diumenge, 29 de novembre de 2009

Quart centenari de l’expulsió dels moriscs (III)

Els moriscs sota els regnats de Felip II i Felip III



Amb l’arribada al tron de Felip II, la conversió forçada dels musulmans granadins i, sobretot, la por a nous avalots despertaren dubtes sobre la sinceritat de llur fe. El 1566, el monarca prohibí l’ús de l’àrab i els vestits i cerimònies d’origen musulmà. En tractar d’aplicar l’orde, es produí la revolta de Las Alpujarras (1568-1571), comandada per Aben Humeya. Dominat l’alçament, molts moriscs granadins foren deportats a la Manxa i Castella Lleó. A partir de llavors, foren objecte de predicació i, alternadament, repressió. Quan finia el regnat de Felip II, els moriscos dels regnes peninsulars eren vora 330.000, d’una població total d’uns 8.500.000 habitants. Es distribuïen de la següent manera: un 2% (7.000) a Catalunya, un 20% (60.000) al regne d’Aragó, un 40% (130.000) al Regne de València —a l’antiga corona catalanoaragonesa— i la resta a Castella i Extremadura (85.000), Múrcia (16.000) i Andalusia (33.000) —al Regne de Castella—. A València representaven un 34% de la població total. Eren poc nombrosos a les ciutats, però importants al camp, sobretot a les terres de jurisdicció senyorial i a les zones de secà. Predominaven a les hortes de Gandia i Xàtiva, i a les comarques del sud. Al Principat, es concentraven a les vores de l’Ebre i del Segre. En general, vivien en condicions dures, però també n'hi havia de rics, que es dedicaven al préstec.

En definitiva, els moriscs constituïen una minoria estranya a la societat, no assimilable i, des del punt de vista polític, un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena expansió a la segona meitat del segle XVI, o amb els hugonots francesos. El creixement de la població morisca, molt superior al de la cristiana, també era percebut com un perill. La inquisició féu, al llarg del segle, diverses temptatives d’ intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. El 1525, es decretà que els moriscs batejats forçosament pels agermanats foren tinguts per cristians i que els no batejats optaren per cristianitzar-se o emigrar. L’orde motivà la revolta de la serra d'Espadà. Els moriscs s’hi refugiaren i lluitaren contra les forces del duc de Sogorb. El 1528 el poder reial i els moriscs valencians arribaren a una concòrdia: en quaranta anys, la inquisició no procediria contra ells, i durant deu, podrien conservar la parla i la indumentària, tenir mobilitat de residència i conservar les moreries reials de Xàtiva, Alzira, Castelló. La concòrdia fou revocada, però, el 1545 per una pragmàtica reial, que instaurà un nou règim de rigor.

Odiats pels cristians vells, detestats per l’Església, que dubtava de la sinceritat de llur conversió, i rebutjats per la corona, que temia una possible nova revolta que servís de quinta columna als turcs, els moriscs esdevingueren un grup explotat i desarticulat, objecte de tota mena de sospites. Els arquebisbes valencians s'esforçaren, per la seua banda, a organitzar els nous cristians, establiren les primeres rectories i disposaren llur catequesi —feren publicar catecismes en castellà i àrab (Doctrina cristiana... para instrucción de los nuevamente convertidos del reyno de Valencia, 1566) i guies per a la controvèrsia amb alfaquins—; el patriarca Juan de Ribera féu enviar predicadors a les moreries i dugué a terme una nova reestructuració parroquial; el 1599 féu publicar un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros. Paral·lelament, el 1563 hom procedí a un nou desarmament dels moriscs valencians, i foren recollides més de 25.000 armes. El 1571 s’inicià un nou període de tolerància, en canvi de 50.000 sous valencians a pagar per les aljames, però hi hagué una nova recollida d'armes el 1575 i la persecució dels moriscs granadins infiltrats al Regne de València, i un nou període de tolerància des del 1582.



Als inicis del segle XVII, cent anys després de la conversió oficial al cristianisme, quasi tota la població morisca continuava sent un grup a part, amb llengua i religió pròpies, i un mode de vida regit per les prescripcions de l’Islam. Els moriscs havien resistit tots els intents assimiladors i cristianitzants. Prengué pes, per tant, l’opinió que aquesta minoria religiosa constituïa un veritable problema de seguretat. Aquesta opinió es véu reforçada per les nombroses incursions de pirates berbers que assolaven contínuament la costa valenciana (sovint facilitades o festejades per la població morisca). Els moriscs ja eren considerats obertament una quinta columna, aliats de turcs i francesos. En vàries ocasions es pensà a decretar la seua expulsió, però la mesura es posposà per les pressions de la noblesa aragonesa i valenciana, beneficiada del règim de semiesclavitud al qual estaven sotmesos els seus vassalls moriscs. El fracàs dels intents d'assimilació també feren inclinar finalment l'arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l'expulsió, i així ho exposà al rei des del 1602 en diversos memorials justificatius, que acabarien d’inclinar el rei cap a aquesta mesura.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Què ha passat amb el post de l'Indio?

Alietes el del Corralot ha dit...

Han vingut els "vaqueros" i se l'han endut.

Alietes el del Corralot ha dit...

Hi ha conceptes curiosos com per exemple el concepte "racisme" (ara reduït a una versió políticament més correcta, dita "xenofòbia". Una versió del concepte que és encara més punyent, per ser més moderna i esmolada, i que penetra millor en la consciència dels individus).
Ací va la meua tesi, i digueu-me agosarat si voleu: TOTS els pobles, TOTES les cultures (¿tots els individus?) són racistes. El racisme naix de l'observació de la diferència de l'altre i de la necessitat de sentir-s'hi superior.
Contra el racisme només s'hi val el racionalisme: la reflexió sobre l'absurditat d'este prejudici que acabem d'anotar. Només la raó venç el prejudici. Només el pensament venç la creença.
Passa que MOLTS pobles, MOLTES cultures continuen sent racistes. Fins i tot els que creiem que no ho són. Però sobretot aquells que acusen a altres de ser-ho.

El racisme (la xenofòbia) és una espècie de boomerang.

En parlem?

escrivà de cort ha dit...

Sempre he desconfiat de les persones que neguen ser racistes. Crec que els humans som racistes per natura. Deu ser una herència ancestral. Els estudis d’etologia animal han demostrat que espècies emparentades amb nosaltres —els ximpanzés, posem per cas— són molt territorials i actuen amb gran violència contra els intrusos. Contra el racisme, s’ha de lluitar. Done més crèdit a la persona que diu: «En principi, no m’acaben de fer el pes ni els moros ni els gitanos. Però com sé que això no està bé, intente llevar-me de damunt aquests prejudicis». A qui confessa les seues contradiccions se li ha d’agrair almenys la sinceritat i la bona voluntat.