dimarts, 7 de juny de 2011

Deutes i rucs


Aquest altre text també circula per la xarxa:
«Un dilluns de mercat aparegué en una aldea un home misteriós que oferia 100 escuts per cada ruc que li volgueren donar els habitants del llogaret. Bona part dels pobletans va vendre els seus animals. Dimarts, l'home tornà i oferí millor preu: 150 escuts per cada ruquet. Altra part de la població es decidí a vendre. Dimecres, l’home oferí 300 escuts i la resta de vilatans vengué els darrers burros. Sabent que ja no hi havia més animals, el tractant digué astutament que tornaria la setmana següent i oferiria 500 escuts pels últims rucs que pogueren quedar. Al sendemà, aparegué per la vila altre home —en realitat un criat del tractant d’ases— oferint animals a 400 escuts. Davant el possible guany —ai l’avarícia—, tots els vilatans compraren els ases a 400 escuts i qui no tenia diners en demanava prestats. De fet, compraren tots els rucs de la comarca. Com era d’esperar, el criat desaparegué, igual que el seu amo, i mai no se’n tornà a saber. L’aldea quedà plena de burros i d’habitants endeutats. Què va passar després? Com que no es venien els burros, els qui havien demanat prestat no podien pagar el préstec. Els qui havien prestat els diners es queixaren a l’autoritat, assegurant que s’anaven a arruïnar si no cobraven, que no podrien seguir prestant i que s’arruïnaria també tota l'aldea. Per tal que els prestamistes no feren fallida, l’alcalde, en comptes de donar diners als vilatans perquè ells mateixos pagaren els seus deutes, en va donar als creditors. Aquests recuperaren, per tant, gran part dels diners prestats, però no perdonaren els deutes als pobladors del llogaret, que seguiren igual d’endeutats. Per la seua banda, l’alcalde va exhaurir —és clar— el pressupost de l’ajuntament, que també quedà totalment arruïnat. Llavors, hagué de demanar diners a altres ajuntaments, però aquests li contestaren que no podien ajudar-lo; com que estava en ruïna, no veien la manera de recuperar més endavant les quantitats prestades. Resultat: molta gent arruïnada i sense ruc per a tota la vida; l’ajuntament, igualment arruïnat; l’home misteriós, ben folrat; els prestamistes, amb la liquiditat recuperada i un munt de gent a qui anaven a seguir cobrant el principal i els interessos —fins i tot emparant-se dels ja devaluats rucs amb què els deutors no arribaven a cobrir la totalitat el deute contret. Per a solucionar tot açò i salvar el benestar de tot el poble, l’ajuntament enllestí un pla dràstic d’ajust: acomiadà un algutzir, un metge i dos mestres, i baixà el sou als altres funcionaris municipals.»

3 comentaris:

ontotesaire ha dit...

És ben genial aquesta faula.
Em sona d'alguna cosa. Serè jo un creditor o viuré com ell? Per atzar un ruc devaluat?

Hauré de gratar-me la bola!

Olga Xirinacs ha dit...

Això no té esmena des dels inicis del temps. Per això hi ha llestos i rucs, i n'hi haurà sempre. Si dic que em faran la punyeta, és que em considero dels rucs... si són tan peludets i suaus, tan Plateros...

nalska ha dit...

Felicitats per aquesta història. Encertada i alhora bonica. M'agrada que estigui ambientada en un món rural, amb vigència de la tracció per força de sang. La figura del ruc sempre és tan suggerent...! La fotografia és preciosa, que monos els ruquets!
Bé, sobretot el retrat que fas de la situació econòmica actual. I aquell punt, que ja "ens" està bé (sense incloure implícitament a ningú), per rucs! (res a veure amb l'animal).
Algú en coneix l'origen, d'aquesta història?