dilluns, 2 de gener de 2012

Obituari: la mona Xita

Com tots els amants del animals saben: ha mort la mona Xita. Si desconeixíeu la notícia, quedeu tranquils: que ara ho sapieu no vos convertix en zoòfils, però tampoc pot impedir que la mona Xita haja faltat. Com també haja faltat Arias Navarro que no s’ha dignat a comunicar-ho personalment, ni la seua defunció, ni la de Xita. No ens ha d’estranyar la indignant situació: Arias Navarro li va llepar el cul a Franco fins el dia de la seua mort. Fet que el va desvetllar com un necròfil, i a Franco com un viciós per estar de cos present en l’acte. No crec, però, si estan al cel, no vull imaginar-me’ls ara mateix gaudint de les seues particulars obscenitats necròfiles davant Déu. Per la Santíssima Trinitat! Quina horrorosa estampa amb dos necròfils i un voyeur

Segurament, per por de ser catalogada com pornogràfica, la premsa rosa tampoc no ha dit ni piu de res de tot açò, ni del tema de les necrofílies ni del de la necrològica de la mona Xita, i això que contades són les cerimònies on la difunta va tan mona. D’igual manera, la premsa del cor no ha obert boca. Per qüestions asèptiques, possiblement. Al cap i a la fi, Xita, ni va pertànyer a cap cor polifònic, ni la causa de la seua mort té a vore amb cardiopatia coneguda. Com siga, sempre tindrem un lloc per a ella als nostres cors... i també a les nostres danses!

No vaig conèixer personalment a la mona Xita. Cosa que sempre va impedir que mantinguérem el contacte, però també que el perdérem. La nostra va ser una relació en secret, inclús per a nosaltres dos. Tampoc es pot mantindre ja el secret a veus que la mona Xita era mascle. Li deien Mike. Mike a seques, sense cànon digital, com li agradava dir acompanyant-se de la seua gestualitat. Evidentment, no cantava. El seu era la dolçaina.

Foto familiar amb Xita tocant la dolçaina, Boy el tabalet i Tarsan de versador en un cant d’albaes a la Selva (Girona).

Xita va eixir de l’armari quan va apostatar de l’Església Mormona per seguir les creences i rituals cal·linquistes, demiürg a qui vaig dedicar, ací a El Penjoll, uns versos inspirats en el difunt ximpanzé i que em venen al pèl per anar concloent este acomiadament.

La lluna hittita

Oh, noble poble hittita!
He mirat aquesta lluna
i he vist la mona Xita
No li he dit ni pruna.
Podria ser antisemita…
o una veu sodomita.
Menuda dinamita!

Et digues Xita o Mike, sàpies que no estàs gens mort, una part de tu sempre estarà als nostres gens.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Caram! entre les novetats en el Penjoll està la censura de comentaris!

A mònim 2 ha dit...

A mònim 1, al Penjoll no hi ha censura, tan sols la que disposen els raig U.V.A.
I com que la mona Xita tenia pèl, pinta el pastís amb ou batut, però amb pinzell.

Lo Pol ha dit...

Inspirat i merescut homenatge. Els símbols són els símbols. Amén.

Miquel ha dit...

Estic amb Lo POl ¡¡¡¡¡

Alietes el del Corralot ha dit...

No entenc el comentari de l'Anònim ni, molt menys, el de l'A mònim 2. Algú em pot posar al dia?

I pel que fa a la mona Mike... no sé ben bé què dir. M'he quedat com ell, sense paraules.

Davit del carré Blanc ha dit...

Com diuen en castellà: a la Xita callando, la moneta va i resulta que era un monet. No tenia ni idea de què Tarsan s'havia afillat un mono i no una mona (encara que algunes varietats de mones també tenen ous).

Per cert, algú/na em pot explicar què era el que li deia Tarsan a Xita quan soltava això de "angagua, Xita, angagua"?

Per últim: Xita, originalment s'escrivia Cheetah. Aquest(a) mon@ quan va deixar els escenaris va funda una empresa de "gusanitos" amb sabor a formatge i va fer bona cosa de duros.

Aquil·les Sisternes ha dit...

La mona Cheetah, una gran font d'inspiració, fins i tot després de morta (o mort).

EROs Ramatxoto ha dit...

Vinga, senyors Lo Pol, Miquel, Sisternes i estimats anònims anem a vore si sacsem entre tots un poc El Penjoll.

Sr. Alietes, literàriament quedar-se sense paraules no equival a morir-se. Aprofite el buit per crear-li uns versets a Mike o a qualsevol altre animal de la interpretació com Rin Tin Tin, Lassie, Flipper, Walli o Babe... Sempre em preguntaré perquè cap d’ells es va passar al teatre.

Magnífica aportació, Sr. del Carré Blanc, desconeixia que els Cheetos foren propietat de Xita (Cheetah en Anglés). És impressionat la de coses que podia fer este primat. No vull pensar què haguera passat si, en compte de dedicar-se al negoci dels Cheetos, haguera fet com Ronald Reagan.

En quant al seu dubte sobre la frase “angagua, Xita, anagagua” (sic). Anga ua és una expressió típica suahili que literalment significa “cel de flors” i és diu per cortesia a l’altre o altres com avís què u va a tirar-se una llufa. Per això, Xita, sempre pegava a córrer després d’escoltar-li la frase de Tarsan.

Davit del carré Blanc ha dit...

Què considerat era Tarsan. Com es pot veure a la foto de la banda al seu pas per Girona, Xita tenia l'alçada justeta per engolir-se (directament o a través de la dolçaina) els pets de Tarsan. La veritat és que devia ser una cabronada quan Tarsan anara fluixet, perquè o es tragava alguna que altra llémena o es passava el dia corrent amunt i avall.

Davit del carré Blanc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Davit del carré Blanc ha dit...

A tot açò, senyor Ramatxoto, el seu post conté algunes de les millors línies que he llegit en els darrers mil·lennis. Aquesta podria ser l'inici d'una novel·la: "No vaig conèixer personalment a la mona Xita. Cosa que sempre va impedir que mantinguérem el contacte, però també que el perdérem. La nostra va ser una relació en secret, inclús per a nosaltres dos."