MiM 2009 (i 8): I l’anomenàren: el General Custer

Com sabeu l’equip per a la MiM 2009 estava composat per: Jose i el Capità Superflipo, també comptava amb un guia espiritual amb experiència en açò de la MiM, com el Xixi, però, a més, ens acompanyaren dos sherpes que feien el seu baptisme de foc en un repte així: Lorena i Mari Pau. Si pot semblar arriscat enfrontar-se a una prova de les característiques de la MiM en les sis eixides fetes estes últimes setmanes, més ho és fer-ho amb una, en el cas de Lorena, i cap, en el de Mari Pau (qui es planteja com objectiu arribar fins a Les Useres., en meitat de recorregut). Em permet també apuntar-vos que qui vos escriu el post es va presentar a la cita amb bronquitis i prenent antibiòtics.

A les cinc i mitja del divendres 8 de maig, eixim de Xàtiva cap a Castelló de la Plana, passant per Alberic a recollir a Mari Pau. En arribar al destí, anem a la Fira del Corredor a retirar els nostres dorsals, el xip de cronometratge i una pobra borsa regal que sols conté una samarreta (que damunt als xics en ve menuda... i de fira res de res). Decebuts anem a l’hotel i les coses comencen a canviar a bé. En l’habitació 307 s'allotjarà la “secció femenina” i en la 308 la masculina. Eixim a buscar un lloc per a sopar i trobem un restaurant italià que acaba satisfent les nostres millors expectatives culinàries. Amb les gerres de cervesa i les rialles, els nostres ànims s’en pujen als núvols. La moral de ferro de Jose ens fa reconéixer en ell la reencarnació del mític General Custer. En acabar el festí, la "secció femenina" s’en va a dormir i la masculina... a fer-se uns gin-tònics (no hi ha millor manera de tonificar els músculs). A les dotze i mitja tots dormint... tots, menys u: el General Custer, qui va fer guàrdia tota la nit per culpa de les roncadetes del Capità Superflipo.

Arriba el dia D i l’hora de la veritat. Toquen diana les 4:20 de la matinada. Ens peguem una dutxa, ens engalanem amb roba esportiva, ho deixem tot preparat i baixem a fer-nos un café amb llet i un croissant. En acabar tot este ritual, agafem el cotxe i anem a l’eixida al camp de Castàlia. Allí facturem les nostres borses que l’organització s’encarrega de pujar a l’arribada a Sant Joan del Penyagolosa. Unes quantes fotos per immortalitzar el màgic moment i a les 6:02 tret d’eixida. Estratègicament, ens situem en els llocs que ens corresponen: els dels últims. Ens queda tot el dia per davant.

En el pas de camí a senda, quan només portem quatre quilòmetres, patim un embossament d’uns vint minuts. Açò junt al tranquil pas que duguem ens fan arribar en 2h50’ al 1er control de la Pedra de Borriol (Km 13), una mitja hora més tard de les nostres pitjors previsions. Mal comencem.

Calia estrènyer en el segon tram que començàvem, així que vam ficar l’automàtic i... ens vam perdre. Menys mal que vam trobar a un ciclista que va tindre l’amabilitat de reconduir-nos al camí correcte. Quan vam agafar als caminants granera de l’organització que tanquen la prova es van quedar sorpresos de la nostra decisió d’haver allargart 2-3km el recorregut de la MiM. Però la dura realitat era que enlloc de guanyar temps l’havíem perdut. Al segon control a la Bassa de les Oronetes, en el quilòmetre 24, arribàrem en 5h15’, en altres paraules, tres quart d’hora de retard sobre el temps més lent que teníem previst. En este fatídic moment el General Custer agafa el comandament del grup i comencem a avançar alguna posició.

En el control de Les Useres (km 35) arribem en 7h, el que ens obligava a invertir menys de 8h en la part que ens faltava i que és on s'endureix el recorregut. Mari Pau ha complit el seu objectiu i el Capità Superflipo decideix també retirar-se de la prova. L’equip està vivint una situació delicada, però Custer ni s’ho pensa i ix com un búfal en una estampida, als pocs minuts ix Lorena i l’últim en deixar el control de Les Useres és el Xixi. Per davant els queden els controls de Sant Miquel (km 43), Xodos (km 53) i la Banyadera (km 59).

Mari Pau i jo pugem a l’autobús que ens du a l’arribada a Sant Joan on esperem als nostres companys. Xarrant veiem que el repte s’ha complicat molt i que és quasi impossible aconseguir finalitzar la prova en menys de les 15 hores establertes com temps tope per l'organització. Tenim molts dubtes. Quan es complixen les 14 hores i mitja ens dirigim a la recta final de meta a esperar-los. Arribaran?... No arribaran?... Clar que arribaran! Faltant poc més de vint minuts per a les 15 hores, vegem als tres membres del nostre equip, encapçalats per Lorena que va pegant salts i crits d’alegria. És impressionant l’energia d’esta xica, després de tota la pallissa que s’ha pegat i com si res. Increïble! La setmana passada vaig plantejar en esta secció que la MiM seria un bona manera de comprovar si existeixen o no els miracles... ara tinc la seguretat que no existeixen i que el que existix és gent normal de carn i os com el Xixi, Lorena i el General Custer que quan s’ho proposen es convertixen en herois o heroïnes i fan coses excepcionals com esta:

Els tres finishers van passar pels controls de la segona part de la prova en 9h25' (Sant Miquel), 11h56' (Xodos) i 13h44' (La Bayadera), acabant la prova en 14h40'.

Enhorabona campions!

Però la MiM no va finalitzar ací. Quedava un altre calvari per passar. En acabar d’asear-se un poc i cambiar-se de roba, vam anar a l’autobús que ens havia de baixar a Castelló de la Plana i no només estava a tope, sinó que hi havien més d’una vintena de participants esperant-se fora. L’organització ens diu que era l’últim autobús, que tornem a l’alberg de Sant Joan i que ens esperem allí que van a localitzar un altre autobús per a que ens baixe. Vam arribar a Castelló a les dotze i mitja de la nit, i a casa a les dos i mitja.

Així ha sigut la MiM 2009. Espere que vos haja agradat esta experiència i tot el procés de preparació que vos he contat en esta secció que hui finalitza.