M’agradaria, si encara estem a temps, adjuntar este poema a la Lletra de socors, del Pidolaire. No està acabat. Li falta molt. És un esborrany, una primera versió o com vullguem dir-li. Pretenia fer-lo arribar a 99 versos i enviar-lo al Premi de Poesia Antoni Ferrer, però m’ha entrat la rialla i m’he adonat que el seu lloc era jaure inacabat ací, a El Penjoll. Que no vos sorprenga si va mudant de pell en els propers dies. S'accepten suggeriments:
A vosaltres, mutants del segle vint-i-u,
vos escric estos irregulars i deformes versos.
No busquen cap bellesa,
perquè van a parlar de vosaltres i d’allò que feu.
Versos que no són per a agradar-vos,
sinó per a denunciar-vos.
Allò que feu, vos converteix
en els pitjors terroristes
que han xafat mai este planeta:
Teniu la capacitat d’irradiar un mal invisible
i fer-lo arribar a aquells que encara no han sigut engendrats.
Sé que no llegireu estos versos,
perquè esteu ocupats enganyant
i, legalment, subornant
els que atendrien esta denúncia
(de no ser tot un poema).
Teniu tant, que quasi tot ho teniu.
Només les vostres butxaques fusioneu.
Als que manen i vos la mamem enriquiu,
mentre l’urani, la natura i la cultura empobriu.
Dividiu, fragmenteu, fissioneu...
Enèrgicament reaccioneu,
els elements modifiqueu
i les masses controleu.
Cortines de fum blanc immaculat creeu.
Que el sistema no té cap fallida assegureu
i, si cap, que és humana direu...
I tota la raó teniu:
vosaltres sou la fallida,
humans mutants.
Sou fruit de l’incest econòmic,
de l’egoisme, de la cobdícia i de l’avarícia.
Acumuleu tants diners
que no caben ni en les mans
de tots els que al món moren de fam...
Tampoc cabran dins de l’enverinat pa
que deixareu baix del tercer braç
dels vostres rebesnéts
Sou els pitjors proxenetes de la Terra:
la pervertiu, la violeu i la infecteu
amb allò que feu...
Només estimeu els diners que ixen de l'abús seu .
Per enriquir-vos només ho feu...
No podeu ser més xulos!
Ni convertir en més fills de puta
a la vostra descendència,
que heretarà conjuntament fortunes
i altres malformacions genètiques...
l les passejarà en un món cada cop més artificial,
parcial, perjudicial, superficial, comercial, antisocial i dictatorial
que vosaltres esteu creant,
demiürgs de la desolació.
Els vostres comptes als bancs
són la mort matemàtica del planeta.
¿Què farem quan ja no hi haja espai per a viure,
per a riure, ni per a escriure cap poemeta?
vos escric estos irregulars i deformes versos.
No busquen cap bellesa,
perquè van a parlar de vosaltres i d’allò que feu.
Versos que no són per a agradar-vos,
sinó per a denunciar-vos.
Allò que feu, vos converteix
en els pitjors terroristes
que han xafat mai este planeta:
Teniu la capacitat d’irradiar un mal invisible
i fer-lo arribar a aquells que encara no han sigut engendrats.
Sé que no llegireu estos versos,
perquè esteu ocupats enganyant
i, legalment, subornant
els que atendrien esta denúncia
(de no ser tot un poema).
Teniu tant, que quasi tot ho teniu.
Només les vostres butxaques fusioneu.
Als que manen i vos la mamem enriquiu,
mentre l’urani, la natura i la cultura empobriu.
Dividiu, fragmenteu, fissioneu...
Enèrgicament reaccioneu,
els elements modifiqueu
i les masses controleu.
Cortines de fum blanc immaculat creeu.
Que el sistema no té cap fallida assegureu
i, si cap, que és humana direu...
I tota la raó teniu:
vosaltres sou la fallida,
humans mutants.
Sou fruit de l’incest econòmic,
de l’egoisme, de la cobdícia i de l’avarícia.
Acumuleu tants diners
que no caben ni en les mans
de tots els que al món moren de fam...
Tampoc cabran dins de l’enverinat pa
que deixareu baix del tercer braç
dels vostres rebesnéts
Sou els pitjors proxenetes de la Terra:
la pervertiu, la violeu i la infecteu
amb allò que feu...
Només estimeu els diners que ixen de l'abús seu .
Per enriquir-vos només ho feu...
No podeu ser més xulos!
Ni convertir en més fills de puta
a la vostra descendència,
que heretarà conjuntament fortunes
i altres malformacions genètiques...
l les passejarà en un món cada cop més artificial,
parcial, perjudicial, superficial, comercial, antisocial i dictatorial
que vosaltres esteu creant,
demiürgs de la desolació.
Els vostres comptes als bancs
són la mort matemàtica del planeta.
¿Què farem quan ja no hi haja espai per a viure,
per a riure, ni per a escriure cap poemeta?
5 comentaris:
Veig dos problemes en aquest poemeta. D’una banda, et dirigeixes a un destinatari fictici anònim i massa genèric que —com tu mateix dius— mai no llegirà els teus versos: «Sé que no llegireu estos versos, / perquè esteu ocupats enganyant / i, legalment, subornant / els qui atendrien esta denúncia / (de no ser tot un poema)». D’altra, al·ludeixes a uns tercers que haurien de donar curs a una denúncia que no és denúncia i que, per tant, mai no serà cursada. Al final, aquest poema apel·latiu, un apòstrofe de caire elegíac dirigit contra persones absentes, l’anem a llegir lectors que no tenim res a veure ni amb el destinatari fictici ni amb els tercers receptors de denúncies. ¿No hauria estat millor adreçar-te directament als lectors i animar-los a la revolta? És el procediment típic de la poesia pamfletària o de combat.
Iep... mireu el que diu l'alcalde de xàtiva...
Alfonso rus suggereix en una inauguració que a falta de rampes, els minusvàlids pujen per una corda.
http://www.youtube.com/watch?v=je9OJwpXHYw
salut!
És el que té el capitalisme especulatiu de la vella Europa, que fins que no es descobrisca un altre ús, rendiment i beneficis per al capitalisme, s'haurà de garbellar aigua. Els garbelladors d'aigua volen guanyar diners. I així estem.
Em fica prova, Sr. bevedor d’absenta demanant-me, amb els seus dos problemes plantejats, que li done explicació a coses que estic segur que sap millor que jo. Li adrece a vosté este comentari, encara que em sembla que el seu contingut va dirigit a altres lectors menys versats que vosté.
Cert és que la denúncia es dirigeix als empresaris de les centrals nuclears. Ells són el blanc i el destinatari explícit del poema. Al fer-ho manifeste, per una banda, el caràcter de (pseudo)denúncia del poema, però, per altra banda, la meua impotència. Jo vull dir-li-ho als empresaris nuclears. M’ix dirigir-me a ells directament. ¿Què més dona que no els arriben els meus deformes versos? ¿Canviarien d’opinió si els llegiren? ¿No tenen dret a una poesia per això?... Sóc el boig d’amor que li recita versos sota el balcó a la seua estimada, sabent que no es troba a casa, mentre el seu amor irradia als vianants. O el que li escriu en segona persona a l’estimat que ha mort (recorde el poema A mi hijo, de Miguel Hernández). En quant als polítics-buròcrates que podrien cursar la denúncia, s’adverteix que la denuncia és “tot un poema”. Expressió que no cal agafar literalment com que el poema és bo, ben al contrari, té un sentit figurat com quan es diu “la seua cara era tot un poema” i amb el seu ús pretenc reflectir el que jo sent, els meus sentiments de ràbia i d’impotència. I són estos sentiments els que vull irradiar als lectors del poema que encara que no tinguen una central nuclear prop, ells o els seus fills, nets, besnéts o rebesnéts poden patir les conseqüències del seu invisible mal. Els lectors són els destinataris implícits del poema.
Tinga en compte també, Sr. bevedor d’absenta, que açò no és una elegia, ni tampoc poesia pamfletària, pretén ser una mutació poètica: poesia nuclear. Em passa, alguna cosa semblant al que li va passar a Dalí (salvant les distàncies: ell és prou més roín que jo) estic vivint un període poètic-nuclear. Si ens fixem, llevat dels versos de la 4a i 5a estrofa (on he canviat l’ordre sintàctic del verb per forçar la rima, que en principi no l’havia contemplada) la resta són versos escrits “en prosa”... Els mues ulls ja no veuen substantius, verbs, adjectius... veuen protons, neutrons i electrons. ¿Té açò relació amb el meu recent interés per la gramàtica sintagmàtica nuclear? La resposta és: no.
L’únic que m’importa ara de la poesia és la seua radiació. Potencial del què em vaig adonar al conèixer la poesia radiotelegrafiada.
Estimat Eros: m'haurà de perdonar aquest pas de cinc dies sense haver-li dit ni xufa. No crega que practique l'escapisme o la indiferència davant del seu poema... He estat reservat en altres feines que personalment li faré saber quan ens veurem properament.
Li dic que en llegir aquest intent de poema (si és intent, ja és poema, crec jo i per pura i dura lògica)em tocà el fetge i me'l remenà de dalt a baix. Siga per les rimes fàcils i per l'estructura em semblà haver-me descobert una palleta a l'ull. I és clar, vaig plorar per tota la impotència nuclear continguda en les meues paupèrrimes neurones.
Vosté fou valent -ja sé que ho és també- col·locà les majúscules i les minúscules on calia; mire per on, vaig saber llegir els accents circumflexes invisibles i crec que el receptor haurà rebut tota la seua radiació. Perquè aquesta no depén de la molta o poca consciència dels individus, com tampoc no depén de la voluntat.
Vaig descobrir que la Radiació de les lletres passa i si et pilla et fot, te frega el moll de l'os i prou.
Així que preferisc la seua radiació literària i espere i desitge que afecte els trepes de tota mena i que suen sang per tot l'horror callat que són capaços de crear.
Publica un comentari a l'entrada