diumenge, 5 de juny de 2011

Matrimoni entre catòlics

En obrir el correu electrònic, he trobat aquest text que m’havia enviat un amic —sembla que es tracta d’un de tants escrits que circulen per la xarxa. No puc resistir la temptació de penjar-lo.

«Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics. Em sembla una injustícia i un error tractar de impedir-los-ho. El catolicisme no és una malaltia. A molts els desagradaran o els semblaran estranys, però els catòlics són persones normals i han de posseir els mateixos drets que els altres, como si foren, posem per cas, homosexuals o informàtics. Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones catòliques, com la seua actitud quasi malaltissa envers el sexe, o la defensa a ultrança dels seus ministres pederastes i dels seus bisbes perseguits per delictes econòmics, poden semblar-nos estranys als altres. Sé que fins i tot es podria invocar el seu perill per a la salut pública, pel deliberat rebuig dels preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com l’exhibició pública d’imatges de torturats, o les insinuacions de zoofília entre una dona i un colom, poden incomodar alguns. Repugna fins i tot que no hagen condemnat el seu passat banyat en la sang de nombroses víctimes que anomenaven —segons l’època— infidels, heretges, rojos o liberals, i empolsegat amb la cendra de científics, curanderes —bruixes, segons ells— o simples malalts mentals. Però tot això no és raó suficient per a impedir-los l’exercici del matrimoni.

Alguns podrien argumentar que unes noces entre catòlics no són un matrimoni real; són un ritual i un precepte religiós del seu déu, en comptes d’una unió entre dues persones. I encara més: com que tenir fills fora del matrimoni està greument condemnat per l’església, alguns podrien considerar que permetre que els catòlics es casen incrementarà el nombre de matrimonis pel què diran o per simple cerca de sexe (prohibit per la seua religió fora del matrimoni), augmentant així la violència a la llar i el nombre de famílies desestructurades. Però cal recordar que açò no passa sols a les famílies catòliques. A més, com que no podem clavar-nos en el cap dels altres, no hem de jutjar les seues motivacions. Tampoc no hem de jutjar-los per creure que la dona és inferior a l’home —indigna, per exemple, d’exercir el magisteri en la seua secta o església. I encara que tot açò violente els principis bàsics de qualsevol constitució civilitzada, no hem de ser amb els catòlics tan estrictes com ells intenten ser amb els altres. Per altra banda, afirmar que la unió de catòlics no és matrimoni i que hauria de dir-se d’altra manera és una forma un tant mesquina de desviar el debat a qüestions semàntiques que no vénen al cas: encara que siga entre catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.


I aquesta al·lusió a la família em duu a altre tema candent: també estic a favor de permetre que els catòlics adopten fills —espere que el meu parer no semble radical. Alguns s’escandalitzaran davant d’una afirmació com aquesta. És probable que altres responguen amb exclamacions com ara “Catòlics adoptant fills? Els nens podrien fer-se catòlics!” Ës cert que els fills de catòlics —al contrari del que ocorre, per exemple, amb els fills d’homosexuals o informàtics—, són inscrits en la secta paterna sense que hagen assolit la majoria d’edat, sense ser consultats i sense que puguen esborrar-se més endavant —en clara infracció a la Llei de Protecció de Dades. I tot això es fa amb la finalitat d’obtenir beneficis fiscals de difícil justificació! Però ja he argumentat abans que els catòlics són persones com les altres. Malgrat les reaccions i els indicis que s’acaben d’esmentar, no hi ha proves evidents que uns pares catòlics estiguen menys preparats per a educar un fill, ni que l’ambient religiós esbiaixat d’una llar catòlica siga una influència negativa per al nen. A més, els tribunals d’adopció jutgen cada cas individualment, i la seua tasca és precisament determinar la idoneïtat dels candidats a pares. En definitiva, i malgrat les opinions d’alguns sectors, crec que se’ls hauria de permetre als catòlics tant el matrimoni com l’adopció. Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.»

8 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Sí, sí, tota esta defensa de les persones catòliques i tot això està molt bé, però en el paràgraf final diu vosté: "Però ja he argumentat abans que els catòlics són persones com les altres." Però al primer paràgraf vosté no ho ha demostrat, ni tan sols argumentat, només ho ha afirmat. O siga, que la major encara està per demostrar.

Salut!

el pidolaire entretingut ha dit...

Alietes ha tret la vena teatral de profe de filo...
Però esteu fent-me dentetes i després de parlar-ho amb la dona m'estic repensant accedir al cardenalat.
Quasi em veig com una cirera desitjada per tots els llavis lectors de El Penjoll.

Guanyaré algun privilegi, a més a més de tots els guardats, si esdevinc Princep de l'esglèsia?

Aquest estiu ho rumiaré, ha!

Chicos malos!

Superagent Pardo ha dit...

Té raó, Alietes. El meu amic fa una afirmació sobre els catòlics que no demostra. Potser perquè considera una obvietat allò que diu. Tirarem una mà al nostre desconegut autor o pseudoautor. És persona aquell humà, o aquella humana, que camina dreçat, gaudeix d’una gran capacitat intel·lectiva —no entre a jutjar si ben o mal utilitzada— i té la facultat de comunicar-se oralment; en general, els catòlics tenen gran capacitat intel·lectiva, caminen erectes —reconec que aquest raonament m’està sortint una mica ambivalent— i es comuniquen verbalment, ergo són persones humanes, o inhumanes —trieu al vostre gust.

Crec que queda demostrada l’afirmació del meu amic.

Salut!

Jesús Párraga ha dit...

Poca faena teniu, collons!

el pidolaire entretingut ha dit...

Home Jesus no digues això que escoltar tot un tractat de fonologia fotònica fonètica parraguil és "pâ no passar-ho".

Ha, ha.

Enric ha dit...

D'acord, deixem casar-se als catòlics; però, no ho hauriem de permetre als informàtics!

Anònim ha dit...

Acudit

A: ¿Tu què penses que els retors es casen?
B. Ai! Si se volen...

Anònim ha dit...

Ala, Jesusito! torna a pegar la matraca, ara que ja tens al Cotino amb el crucifixe a les Corts Valencianes. Això és el que volies, no?

Ai, ai, ai, si és que no apreneu, beatos!