PASSEJADES PER LLUTXENT (I)

He estat uns dies fora, de viatge. En tornar, he comprovat que les aigües de El Penjoll estan d’allò més assossegades. A l’últim aplec de penjollaires, sir Drac Montdúver i Peguie em van suggerir que enviés informació sobre Llutxent, la petita vila de 2.500 habitants emplaçada a la vall del riu de Vernissa (més concretament en una plana situada a la dreta del riu).

El paisatge d’aquesta contrada de la Vall d’Albaida és ben bonic. Quasi dues terceres parts del terme de Llutxent estan cobertes de pins i matollar; només els sectors central i meridional són ocupats per l’agricultura, principal activitat econòmica. Tant al secà com al regadiu hi destaquen els fruiters de pinyol, seguits per la vinya i les oliveres.

Un lloc recomanable, per a dinar o sopar, és el restaurant La Mitja Lluna. El trobarem al carrer Santa Faç número 9, molt a prop de l’església parroquial, edifici del segle XIX que s’alça enfront d’un temple anterior enderrocat per amenaça de ruïna. S’hi venera la Mare de Déu de l'Assumpció. El campanar fou construït a l'any 1925 amb fons d’una col·lecta popular.

La guerra civil i diverses espoliacions deixaren empobrit el seu patrimoni de joies i relíquies. Es conserven, però, una arqueta de plata del segle XV, una creu processional de plata del segle XVI, la icona de la Santa Faç, alguns reliquiaris i calzes, i altres objectes litúrgics. La Santa Faç fou declarada patrona de Llutxent a primeries del segle XVII. Segons la tradició, aquesta icona fou propietat d'un dominicà que la dugué de Terra Santa. En la Guerra Civil va desaparèixer, però fou casualment recuperada per un rector que la reconegué en un museu de Saragossa.

El castell del Xiu havia estat construït al segle XII pels àrabs. Els almohades utilitzaven la seua situació estratègica per a vigilar l'entrada a la Vall d'Albaida. S’alça sobre un turó emplaçat entre Llutxent i Pinet. Té planta triangular amb doble recinte emmurallat i angles reforçats per torrasses defensives. L’interior conserva restes d’una cisterna, la qual cosa permet conjecturar que, en època islàmica, degué ser una petita unitat de districte rural composada per la fortificació central (el castell) i les alqueries. En consolidar-se la conquista cristiana, perdé la utilitat defensiva. L'abandonament i el pas del temps han provocat el seu deteriorament actual.

La història de Llutxent és força interessant. Pocs anys després d’acabada la conquesta del Regne de València, el cabdill musulmà Al-Azraq es posà al front d’una rebel·lió musulmana contra Jaume I. El cabdill mantingué la revolta fins el 1258, amb ajuda d’Alfons X de Castella, però finalment hagué de fugir del país.

El 1275, esclatà una segona revolta, estimulada pels sobirans de Granada i Marroc, que enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. En morir aquest, durant l’atac a Alcoi, els musulmans, exasperats per la pèrdua del seu cap, atacaren i derrotaren, pel juny del 1276, uns 500 cavallers i 3.000 infants cristians, que assetjaven el castell de Xiu (personatges com Garcia Ortiz de Azagra i un fill de Bernat Guillem d’Entença hi perderen la vida; altres, com el Mestre del Temple i nombrosos religiosos, foren capturats). Jaume I, moribund a Xàtiva, no pogué prendre part al combat. Pel juliol, però, l’infant Pere aconseguí de vèncer definitivament els revoltats. La mort d’al-Azraq (atribuïda a la intervenció de sant Jordi) i la campanya militar duta a cap pel rei i per l’infant, donaren origen a les festes de moros i cristians.

El miracle dels Corporals

Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu, durant la segona revolta d’al-Azraq (1276), foren sorpresos per les forces islàmiques. El rector de sant Cristòfol de Daroca, que deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable per als cristians, havien deixat taques de sang als corporals que les embolcallaven. Aquest prodigi hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu.

En acabar el combat, tots els capitans cristians presents es disputaren el reliquiari. Finalment, decidiren que una burreta cega guiés el drap miraculós fins on volgués. La burra començà a camejar i finí el seu trajecte a Daroca. Els corporals són venerats a la ciutat aragonesa des d’aquest trasllat prodigiós, però en 1335 fou bastida molt a prop de Llutxent una ermita commemorativa que més avant esdevingué convent dominicà (convent del Corpus Christi). La llegenda, rememorada a les festes de moros i cristians de Llutxent, donà peu a una abundant literatura; a Llutxent és representà molts anys l’obra teatral de Tomàs Torres La conquista de Valencia y el milagro de Luchente, escrita el 1787 i impresa el 1876 per Vicent Boix.