dimecres, 20 de gener de 2010

Revista d’art avantguardista ARTRITIS, nº 184, Crítica artística: “Serà suc de taronja, mare.”

“Serà suc de taronja, mare”
20x20
Esquitx

Ens trobem davant una obra revolucionaria i trencadora: L’autor ha reinventat el gènere de l’esquitx prescindint de llenços “artificials i innecessaris (segons ha declarat a la revista) com ara paper higiènic, apunts de cursos anteriors o calcetins. Aquestos llenços tan sols són un estorb, una barrera que s’interposa entre l’autor i la seua pròpia creació. L’esquitx ha de traspassar les fronteres del llenç i apoderar-se de tot l’espai del terra”.

Aquesta obra ben bé podría emmarcar-se dins el moviment de l’Act Painting - engegat per Pollock en el període entre guerres-, en el qual prima l’abstracció general i l’espontaneïtat de la creació artística ja que, com és el cas, el treball resultant remet a l’acte físic de la creació en sí com a un aspecte essencial de l’obra, un acte de vida.

Solcant el rerefons de la creació, podem arribar a apreciar com l’autor ha sabut amalgamar aspectes molt dicotòmics: Uns molt possitius i vitals, com ara la descàrrega d’una tensió concreta, una tensió que culmina amb la pau després de la guerra, un alé d’aire fresc a les trinxeres de la passió, així com també una posada al món concreta, la cosmovisió idiosincràtica de l’individu onanista post-modern mitjançant la realització d’una pulsió bàsica - que esdevé el nucli original de la creació - envers aspectes més decadents com ara la soledat de l’onanista o la tristesa post-orgàsmica, que acaba desembocant en una reflexió sobre la condició efímera de l’existència i una aclaparadora consciència del present.

Tot i que alguns crítics acadèmics consideren l’obra “brillant”, potser aquest no sería l’adjectiu més adequat, ja que, degut a l’extrema opacitat dels seus materials, l’obra tan sols es pot apreciar en la seua plenitud des d’un angle concret i amb la il·luminació adequada. On si que coincideixen tots els estudiosos i crítics de l’art és en l’extrem hiperrealisme que emet. De fet, un dels aspectes que ens fa albirar l’enorme càrrega simbòlica de l’obra és eixa metamorfosi cromàtica del blanc al negre, ajudada per la mà de la natura i el temps, mitjançant la qual l’autor ens està parlant de l’eterna lluita entre el bé i el mal, el Yin i el Yang, el cel i l’infern, déu i el dimoni, l’odi i l’amor. Però tota aquesta concatenació d’elements opostos pot englobar-se dins una contraposició més gran: La que hi ha entre l’Eros que desprén la fluidesa de la matèria prima emprada en el moment de la creació i el Thànatos d’aquest teixit obscur de textura aspra i resseca que mostra el resultat final. Les resultes físiques d’una tensió que abans hi era lactant, posteriorment latent i que finalment esdevingué rajant. El cicle de la vida condensat a un esquitx ressec, a un esquitx ressec de llet condensada.

La crítica internacional coincideix en que les últimes obres d’aquest autor estaven minvant la seua profunditat per opaques i buides i que, afortunadament, en aquesta última s’ha superat a ell mateix, a més, també ha rebut suport des de molt diversos camps: Ferran Adrià, per exemple – declara l’autor – es va quedar meravellat quan va contemplar l’obra, i no ha descartat utilitzar aquesta tècnica en properes receptes d’autor.” Tot i això, no s’ha pogut lliurar de la polèmica: Diverses associacions antiabortistes radicals s’han manifestat a l’entrada de la casa-museu, exclamant que “ningú té dret a decidir sobre el destí de les vides d’altres éssers vius” i qualificant la creació com a “una obra d’un mal gust inadmissible”, tot posant en qüestió l’ètica i la moral de l’autor i preguntant-se “si realment la creació artística pot justificar l’exhibició d’aquest genocidi”. L’autor, però, ha declarat al respecte que “hagueren pogut acabar al lavabo. Al remat, els he salvat de la ignominia”. També afirma que “aquestos espermatozous, encara que ara estiguen morts, romanen units en teixit” i que una de les coses que també volia representar amb això era “la força i unió del poble oprimit en les condicions més adverses, que no sucumbeix sota ningún producte de neteja, però que corre el risc d’éser esborrat per una tirana i feixista espàtula que arrambla amb totes les consciències.”

L’autor també ha desvetllat a la revista que “aquesta serà la primera d’una sèrie d’obres que tindrà per títol “L’eterna fricció de l’ésser”, en la qual estic treballant a diari i ficant tota la meua ànima”. Esperem amb ànsia, doncs, les noves entregues.

8 comentaris:

refelet ha dit...

Benvingut!

Lo Pol ha dit...

M'he quedat papiroflèxic... Una entrada al·lucinant. Ala, qui puga que arree... Em sume calorosament a la benvinguda.

Alietes el del Corralot ha dit...

Interessant proposta, Artés.

"Serà suc de taronja, mare" em recorda molt a un esquitx d'un dels fundadors del dadisme i del surrealisme, Phillipe Soupault (crec que era ell), titulat "La santa verge" (crec que es deia així). En tot cas estem davant del mateix efecte: com elevar a art (si és que l'art s'eleva) una intervenció amb materials.

"Serà suc de taronja, mare" té, evidentment, la seua conya (un dels elements del dadaisme i del surrealisme): una bona lletada! Però després de quasi 100 anys de les primeres avantguardes, em pregunte si estes manifestacions seguixen tenint força.

Si més no, necessiten un bon tractament discursiu per fer-se valdre.

O bé és que l'art és una conya total.

Ah! Benvingut al club!

Alietes el del Corralot ha dit...

Per cert, "el tractament discursiu" és inapel·lable, que no és el mateix que impelable, adjectiu que de cap de les maneres no escau a l'obra que tenim entre mans.

EROs Ramatxoto ha dit...

L'autoria del post "Serà suc de taronja" fa que no càpia el dubte: art és.

Benvingut, Sr. Artés, i enhorabona pel post amb el que ha debutat: és debutamare va que fumes.

escrivà de cort ha dit...

Si hi ha qui considera que l’assassinat és una activitat artística (Thomas de Quincey, posem per cas, va escriure l’obra titulada L’assassinat considerat com una de les Belles Arts), jo no tinc cap problema d’acceptar que altres activitats diguem-ne més plaents també ho siguen. Segons això, hi deu haver més èmuls de Jackson Pollock i l’Action Painting (enquadrats al vessant onanista del moviment, clar) que gorretes de bellota. Ara bé, també s’hauria de considerar allò que va dir el recordat Francis Bacon, que el destí final de moltes obres d’art informalista actual serà merament decoratiu (decorar el saló o el rebedor de casa). Benvingut al blog.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Decorarar el rebedor amb una lletada? Xe, pos no estaria mal. Avís de navegants per a qui entre a la casa...

Príncep de les milotxes ha dit...

Sr, Artés és vosté, sense cap dubte, un "Art-ista" és a dir, un ver contorsionista del llenguatge.

A la pintura 20 x 20 li han faltat unes pòlvores de cacao per acompanyar tan preciat i vital element.

No cal parlar del rigor estètic i de l' acuradíssim vocabulari emprat: digne del kafkià "artista afamat".
De ben segur que si al discurs li procura més elasticitat quasi podria esdevenir una tesi doctoral i CUM LAUDE.
Amb aquesta entrada en la plaça del Penjoll, li augure fama prestigi i eternitat fins les Calendes gregues.
I confie que Aquil·les em done la raó.

Sempre seu...