dimecres, 28 de maig de 2008

Raviolis existencials

Avuí a l'hora de dinar, de camí a casa, m'he topat amb una vella AMIGA. Continua tan bonica com quan estàvem junts... i ja, acomiadant-mos, m'ha dit amb un somriure "... i tu? tu sí que estàs igual..." .
I amb eixe dolç somriure ha représ el seu camí... i jo plantat, parat, no he sabut si sentir-me afalagat... o preocupat...
Ja a casa, m'he preparat uns ravioli farcits de formatge amb oli, orenga, atmela picadeta i unes gotetes de vinagre de Mòdena...
i ja... després de dinar, m'he quedat molt més en pau amb el pas del temps...

3 comentaris:

el funambuliste ha dit...

ah! quín oblit! també li he posat jolivert picadet...

Drac Montdúver ha dit...

tens bon gust... eixos raviolis he de provar-los i... qui fora més jove sabent tot el que sabem ara...

el funambuliste ha dit...

xe! això està fet, total és posar un bon perol al foc, que superflipo (i algú més que vullga col.laborar) porte el vi i fem un consell de redacció de penjollaires a ma casa...

qui fora més jove!!!, encara i tot sense saber el poc que sé ara...