dilluns, 11 de maig de 2009

MiM 2009 (i 8): I l’anomenàren: el General Custer

Com sabeu l’equip per a la MiM 2009 estava composat per: Jose i el Capità Superflipo, també comptava amb un guia espiritual amb experiència en açò de la MiM, com el Xixi, però, a més, ens acompanyaren dos sherpes que feien el seu baptisme de foc en un repte així: Lorena i Mari Pau. Si pot semblar arriscat enfrontar-se a una prova de les característiques de la MiM en les sis eixides fetes estes últimes setmanes, més ho és fer-ho amb una, en el cas de Lorena, i cap, en el de Mari Pau (qui es planteja com objectiu arribar fins a Les Useres., en meitat de recorregut). Em permet també apuntar-vos que qui vos escriu el post es va presentar a la cita amb bronquitis i prenent antibiòtics.

A les cinc i mitja del divendres 8 de maig, eixim de Xàtiva cap a Castelló de la Plana, passant per Alberic a recollir a Mari Pau. En arribar al destí, anem a la Fira del Corredor a retirar els nostres dorsals, el xip de cronometratge i una pobra borsa regal que sols conté una samarreta (que damunt als xics en ve menuda... i de fira res de res). Decebuts anem a l’hotel i les coses comencen a canviar a bé. En l’habitació 307 s'allotjarà la “secció femenina” i en la 308 la masculina. Eixim a buscar un lloc per a sopar i trobem un restaurant italià que acaba satisfent les nostres millors expectatives culinàries. Amb les gerres de cervesa i les rialles, els nostres ànims s’en pujen als núvols. La moral de ferro de Jose ens fa reconéixer en ell la reencarnació del mític General Custer. En acabar el festí, la "secció femenina" s’en va a dormir i la masculina... a fer-se uns gin-tònics (no hi ha millor manera de tonificar els músculs). A les dotze i mitja tots dormint... tots, menys u: el General Custer, qui va fer guàrdia tota la nit per culpa de les roncadetes del Capità Superflipo.

Arriba el dia D i l’hora de la veritat. Toquen diana les 4:20 de la matinada. Ens peguem una dutxa, ens engalanem amb roba esportiva, ho deixem tot preparat i baixem a fer-nos un café amb llet i un croissant. En acabar tot este ritual, agafem el cotxe i anem a l’eixida al camp de Castàlia. Allí facturem les nostres borses que l’organització s’encarrega de pujar a l’arribada a Sant Joan del Penyagolosa. Unes quantes fotos per immortalitzar el màgic moment i a les 6:02 tret d’eixida. Estratègicament, ens situem en els llocs que ens corresponen: els dels últims. Ens queda tot el dia per davant.


En el pas de camí a senda, quan només portem quatre quilòmetres, patim un embossament d’uns vint minuts. Açò junt al tranquil pas que duguem ens fan arribar en 2h50’ al 1er control de la Pedra de Borriol (Km 13), una mitja hora més tard de les nostres pitjors previsions. Mal comencem.



Calia estrènyer en el segon tram que començàvem, així que vam ficar l’automàtic i... ens vam perdre. Menys mal que vam trobar a un ciclista que va tindre l’amabilitat de reconduir-nos al camí correcte. Quan vam agafar als caminants granera de l’organització que tanquen la prova es van quedar sorpresos de la nostra decisió d’haver allargart 2-3km el recorregut de la MiM. Però la dura realitat era que enlloc de guanyar temps l’havíem perdut. Al segon control a la Bassa de les Oronetes, en el quilòmetre 24, arribàrem en 5h15’, en altres paraules, tres quart d’hora de retard sobre el temps més lent que teníem previst. En este fatídic moment el General Custer agafa el comandament del grup i comencem a avançar alguna posició.



En el control de Les Useres (km 35) arribem en 7h, el que ens obligava a invertir menys de 8h en la part que ens faltava i que és on s'endureix el recorregut. Mari Pau ha complit el seu objectiu i el Capità Superflipo decideix també retirar-se de la prova. L’equip està vivint una situació delicada, però Custer ni s’ho pensa i ix com un búfal en una estampida, als pocs minuts ix Lorena i l’últim en deixar el control de Les Useres és el Xixi. Per davant els queden els controls de Sant Miquel (km 43), Xodos (km 53) i la Banyadera (km 59).

Mari Pau i jo pugem a l’autobús que ens du a l’arribada a Sant Joan on esperem als nostres companys. Xarrant veiem que el repte s’ha complicat molt i que és quasi impossible aconseguir finalitzar la prova en menys de les 15 hores establertes com temps tope per l'organització. Tenim molts dubtes. Quan es complixen les 14 hores i mitja ens dirigim a la recta final de meta a esperar-los. Arribaran?... No arribaran?... Clar que arribaran! Faltant poc més de vint minuts per a les 15 hores, vegem als tres membres del nostre equip, encapçalats per Lorena que va pegant salts i crits d’alegria. És impressionant l’energia d’esta xica, després de tota la pallissa que s’ha pegat i com si res. Increïble! La setmana passada vaig plantejar en esta secció que la MiM seria un bona manera de comprovar si existeixen o no els miracles... ara tinc la seguretat que no existeixen i que el que existix és gent normal de carn i os com el Xixi, Lorena i el General Custer que quan s’ho proposen es convertixen en herois o heroïnes i fan coses excepcionals com esta:



Els tres finishers van passar pels controls de la segona part de la prova en 9h25' (Sant Miquel), 11h56' (Xodos) i 13h44' (La Bayadera), acabant la prova en 14h40'.

Enhorabona campions!

Però la MiM no va finalitzar ací. Quedava un altre calvari per passar. En acabar d’asear-se un poc i cambiar-se de roba, vam anar a l’autobús que ens havia de baixar a Castelló de la Plana i no només estava a tope, sinó que hi havien més d’una vintena de participants esperant-se fora. L’organització ens diu que era l’últim autobús, que tornem a l’alberg de Sant Joan i que ens esperem allí que van a localitzar un altre autobús per a que ens baixe. Vam arribar a Castelló a les dotze i mitja de la nit, i a casa a les dos i mitja.

Així ha sigut la MiM 2009. Espere que vos haja agradat esta experiència i tot el procés de preparació que vos he contat en esta secció que hui finalitza.

8 comentaris:

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

No, si encara hem tingut sort que no portarà vosté el logotip del Penjoll, ens haguera deixat en ridícul. Per cert, que li ha passat a la cara?

Alietes el del Corralot ha dit...

Millor així, Capità! D'esta manera ja té un repte per a l'any que ve.

Salutacions als campions.

Quina sorpresa retrobar al Xixi, ni que siga en imatge cibernàutica!

el funambuliste ha dit...

la foto desenfocada de l'arribada, que és, ¿per a preservar la intimitat dels campions?

el funambuliste ha dit...

ara, això si, la meua sincera enhorabona a l'equip...
i crega'm que hi han penjollers que veuen en vostes un eixemple a seguir... (mentres ens dure la capacitat pulmonar, clar!)

Drac Montdúver ha dit...

Enhorabona a tots els participants.
Veig que cadascun de vostés ha aconseguit l'objectiu personal que es proposava.
Tot el qui és capaç de recórrer 65 km al llarg de vora 15 hores pot aconseguir el que es propose en la vida, perquè té capacitat de sofriment, coneix les seues possibilitats i sap tindre el cap al seu lloc quan és necessari.
Jose, sols et falta deixar de fer l'indi amb la pipa. Pots!!
Vicen, de major vull ser com tu.

Anònim ha dit...

M´he aborronat.

El general custer ha dit...

El general custer agraix a la tropa el seu esforç i a totes les felicitacions rebudes:
Sobre el comentari final del Capitá
Superflipo, estic totalmen de acord amb ell, pero he de puntualitzar que abanda de ser gent de carn y os en lo fisic.En lo espiritual som de fe ("Algo del mes enlla"). y en lo psicologuic activem el poder de la ment.
El General Custer saluda als membres de la tropa:
Capitá Superflipo
Sargent Espiritual Xixi
Tenient O´neil (La que mos va emportar al final de meta a un ritme digne de admiració).
Tenient Mari Pau (La que va cumplir els seus objetius).

Calinca ha dit...

Enhorabona als esforçats caminants que es van atrevirt amb el repte! Jo crec que tot açò farà escola i l'any que ve hi pot haver una nodrida representació de penjollers en el MiM.

Moltes gràcies per tot, Sr Superflipo, inclosa l'última entrada, que és una meravella.