diumenge, 27 de març de 2011

Els dubtes d’Adrià Feblit

El diputat Adrià Feblit era una persona insegura i pusil·lànime que navegava sempre en un enorme oceà d’incerteses. Aquell matí, posem per cas, no sabia què votar al parlament, on es discutia l’oportunitat d’enviar un contingent militar a la Cirenaica i la Tripolitana. En canvi, Resolut Flames, portaveu de la Unió de Col·lectivistes Verds, tenia les idees ben clares. Es manifestà inequívocament en contra d’enviar-hi el cuirassat “Roger de Lloria”. «No a la guerra!», proclamà des del seu escó. De pas, féu una mica de demagògia embolicant-se tot sol la bandera del pacifisme i acusant el primer ministre d’haver passat del no al sí a la guerra. «La democràcia no es pot aplicar amb torpedes», conclogué més tard davant dels periodistes. (En realitat, al debat, ningú no havia parlat d’aplicar la democràcia, sinó de protegir la població civil dels atacs d’un dèspota desequilibrat.) És evident que qualsevol persona de bé sol estar en contra de la guerra, i que un demòcrata sempre intenta solucionar els conflictes a través de la negociació i l’aplicació del dret. Ara bé, aquests principis generals s’han de contrastar amb casos concrets. I clar, després de contrastar-los, solen sorgir preguntes com aquestes: ¿Fou correcte no impedir, amb una intervenció armada, la matança de Srebrenica, a la llunyana Bòsnia? ¿Era preferible deixar que les tropes del sanguinari soldà tripolità entraren en Bengasi a mata-degolla, un cop constatat que ja s’havia arribat tard a la pressió i el boicot? Davant d’aquestes i altres observacions, Resolut Flames se’n sortia per la tangent: «Van a bombardejar vostès Tel Aviv, Marroc o Birmània?» En boca d’un dictador, aquesta sortida hagués estat la mateixa del conductor que té el cotxe mal aparcat i li diu al policia: «Per què no multa primer aquell negre o aquell altre roig?» En boca de Resolut, era la sortida habitual de qui se situava sempre per damunt del bé i del mal, de qui proclamava els grans principis i les idees bonhomioses, però no baixava mai als casos concrets. Va llegir, això sí, una extensa tesi doctoral sobre la hipocresia del capitalisme, sobre les altres determinacions que es podrien haver pres i no s’havien pres, i sobre la distinta vara de mesurar que s’utilitzava al Marroc —al·lusió tendenciosa, perquè les de Marroc i Tripolitana no eren situacions del tot equiparables. No contestà, però, les preguntes essencials: ¿Calia o no calia impedir que el carnisser de Trípoli entrés en Bengasi igual que cert militar feixista en Madrid? I si calia impedir-ho, de quina manera? I és que els discursos de Resolut Flames solien planejar entre núvols de principis genèrics o abstractes. I clar, amb tants dilemes ètics, era normal que Adrià Feblit i moltes altres persones de bé experimentaren sentiments contradictoris i no saberen a quina carta quedar-se.

3 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

A mi el que més gràcia em fa de tot és que fins fa no res Gadafi era un "coronel amic". Estos dies s'han airejat tot de fotografies en actituds amistoses amb els principals mandataris europeus. El rei d'Espanya el va deixar plantar la haima als jardins del seu palauet. Hipòcrites! Això no es fa a un amic!

ontotesaire ha dit...

A bocins de temps vaig ordint i tramant-te una peça de roba amb qüestions i dubtes que et deixaré properament Aquil·les. Espera que considere interessant la teua fabulació humana...

el pidolaire entretingut ha dit...

Després d'haver pensat aquesta del mestre Aquil•les us deixe des del sentiment més profund aquestes reflexiona, adonant-me que no he tractat, ni respost a tots esl interrogants...
Interessant la teua faula sobre animals humans, però el tema no és fàcil de contestar Aquil•les,  i el cas és que ni l'Adrià, ni el Resolut tenen una explicació senzilla per restar tranquils. Això és el que passa quan creuem el llindar des de les teoritzacions a la vida dura i real.
Partim que el sofriment dels innocents i febles l'hem d'evitar. 
Però existeix un preu mínim o màxim a pagar? En el cas que siga mínim, sempre és justificable pagar-ho per mor de les teories del mal menor i efectes col•laterals?
Aterrem, concretem: la bogeria d'un dictador no és causa suficient, ni real, ni justa per executar la mort d'innocents. Correcte, hem de parar-li les mans i peus; però quan arribem a una situació de violència no mai pensem que per la banda del dictadors sempre hi ha un grup d'innocents que per temor a perdre la vida no tenen més remei que defensar -contra voluntat- idees i accions que no recolzen. 

Són justificables i raonables aquestes morts o baixes dels qui, per no tenir una altra opció, han de morir pels qui sí tenen estructures, argumentacions i raons humanitàries i dels estaments internacionals al seu favor?
Probablement la tesi de Resolut es fonamenta en aquesta simple consideració, teòrica sí, però no per això més estúpida, secundària o demoníaca.

Faig d'advocat del diable perquè reflexionem que n'és complexe prendre certes determinacions i, al capdavall, adonar-nos que en qüestions violentes i de guerra sempre hi ha innocents que s'esfumen, s'evaporen. 
Quan entrem en l'espiral de violència o guerra no res ens pot eixir totalment bé.
Al remat la pregunta esdevindria: matar, destruir, arrabassar sempre són accions menyspreables i dolentes o potser cal considerar matisos, situacions i circumstàncies que podrien arribar a justificar-les?
Matar sempre és dolent o podem justificar la mort d'un criminal per estalviar un nombre major de pèrdues i morts?

Segons la resposta donada construirem una  o altra societat.