vullgueren ells, tenir la llum dels penjollaires) què passarà quan la rutina tardorenca s'intal·le a les nostres neurones. Havia escoltat queixar-se al pur, al magnànim, al miraculós Eros que la cosa es trobava en una mena de nit obscura de l'ànima. Però sembla que l'amor regnant al Penjoll i beneït per la divina mà del sagrat i sublim Calinca (sense ela gemina-nada)està donant el seus fruits.
Haurem de preparar un cap de setmana d'exercicis espirituals a la Serralada d'Espadà, a Aín. Ara mateix estic nodrint tota la fusta de casa amb olis naturals. Benvinguts sigueu i sereu tots, de bestreta.
Publica un comentari a l'entrada