A Refelet, poeta assagístic a hores lliures
S’havien trencat els ponts amb la florida antiguetat, quan tot assagista que es preara escrivia no només en vers, sinó líricament; hímnicament, m’atreviria a dir, i fins hípicament, he arribat a sospitar. Qui mereixeria els llocs del podi? Parmènides, Heràclit i Lucreci. La glòria de la poesia assagística clàssica s’acaba amb el sempre sobrevalorat Aristòtil, l’home més pesat d’entre els macedonis, qui no diu més que obvietats pensades, a més, peri-patèticament.
La poesia assagística moderna a occident haurà d’esperar fins el XIV perqué es produïsca la irrupció del florentí Laureto Cavalcanti, amic de correries de la colla de Giovanni Boccaccio.
«L’art expressa una pulsió
d’espontània sobrehumanitat.»
Són els primers versos que se li coneixen, i com podem endevinar, el discurs de Laureto s’esdevindrà pels caminals de l’estètica.
«Una obra reexida
ens parla a cau d’orella
de la qualitat àuria
de l’ànima del seu autor.»
La fama de Cavalcanti puja com l’escuma i aviat és contertuli habitual en cenacles de les millors famílies de la república de Florència. Es convertix en tutor dels fills dels Malaspina i dels Baronci. La fama i el benestar econòmic que assolix li permeten ser més punyent en les seues reflexions líriques, cosa que revolta els jóvens artistes acomodaticis:
«Tot poeta jove
és un encisam.
Tota poestessa,
una escarola.»
Interessant apreciació, aparentment contradictòria amb la següent:
«Les lents són a la vista,
el que la prosa a la literatura.
La mirada sana escriu en vers!»
L’hípic Cavalcanti mor als 24 anyets, en ser absurdament desmuntat del seu cavall un matí que havia eixit a galopar pels boscos de l’Arn. Versions no confirmades asseguren que una mà negra provinent de l’associació de joves poetes en llengua florentina estava darrere de l’accident.
11 comentaris:
Havia sentit parlar de la poesia assagística moderna, però creia que era un mite. Per descomptat, no coneixia a Cavalcanti. Em sonava la poesia assagística perquè, fa ja uns anys, vaig fer un treball sobre la Loggia dei Giovani Poeti di Lingua Fiorentina . Hi havia un medievalista, no em ve ara al cap el seu nom, que defensava la hipòtesi que esta associació tenia un llibre contra la poesia assagística. Del llibre no es conserva cap exemplar perquè sembla que es va perdre quan la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria. Segons este medievalista el llibre, escrit íntegrament en llengua florentina (molt semblant a l'italià actual), es titulava Selce .
El més curiós de tot és que la Biblioteca d'Alexandria, destruida en els temps de Juli Cèsar, o a molt tardar en el segle IV d.C., tenia ja un document del segle XIV... Això és màgia!
¿Qui, o què, s'amaga darrere de Laureto, eixe incomprès? ¿O incomprensible? ¿No estarà preparant Alietes un poema assagístic? ¿I nosaltres, estem preparats?
Quina barra: dir-se Cavalcanti i morir a cavall.
Trobe que les derivacions contemporànies de la poesia assagística són força interessants i han pres un vol digne del nostre malaurat genet i fundador. Ací va un vers que he trobat a un manual adreçat a malalts d'Alzheimer i els seus cuidadors i cuidadores:
"Muchos pacientes viven por delegación"
Sr. Cal·linca: Qui ha dit que el llibre Selce s’escrivira al segle XIV? Segons Miguel Rafael Martos, que era el medievalista a qui em referia en l’anterior comentari i no recordava el seu nom, Selce advertia dels perills i els mals de la poesia assagística, que com recull el post del Sr. Alietes, és remunta als temps de Parmènides i Heràclit. A més, tinga en compte també, que la Loggia dei Giovani Poeti di Lingua Fiorentina la crearen, als anys 50-40 a.C., els fills dels centurions que s’assentaren al vall de l’Arn, en el lloc que acabaria sent la ciutat de Florència. Segons, Martos, per eixos anys s’escriuria Selce .
Espere haver-li aclarit les coses, Sr. Cal·linca. Del que estem parlant no és de màgia, sinó d’una cosa molt seriosa. Sàpia que la Loggia dei Giovani Poeti di Lingua Fiorentina perviu i està estesa arreu del món. Té molt de poder. Poca broma amb la Loggia dei Giovani Poeti di Lingua Fiorentina ... Qui sap si no hi ha algun membre entre els penjollaires? I qui sap si esta associació secreta no està implicada en el cas del Capità Superflipo i companyia?
No he volgut aprofundir més en la figura de Cavalcanti justament per la poreta que em fa sentir la Loggia. Esmentar Cavalcanti és com obrir la gerra de Pandora. Citar els seus versos podria ocasionar-me problemes personals. Malgrat tot he tirat avant. L'obra de aurato mereix reconeixement universal.
La informació que maneja EROs és totalment fidedigna. Els detalls no podrien estar millor expressats. Per cert,... EROs Ramatxoto no és un nom d'arrels florentines? Glups!
Sí, Davit, la mort de Cavalcanti, esdevinguda precisament cavalcant, és un senyal més que apunta a la Loggia. Ja veu, eren molt amics de la broma.
El penúltim comentari d’Alietes m’ha fet recordar un post de Guido Mattei. Què s’haurà fet de Guido? No l'hem tornat a veure per ací.
I dic jo...el tal Refel eixe de la dedicatòria qui és?
Serà Miguel Rafael Martos?
Serà el pare de Refelet?
Serà Refelet d'adult?
Ara que ho diu... a vore si va a ser el meu germà major, Refelot, apicultor i agricultor de raïm merlot.
Publica un comentari a l'entrada