dimecres, 29 de setembre de 2010

Poesia assagística V: Clementina Abelló


Des de menut, sempre havia cregut que la poesia assagística moderna era un mite. Sort que, en ple estiu, Alietes, el del Corralot, va encetar la noble tasca de fer visibles a una sèrie de poetes assagístics moderns. Gràcies a ell, coneguem, ara, els versos de Laureto Cavalcanti, de Bramah Xoto o de William Johnson Fry. A esta encomiable labor també es va unir Davit, el del carré Blanc, descobrint-nos a Josif Maria de Pila Màster. Fa un parell de setmanes, o així, vaig vore una pel·lícula que em va fer vindre al cap el nom de Clementina Abelló. Seria ella una poetessa assagística?

Clementina, era una bella jove radiotelegrafista d’una família saforenca que amava la literatura estatunidenca de principis del segle XX, tant com la riquesa dels aristòcrates europeus de l’època. En 1908, a l’edat de vint-i-un anys, es va traslladar a viure a Paris per estar en contacte amb l’escriptora Edith Wharton, a qui admirava més enllà del seu treball literari.

Amb l'assessorament de Wharton, a finals de 1911, Clementina va publicar els seu primer (i únic) poemari sota el títol de Nàufraga del Sena. Els seus poemes tractaven els paisatges d’este riu com objecte estètic i afectiu. La natura recollida en els seus versos reflectia l’esperit d'una poetessa captiva del llit del Sena.

A un dels diversos recitals del poemari que va fer Clementina a Paris va acudir Edmond Blanchot, comte de Cherbourg i gran enamorat de la poesia paisatgística, com la que conreava la nostra poetessa. Edmond s’enamorà de Clementina i de la naturalitat dels seus versos, en la mateixa mesura que ella quedava enlluernada per l’escandalosa sonoritat de les butxaques d’ell.

El diumenge, 7 d’abril de 1912, van contraure matrimoni en l’església de Cherbourg i la vesprada del dimecres, 10 d’abril, partiren de viatge de noces cap a Nova York embarcant-se al Titanic, que va fer escala al port d'esta localitat de la Baixa Normandia, a posta, per a recollir als novençans i a uns pocs passatgers més que van aprofitar l’avinentesa.

La intenció de Clementina era escriure el seu segon poemari paisatgístic, que duria per títol Nàufraga de l’Atlàntic i en què traslladaria a versos l’experiència del creuer. Com podeu imaginar, tot es va afonar la nit del diumenge, 14 d’abril. Però en esta desgràcia, és on trobem l'aportació de la Comtessa de Cherbourg a la poesia assagística.

Com es conegut, l’impacte del Titanic amb l’iceberg va tindre lloc a les 23:40h. A les 0:10h., els dos operadors de ràdio del vaixell, Jack Philips i Harold Bride, van començar a enviar missatges d’auxili a altres transatlàntics propers, mentre el Titanic s’anava enfonsant a poc a poc. A les 2:10h., el capità Smith els diu a Philips i a Bride que ja havien complit amb el seu deure i els ordena que abandonen la sala de comunicacions. Durant estes dues hores van aconseguir contactar amb el Carpathia, que es trobava a unes seixanta milles de distància. Però Philips encara es va quedar uns minuts més, intentant contactar amb el Californian que estava més a prop d’ells. No ho va aconseguir. A les 2:20h. del dilluns, 15 d’abril, el Titanic se submergia per complet. Bride va poder arribar a un bot salvavides i va ser un dels supervivents rescatats durant la matinada pel Carpathia. Philips, encara que va tindre temps d’eixir del vaixell, no va aconseguir pujar a cap bot i el seu cos no va resistir la gelor de l’aigua. I a partir d’ací entrem en la llegenda.

Als pocs dies de l’enfonsament, un dels supervivents va dir en el seu testimoni que va arribar a parlar amb Philips en l’aigua i que este li va contar que, quan va abandonar la sala de ràdio, va vore entrar en ella a una jove d’uns vint-i-cinc anys. El supervivent pensava que Philips estava delirant. Este testimoni va passar desapercebut fins que el radioperador del Californian, Cyril Evans, va declarar poc abans de morir, anys després, que aquella fatídica nit li va entrar un missatge a les 2:25h. del Titanic que era una poesia en codi morse que transcrita seria:

Mala sort!
Com la del meu consort,

ma vida arriba a port:
l’engul la mort.

Dins d’este transport,
on ja no trobe reconfort,
ni cap tipus de suport,
he trobat el seu passaport.

A ma vida se li cau el sostre
dins d’este monstre...
Ja no cal amargar el rostre,
ni resar cap Parenostre.

Si este últim alé m’escolteu:
no exclameu,
no s’alarmeu,
no es desanimeu,
no es desplomeu
i no s’arrimeu...
Fiqueu-vos a la gatameu
i gemegueu en arameu.

Un exemple de poesia assagística davant la mort? Sí, per a uns, i no, per a altres. És Clementina Abelló l'autora del poema o va ser Cyril Evans? A la llegenda de la poesia assagística radiotelegrafiada en codi morse contribueix que els cosos dels comtes de Cherbourg mai s'han trobat i el que es més increïble encara: no consten com viatgers en cap dels llistats del Titanic. Com siga, l'elaboració d'este post m'ha portat a descobrir que la poesia assagística en morse va ser conreada, poteriorment, per alguns joves radiotelegrafistes de la kriegsmarine durant la II Guerra Mundial. Qui sap si algun dia es parlarà, més profusament, sobre este apasionant tema a El Penjoll?

21 comentaris:

Clidice ha dit...

Dubto que puga sobreviure sense l'apunt suggerit.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Interessantíssim document, que m'ajuda entre altres coses a comprendre encara menys el que és la poesia assatgística.

Curiosa també la presència d'un port amb ressonàncies valencianes en la història: el de Chebourg... ¿No serà més bé 'Cherbourg'?

EROs Ramatxoto ha dit...

Gràcies, senyor Cal·linca per la seua correcció. Ja està esmenada. Ara que li sona menys açò de la poesia assagística a vore si s'anima a continuar la saga. Jo ja he apuntat una possibilitat: la poesia assagística en codi morse que conrearen alguns joves radiotelgrafistes de la kriegsmarine. Qui sap si entre ells no hi havia algun espia d'origen polonés?

Mrs. Clídice, li suggerisc el mateix que al senyor Cal·linca: anime's a col·laborar en açò de la poesia assagística... Vinga que fa poc em va dir que apreciava les bondats d'este tipus de poesia. I per vosté m'he atrevit, fins i tot, a fer poesia assagística.

refelet ha dit...

La veritat és que després de llegir el seu relat, el que no s'entén és com algú pot perdre dos hores en una ocupació tan banal i innoble com intentar salvar la pròpia vida quan pot dedicar-les a escriure poesia assatgística. O el que fora que escrivia Clementina Albelló (que eixa és un altra).

kaito ha dit...

Crec que a la Societat Espanyola de Radiodifusió ja van fer un espai de "Valencianas ilustres" d'on t'ho has copiat.

Lamente dir que no he pogut passar del segon paràgraf. És un patiment llegir-ho.

Príncep de les milotxes ha dit...

Doncs a mi, m'ha agradat Kaito.
Vés amb compte que vindrà el monstre Boo i et convertirà en llepolia per cruspir-te.
Mâ que tens barra, sobretot en dir-li això a un atleta mental con el gran Eros.
Que et penses que tots copien i enganxen com els tontos de Güindous!

Alietes el del Corralot ha dit...

Grandíssima troballa, EROs. Un poema assagísticopaisagístic preciós, dels més emocionants que he llegit mai.

el pidolaire entretingut ha dit...

Estic amb tu Alietes.

Em preguntava i cavil·lava com es possible que un atleta de la talla d'Eros haja arribat als cims d'una perfecció tan meticulosa?
I, després de pegar-li voltes i més voltes, he caigut en el compte que tot ha estat provocat per la meravellosa orxata beguda del concurs d'aquest estiu.
L'orxata blanca li ha donat la llum necessària per enganxar les paraules amb la naturalitat més amorosa.
A botons! Però quan em pensava que tot estava dit, ha afegit un detall que m'ha cor-robat: poesia assagística radiotelegrafiada en codi morse.
Tenen pocs pebrots en algunes editorials de trobar textos tan fabulosos com aquest i els dels altres Penjollaires -tot siga dit-!

Senzill, amb les seues ulleres de pasta obscura, pot preveure horitzons lumínics que rebentaran dogmes literaris en futurs, ara ja, actuals.

La resta esdevindrà trista cel·lulosa a triturar.

Alietes el del Corralot ha dit...

El que més emociona del poema és la capcitat de passar del dolor personal al dolor col·lectiu. I encara més, com despunta el valor de la desgraciada Clementina! Com reclama l'honor! No feu açò, no feu allò, no; no cal. Només cal ficar-se a la gatameu i gemegar en arameu. No es perden este detall: "en arameu", una de les llengües fundacionals del fet religiós occidental. Impressionant!

EROs Ramatxoto ha dit...

M’alegra saber que el post té el vist i plau del col·lectiu poètic d’El Penjoll. Igual exageren amb els seus comentaris que m’han deixat tan ample que no cap a la meua pell... En que siguen divertits els post que escric, bo i avant. Ara, quede clar que els textos sempre guanyen sentit en mans de lectors tan atents. Una vegada més: gràcies.

Sr. Kaito, algun dia espere dibuixar-li un somriure. El repte el tinc plantejat.

Per cert, Sr. Alietes vaig a canviar gemequeu per gemegueu. Desconeixia esta manera de dir-ho. Crec que millora la guturalitat final del poema, aconseguint un to més consonant oclusiu velar sonor, com si d’eixe últim alé que es fa en vida es tractara, vaja.

refelet ha dit...

No home no! ja ho ha estropeat! Sempre igual! "Gemequeu" li pega a "fiqueu" del penúltim vers, però si el lleva, eixe joc es perd.

Igual que el final de "Fiqueu-li vosaltres títol". És espantós. "Cel" no ve a compte. El final hauria de ser "De Massachussets... a casa" que rimaria amb Massanassa.

EROs Ramatxoto ha dit...

Bona aportació senyor Re-Falete, però preferisc que la sonoritat de últim vers del poema s'asemble a la suavitat de l'últim alé abans que buscar una rima innecessària. Tanta rima, tanta rima...

I "cel" rima en tot. No per sonoritat, sinó per concepte. Potser hi ha alguna cosa més gran que el cel? Ni l'univers! Si hi ha gent que es mor per anar al cel...

EROs Ramatxoto ha dit...

... I gent que viu per anar al cel, també. I gent que mata per fer anar al cel, també.

Tadeus ha dit...

Sr Eros, poc a poc va vosté convertint-se en el millor poeta de tots els temps.

EROs Ramatxoto ha dit...

Ala (o Alà).... Un altre exagerat. Aduladors! Serà que duc la bragueta despassada?

Príncep de les milotxes ha dit...

Sinyó brahmaxoto que té ganes de festa, dit d'una altra menera, d'anar a l'hort?

EROs Ramatxoto ha dit...

Clar que tinc ganes de festa! D'anar a l'hort a collir xufes per a fer orxata. D'anar a Ca Cal·linca a beure sidra i intentar continuar el conte que començà Dª Reencarnación Palomino. D'anar a un simposi penjollaire a vore'ns les cares i ficar-nos nous reptes; d'anar a Aín a fer el 1er recital internacional de poesia assagística... Què vosté no té ganes de festa, altesa?

Príncep de les milotxes ha dit...

I tant, amic! Haurem de parlar per posar data i venir un dissabte i diumenge. Ho concretarem.
Del tema poesia assagística m'heu picat tots; tinc alguna estrafolària idea, però el nivell és altíssim i tinc por del buit.
Una abraçada.

kaito ha dit...

Magnífic, sols canviaria el final
"Fiqueu-vos a la gatameu
que Natxo Vidal arriba en breu"

el pidolaire entretingut ha dit...

Kaito i quin verga és eixe de Borratxo Mortal?