Els humans sempre hem albergat pulsions contraposades: amor i odi, indiferència i tafaneria, refiança i malfiança, hospitalitat i rebuig... A propòsit del tercer lliurament de la sèrie Quart centenari de l’expulsió dels moriscs, Alietes i el propi Escrivà fan uns comentaris molt interessants sobre el racisme. No crec que l’ànsia de poder o els sentiments de superioritat expliquen totalment l’existència del racisme. S’han de manejar també altres hipòtesis. El racisme —és a dir, el rebuig del distint— respon sobretot a la lluita dels mascles per assegurar la transmissió de l’herència genètica pròpia a través de les femelles. Generalment, el racisme adopta formes més virulentes contra els mascles d’altres ètnies. Les seues dones, en canvi, solen ser acceptades de millor grat. Els mites de moltes cultures corroboren aquesta hipòtesi. Nosaltres en tenim dos: el mite del rapte d’Europa i el del rapte de les sabines. La prova del nou, per a saber si una persona és racista, consisteix a fer-li la següent pregunta: què et semblaria que la teua filla digués de casar-se amb un moro o amb un gitano? Tampoc no s’han de menysprear les xifres. És fàcil comprovar què passa quan arriba a una comunitat un estranger d’ètnia, cultura o religió distintes de les locals. Al principi, serà rebut amb curiositat i hospitalitat. Els humans som, per naturalesa, molt tafaners. El foraster cridarà l’atenció. Ara bé, si continuen arribant més membres del mateix grup humà, es dispararan totes les alarmes. Sobretot, si els nouvinguts no volen assimilar-se als costums dels naturals. En qualsevol cas, els “altres” seran percebuts com un perill per a l’economia, la cultura i el patrimoni genètic autòctons. Els pares i les mares començaran a tenir por per les seues filles. Apareixeran els primers incidents xenòfobs... Els pares i les mares estrangers també tindran por per les seues filles... S’entrarà, en definitiva, en l’espiral del racisme.
7 comentaris:
amb perdó, em sembla una mica massa líric i superficial. El que se sol fer amb les femelles de les altres tribus es violar-les, no acceptar-les de bon grat (això es va fer a la guerra de Iugoslàvia, sense anar més lluny i se segueix fent en totes les guerres), i es mata els seus descendents. Una alegria pel gènere femení vaja! En tot cas, en origen, té més a veure amb mecanismes de control de població davant l'escassedat de recursos que tota la lírica olímpica. Som animals, no cal que ens n'oblidem. Vestim-ho com vulguem.
Bon pont senyors penjollaires! :)
És clar, Clidice, el sexisme és una forma de racisme.
I discrepe. Jo no trobe el post massa líric. El trobe un bon post. A més, segons vaig entenent, els posts són portes obertes als comentaris; no textos acabats. Però, en fi, ja estem parlant d'estil, i trobe que tampoc és això.
Jo no he dit pas que fos dolent, Déu me'n reguard! i menys en aquesta casa! senzillament que he trobat que es planava molt pel damunt, amb referents olímpics inclosos, per un tema d'un calat brutal. En tot cas les meues disculpes, probablement no porte les ulleres graduades correctament.
Ni jo que vosté diguera que el post era dolent. Jo he dit que vosté deia que el trobava "massa líric". I ho ha dit. Només li rebat això. No calen les disculpes,
"que ací tots som crestians
y no som gen de tan mala rassa
que ab una donzella
execútan tals venjansas"
(D'un entremès anònim del XVIII).
Per cert, Aquil·les, gràcies també per la primera il·lustració: Visca Picasso!
Un tipus que parla en llatí i es dedica a criticar a tothom utilitzant un pseudònim. De qui estic parlant?
De El Setabiense, un escriptor xativí(?) de finals del XVIII i principis de XIX.
http://17dejunyde1707.blogspot.com/2009/12/el-setabiense_04.html
Jo no pretenia fer un text líric. Ara, tampoc volia escriure un tractat profund sobre l’assumpte (potser, per això, a Clidice, li sembla superficial el post). Només intentava donar un apunt, afegir matisos als comentaris que cite. És més, no estava convençut de penjar l’entrada, per si era interpretada en clau masclista i titllada de políticament incorrecta. Però ja veig, alleujat, que està donant peu a un canvi d’impressions interessant. I sí, visca Picasso i visca Robert Mapplethorpe!
Publica un comentari a l'entrada