dilluns, 26 de gener de 2009

LA DISCOTECA DE LO POL (IX)


TACHENKO - Esta vida pide otra (2008)

El principal handicap d'un grup, com ara Tachenko, que es dedica a la recerca de la cançó pop perfecta és haver-la trobat ben prompte. Va ser al disc Nieves y Rescates (Grabaciones en el mar, 2004) i es deia Amable, un tema que en el seu format de maqueta apareixia com Amable con las jóvenes. Segurament, la formació de l'aragonés Sergio Vinadé (ex El niño gusano), no tornarà a gravar una cançó així, però el mèrit és que, des d'aleshores, el seu cançoner ha acumulat encerts, quasi sempre dispersos en àlbums irregulars. Mancava, per tant, un àlbum redó. I ja el tenen.

Esta vida pide otra
és un exercici d'ortodoxia indie-pop on Tachenko assimilen el millor del gènere en quant a melodies, harmonies i tractament de les guitarres, i ho porten al seu terreny. Allò que s'ha fet centenars de voltes, en la veu de Vinadé té certa marca de fàbrica. Potser gràcies a les lletres, prenyades a voltes de l'absurd líric d'El niño gusano i en ocasions d'un realisme quotidià que eleven a la categoria de literatura de butxaca. O a unes guitarres i una base rítmica que recorden als seus col·leguetes de La Habitación Roja o al millor Cooper, però que, en acabar, tenen una factura pròpia i reconeixible. En tot cas, esbrinar les possibles referències de Tachenko és un exercici estèril davant la qualitat de cançons com Hacia el huracán, Ella es la primera (que conté un riff de guitarra majestuós), Quemados por el sol o El rey del balón. Cert: cap d'elles és millor que Amable. Però l'exercici d'acumulació és aclaparador.

"Te dicen que voy de listo y de crack...de estrella del rock, de lo que no hay...", canta Vinadé. En realitat, Tachenko són artesans pop que mai no ompliran estadis. Però els hi fan mil voltes a alguns que sí que els omplin.

5 comentaris:

Cul de sac ha dit...

Com molt be ha definit vosté, Tachenko és un manual de hortodoxia Pop i la síntesi perfecta d'açò es plasma a este Lp. No trovarem afilades ni complexes cançons, però la correcció ho perfuma tot. L'amic Sergio va regentar durant anys "El fantasma de los ojos azules", un Pub que va marcar camí a la ciutat de Zaragoza, i on es podien escoltar aquells sons que reialment marcaren a Sergio i els seus grups (jo i la meua cartera donem fe d'açò). Aquells sons son els que han direccionat a Tachenko cap al seu àlbum més complet, i experiments com "Fantasma 3" amb Pau Roca de "la Habitación Roja", es minimitzen davant la cordura pop de este últim treball. Salutacions i Rock@Roll.

Lo Pol ha dit...

Gràcies pels seus comentaris, senyor Cul de Sac, complentaris als de la discoteca. Més prompte que tard faré algun homenatge a Sergio Algora (un altre component del Niño Gusano) a través d'algun disc de la Costa Brava. I alguna sorpresa més que serà del seu grat.

Salut!

Alietes el del Corralot ha dit...

L'altre dia vaig llegir un article que parlava de l'abús que els traductors i escriptors catalans fan del pronom feble "hi". Llig en l'última frase del seu post que vosté s'ha apuntat també a la moda: "Però els hi fan mil voltes a alguns que sí que els omplin". Este "hi" només pot fer referència "als estadis" per això quan he llegit la frase he imaginat els membres de Tachenko corrent al voltant d'un estadi mentre un altre grup com ara El canto del loco està tocant dins. L'estadi està ple de gom a gom. Reconec que la imatge li ha quedat ben aconseguida.

Lo Pol ha dit...

Gran comentari, Sr. Alietes! La sobreproducció "hi" és una herència d'un corrector lingüístic que tinc. I ara no sé com desfer-m'hi... Eh, eh!

Ara seriosament: tampoc l'expressió "fer mil voltes" està molt aconseguida. Tinc que estudiar-me els post de frases fetes...

Molt agraït!

Alietes el del Corralot ha dit...

Hòstia! Els correctors lingüístics! Quina raça! Hauria d'haver sentit a l'Antonina Canyelles (poetessa mallorquina que recomane encesament per la seua adorable mala bava) traent foc pels queixals i arengant contra la ignorància dels correctors lingüístics. Són encara pitjors que els escriptors i els traductors.

Prove amb la frase "Però els peguen mil voltes..." que ens és més pròpia. L'ús del verb "pegar" com a nucli verbal perifràstic s'està perdent a causa del puto estàndard.

I perdone que li toque tant els ous, però de l'herència del seu corrector lingüístic no "s'hi" podrà desfer mai; en tot cas, "se'n" podrà desfer.