Els dubtes d’Adrià Feblit

El diputat Adrià Feblit era una persona insegura i pusil·lànime que navegava sempre en un enorme oceà d’incerteses. Aquell matí, posem per cas, no sabia què votar al parlament, on es discutia l’oportunitat d’enviar un contingent militar a la Cirenaica i la Tripolitana. En canvi, Resolut Flames, portaveu de la Unió de Col·lectivistes Verds, tenia les idees ben clares. Es manifestà inequívocament en contra d’enviar-hi el cuirassat “Roger de Lloria”. «No a la guerra!», proclamà des del seu escó. De pas, féu una mica de demagògia embolicant-se tot sol la bandera del pacifisme i acusant el primer ministre d’haver passat del no al sí a la guerra. «La democràcia no es pot aplicar amb torpedes», conclogué més tard davant dels periodistes. (En realitat, al debat, ningú no havia parlat d’aplicar la democràcia, sinó de protegir la població civil dels atacs d’un dèspota desequilibrat.) És evident que qualsevol persona de bé sol estar en contra de la guerra, i que un demòcrata sempre intenta solucionar els conflictes a través de la negociació i l’aplicació del dret. Ara bé, aquests principis generals s’han de contrastar amb casos concrets. I clar, després de contrastar-los, solen sorgir preguntes com aquestes: ¿Fou correcte no impedir, amb una intervenció armada, la matança de Srebrenica, a la llunyana Bòsnia? ¿Era preferible deixar que les tropes del sanguinari soldà tripolità entraren en Bengasi a mata-degolla, un cop constatat que ja s’havia arribat tard a la pressió i el boicot? Davant d’aquestes i altres observacions, Resolut Flames se’n sortia per la tangent: «Van a bombardejar vostès Tel Aviv, Marroc o Birmània?» En boca d’un dictador, aquesta sortida hagués estat la mateixa del conductor que té el cotxe mal aparcat i li diu al policia: «Per què no multa primer aquell negre o aquell altre roig?» En boca de Resolut, era la sortida habitual de qui se situava sempre per damunt del bé i del mal, de qui proclamava els grans principis i les idees bonhomioses, però no baixava mai als casos concrets. Va llegir, això sí, una extensa tesi doctoral sobre la hipocresia del capitalisme, sobre les altres determinacions que es podrien haver pres i no s’havien pres, i sobre la distinta vara de mesurar que s’utilitzava al Marroc —al·lusió tendenciosa, perquè les de Marroc i Tripolitana no eren situacions del tot equiparables. No contestà, però, les preguntes essencials: ¿Calia o no calia impedir que el carnisser de Trípoli entrés en Bengasi igual que cert militar feixista en Madrid? I si calia impedir-ho, de quina manera? I és que els discursos de Resolut Flames solien planejar entre núvols de principis genèrics o abstractes. I clar, amb tants dilemes ètics, era normal que Adrià Feblit i moltes altres persones de bé experimentaren sentiments contradictoris i no saberen a quina carta quedar-se.