dijous, 28 d’agost del 2008

PASSEJADES PER LLUTXENT (I)

He estat uns dies fora, de viatge. En tornar, he comprovat que les aigües de El Penjoll estan d’allò més assossegades. A l’últim aplec de penjollaires, sir Drac Montdúver i Peguie em van suggerir que enviés informació sobre Llutxent, la petita vila de 2.500 habitants emplaçada a la vall del riu de Vernissa (més concretament en una plana situada a la dreta del riu).



El paisatge d’aquesta contrada de la Vall d’Albaida és ben bonic. Quasi dues terceres parts del terme de Llutxent estan cobertes de pins i matollar; només els sectors central i meridional són ocupats per l’agricultura, principal activitat econòmica. Tant al secà com al regadiu hi destaquen els fruiters de pinyol, seguits per la vinya i les oliveres.

Un lloc recomanable, per a dinar o sopar, és el restaurant La Mitja Lluna. El trobarem al carrer Santa Faç número 9, molt a prop de l’església parroquial, edifici del segle XIX que s’alça enfront d’un temple anterior enderrocat per amenaça de ruïna. S’hi venera la Mare de Déu de l'Assumpció. El campanar fou construït a l'any 1925 amb fons d’una col·lecta popular.

La guerra civil i diverses espoliacions deixaren empobrit el seu patrimoni de joies i relíquies. Es conserven, però, una arqueta de plata del segle XV, una creu processional de plata del segle XVI, la icona de la Santa Faç, alguns reliquiaris i calzes, i altres objectes litúrgics. La Santa Faç fou declarada patrona de Llutxent a primeries del segle XVII. Segons la tradició, aquesta icona fou propietat d'un dominicà que la dugué de Terra Santa. En la Guerra Civil va desaparèixer, però fou casualment recuperada per un rector que la reconegué en un museu de Saragossa.



El castell del Xiu havia estat construït al segle XII pels àrabs. Els almohades utilitzaven la seua situació estratègica per a vigilar l'entrada a la Vall d'Albaida. S’alça sobre un turó emplaçat entre Llutxent i Pinet. Té planta triangular amb doble recinte emmurallat i angles reforçats per torrasses defensives. L’interior conserva restes d’una cisterna, la qual cosa permet conjecturar que, en època islàmica, degué ser una petita unitat de districte rural composada per la fortificació central (el castell) i les alqueries. En consolidar-se la conquista cristiana, perdé la utilitat defensiva. L'abandonament i el pas del temps han provocat el seu deteriorament actual.

La història de Llutxent és força interessant. Pocs anys després d’acabada la conquesta del Regne de València, el cabdill musulmà Al-Azraq es posà al front d’una rebel·lió musulmana contra Jaume I. El cabdill mantingué la revolta fins el 1258, amb ajuda d’Alfons X de Castella, però finalment hagué de fugir del país.

El 1275, esclatà una segona revolta, estimulada pels sobirans de Granada i Marroc, que enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. En morir aquest, durant l’atac a Alcoi, els musulmans, exasperats per la pèrdua del seu cap, atacaren i derrotaren, pel juny del 1276, uns 500 cavallers i 3.000 infants cristians, que assetjaven el castell de Xiu (personatges com Garcia Ortiz de Azagra i un fill de Bernat Guillem d’Entença hi perderen la vida; altres, com el Mestre del Temple i nombrosos religiosos, foren capturats). Jaume I, moribund a Xàtiva, no pogué prendre part al combat. Pel juliol, però, l’infant Pere aconseguí de vèncer definitivament els revoltats. La mort d’al-Azraq (atribuïda a la intervenció de sant Jordi) i la campanya militar duta a cap pel rei i per l’infant, donaren origen a les festes de moros i cristians.


Segons la llegenda, els cristians que assetjaven el castell de Xiu, durant la segona revolta d’al-Azraq (1276), foren sorpresos per les forces islàmiques. El rector de sant Cristòfol de Daroca, que deia missa, amagà sota una pedra sis hòsties consagrades, les quals en ésser recuperades després de la lluita, desfavorable per als cristians, havien deixat taques de sang als corporals que les embolcallaven. Aquest prodigi hauria enardit els cristians, que recuperaren Xiu.

En acabar el combat, tots els capitans cristians presents es disputaren el reliquiari. Finalment, decidiren que una burreta cega guiés el drap miraculós fins on volgués. La burra començà a camejar i finí el seu trajecte a Daroca. Els corporals són venerats a la ciutat aragonesa des d’aquest trasllat prodigiós, però en 1335 fou bastida molt a prop de Llutxent una ermita commemorativa que més avant esdevingué convent dominicà (convent del Corpus Christi). La llegenda, rememorada a les festes de moros i cristians de Llutxent, donà peu a una abundant literatura; a Llutxent és representà molts anys l’obra teatral de Tomàs Torres La conquista de Valencia y el milagro de Luchente, escrita el 1787 i impresa el 1876 per Vicent Boix.

24 comentaris:

Tadeus ha dit...

Interessant article, Sr Escrivà, i molt complet. Tinc una curiositat: ¿Se sap alguna cosa de l'origen etimològic del topònim "Llutxent"? Estos temes m'interessen.

Al llegir el seu article m'he recordat d'una cosa. L'estiu passat vaig fer un viatge per terres d'Aragó. Camí de Saragossa vaig fer una parada a Daroca, per pegar una volta i menjar. Daroca és un poble molt bonic, amb muralla, portes monumentals i un ambient d'antigor ben conservada, inclosa la d'alguns dels habitants del poble. Vaig aparcar el cotxe a prop d'un banquet on un grup d'afables vellets xerraven; només posar peu a terra em va arribar com un vent nou l'accent 'manyo' d'aquells senyors. Vaig sentir, com no, certa plenitud sensorial. Així vaig començar el meu periple per Daroca. Tenia bastant temps lliure (quedaven hores fins a arribar al lloc i hora en què havia quedat amb algú en algun altre punt del camí, prop de Calatayud), així que fins i tot vaig poder llegir-me algun follet turístic, en un dels quals vaig llegir açò: "... el 23 de febrero de 1239 tropas cristianas procedentes de Daroca, Teruel y Calatayud se disponían a tomar el castillo de Chío, a tres leguas de Játiva". Em vaig quedar sorprès, sobretot per no tenir ni idea de què puguera ser aquell castell de "Chío". Un any després, amb l'article de l'Escrivà, s'ha desvelat el misteri, i ho celebre.

Per cert, quan un fa el camí cap a terres d'Aragó se n'adona que hi ha evidents vies naturals que comuniquen aquelles terres amb les nostres i que s'ha de suposar que durant segles i segles hi ha hagut comunicació i intercanvis de tota mena en ambdues direccions. Una d'aquestes vies naturals és la Vall del riu Xiloca, afluent de l'Ebre. Aquell dia en Daroca, després de dinar, vaig anar a fer la siesta a la vora del riu. Acompanyat pel suau murmuri del Xiloca, i emparat per l'ombra dels arbres, hi vaig passar una estona d'allò més agradable.

Anònim ha dit...

Gràcies pel seu comentari, senyor Calinca. Respecte de la seua pregunta, he de dir-li que quasi tots els topònims acabats en –ent o en –eny són d’origen llatí. Venen d’un antropònim, del nom propi d’una persona propietària d’una granja o d’una explotació agrícola i ramadera esdevinguda, amb el pas del temps, una vila o una ciutat. L’influx aràbic transformà en –én moltes terminacions masculines, que dins la fonètica catalana posterior es reforçaren i esdevingueren –ent. És el cas de Carcaixent (Carcasianus > Carcaixén > Carcaixent), Agullent, Bocairent, Crevillent, Ontinyent... Potser, Llutxent vindria de Lucianus.

Quant a la comarca del riu Xiloca, li aporte més dades: encara s’hi poden sentir expressions com "carchofa" o "mante", i es pot visitar un ric patrimoni arquitectònic i artístic. A més de Daroca, viles com ara Bàguena, Burbàguena o Romanos compten amb esglésies d’estil mudèjar declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Finalment, s’han d’esmentar els meravellosos paisatges de la llacuna de Gallocanta i d’un paratge anomenat Aguallueve, a la vila d’Anento.

Anònim ha dit...

Molt interessant l’enllaç. Si són certes les afirmacions de la lectora corrent, sembla que en la lluita dels cristians contra els moros va funcionar l’efecte placebo.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

A mi em sembla que alguns d'aquests topònims en -ent podrien tindre més bé un origen indo-europeu pre-romà, en la línia del que proposen autors com ara Villar, Ballester o Untermann. La toponímia valenciana, i també l'aragonesa, i les corresponents parles d'aquestes terres, amaguen tot un tresor.

A la llista de meravelles del Xiloca afegiria el xicotet pont romà de Calamocha.

Hi ha zones de Castella i d'Aragó on diuen per exemple "esvararse", tal com nosaltres. Queda molt per estudiar i analitzar pel que fa a les parles valenciano-aragoneses. I, potser, de pas, es pot trencar algun que altre mite sobre l'origen de la llengua dels valencians, sobretot el d'aquells que veuen la catalanitat com l'única explicació possible.

Tadeus ha dit...

Una puntualització:

Abans he dit que el Xiloca és un afluent de l'Ebre. En realitat, desemboca en el Xaló, que sí és afluent de l'Ebre.

Un parell de curiositats: en les nostres terres tenim un riu que es diu exactament igual: Xaló. A més, en el Xaló castellano-aragonés hi ha una sèrie de construccions per a l'aprofitament de l'aigua anomenades "azud". Jo en vaig visitar un parell a la població de Ricla.

Alietes el del Corralot ha dit...

Excel·lent entrada Escrivà! M'he alegrat molt en tornar-lo a llegir.

Ve al cas recordar l'existència de l'aragonés (aragonés i no aranés!)com a llengua, en l'actualitat es troba en perill absolut d'extinció. Els més optimistes xifren en 12.000 el nombre de parlants de l'aragonés, llengua a què els aragonesos es refereixen amb de nom de "fabla" o "fabla aragonesa".

L'actual llei de llengües d'Aragó (una disputada llei que porta més de quinze anys en dansa) encara no ha assumit l'aragonés ni el català com a llengües de l'Aragó, i per tant, també oficials a tots els efectes en els territoris on es parlen.

He tingut l'ocasió de viure amb un dels màxims estudiosos i recuperadors de la fabla, l'excel·lent poeta i narrador Chusé Inazio Nabarro. Un dia li vaig regalar un vocabulari "chellano-castellano" que hi ha editat i que vaig comprar en la botigueta de Quatre Fulles, i Chusé va flipar. Evidentment, aquelles paraules i expressions que la nostra ignorància fa que trobem risibles en la parla dels nostres veïns de la Canal no són sinó lèxic i formes gramaticals aragoneses (com per exemple l'ús de les formes perifràstiques per al pretèrit).

És cert, Calinca, que queden molts detalls per estudiar i analitzar: hem sigut i som terra i llengua de frontera. Però, a l'engròs, poca cosa que no es puga saber d'antuvi.

Anònim ha dit...

Gràcies, senyor Alietes! Efectivament, l’aragonès és una llengua peninsular frustrada. Li ha passat com a la tonyina d’un entrepà: ha quedat constreta entre el català i el castellà (aquest, com és lògic, amb més molla i més crosta). I clar, si Marcel·lí Iglesias (que, si no vaig errat, és oriünd de la Franja de Ponent, és a dir, catalanoparlant) no fa res per la pròpia llengua, què es pot esperar que faça per la ‘fabla’?

Per cert, des que he tornat, he intentat vàries vegades entrar al blog «Toni Cucarella en roba de batalla» i m’ha estat del tot impossible. Em surt el següent avís: «Internet Explorer no puede abrir el sitio http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella. Operación anulada». Ignore si és culpa del meu ordinador o si hi ha altres causes. Algú em pot aclarir la qüestió?

Alietes el del Corralot ha dit...

Seguim amb les llengües:

Per a l'Aragó és una gran putada tindre tres llegües: una gran i indubtable; una altra que es parla en tota la franja de l'est de cap a cap (quan jo treballava allà, el 94% de la població aragonesa de la franja tenia el català com a llengua materna); i una tercera en la UCI (amb aquells 12.000 parlants, 11.000 d'ells analfabets). Ai, si només tingueren la llengua gran i indubtable, quants maldecaps s'estalviarien!
Les altres dos molesten:
A la que es parla a la franja li diuen "xapurriau" i a l'esmorteïda, "fabla".
Acceptar que són llengües implica dotar-les d'un nom amb cara i ulls, de drets i de reconeixements, i als parlants de certs deures. I ja li dic jo que els polítics aragonesos dels grans partits estatals no estan per estes qüestions. I el senyor Marcel·lí tampoc, siga d'on siga. Només la Chunta Aragonesista s'hi ha pronunciat sempre a favor de la cooficialitat de les tres llengües.
I també li dic que de les dos llengües minoritàries i minoritzades de l'Aragó, la que més maldecaps representa és el català: veges tu per a on, i siga pel motiu que siga, sempre li han de donar pel cul a la mateixa!

Tadeus ha dit...

L'existència en l'actualitat de la fabla no és més que un microscòpic residu del que antigament eren les parles aragoneses, que van ser progressivament assimilades pel castellà, llengua associada al poder i al prestigi social. A banda de prestar atenció al que encara queda (la fabla, etc.), és molt interessant intentar descobrir les restes del que es parlava en el passat en allò que es parla hui, ja siga castellà, valencià, català o fabla aragonesa. Es poden enfocar les coses de manera diferent, fins i tot fer una reinterpretació de la història i de les llengües.

Capità Superflipo ha dit...

Al senyor Escrivà de Cort:
M'alegre de tornar-lo a vorer per ací.
En quant al seu problema d'entrar al blog de Cucarella, igual té relació amb el navegador (l'Explorer). Prove amb el Mozilla, que a més és software lliure:
http://www.mozilla-europe.org/ca/firefox/
Per cert, bona entrada la seua. Ara que sembla que s'han calmat les coses, podria tornar a penjar les biografies?. A molta gent ens va agradar la de Hussein i no vam poder llegir la del pilot.

Alietes el del Corralot ha dit...

Quan vosté parla de "reinterpretació" vol dir una més ajustada aproximació a la realitat lingüística passada, o vol dir mer joc especulatiu de filòlegs desficiosos?
(L'aproximació a la veritat sempre és positiva, mentre que l'especulació en segons quins temes no sempre ho és, de positiva.)

Faig la pregunta sense mala intenció.

Anònim ha dit...

Senyor Capità: he penjat la biografia de Hussein, perquè vostè i, possiblement, altres amics i amigues de El Penjoll no entenien que l’hagués retirat. Com que ara ja no hi ha cap guardó en joc, no trobe cap inconvenient a fer-ho. Altre dia, per no abusar, penjaré la del pilot.

Capità Superflipo ha dit...

Les meues sinceres, senceres i sense ceres gràcies.

Anònim ha dit...

A manar, senyor capità!

Tadeus ha dit...

Sr Alietes, quan parle de "reinterpretació" estic pensant sobretot en termes de lingüística històrica, que està ancorada en postulats teòrics del segle XIX i necessita al més aviat un gir copernicà. Com vosté sap, fa algun tempos que em dedidque, entre altres coses, a aquests temes.

Un canvi d'enfocament d'aquestes característiques, com no, ve acompanyat d'una nova manera d'entendre certs fenòmens socio-culturals. D'això es tracta.

Anònim ha dit...

Si es refereix als subtrats preromans de la nostra llengua, he de dir-li que ja hi ha molts estudis fets sobre els elements sorotàptics, celtes, basco-ibèrics fenicis i grecs (alguns d’ells, no tots, d’origen indoeuropeu), i sobre la forma (fonètica o lèxica) d’actuar, provocant, des del naixement mateix de la llengua, l’aparició dels dos grans grups dialectals orientals i occidentals. Estan estudiats, per exemple, molts topònims d’origen basco-ibèric: Segarra, Sanaüja, Andorra, Gerri... És cert que bona part dels estudis etimològics del català són obra de Joan Coromines, autor que ha rebut lloances, però també crítiques (de Carmen Barceló, d’Untermann...), sobretot per l’ús d’etimologies desesperades, per l’abús dels mossarabismes i per la possible invenció d’elements com el “sorotapte”. Però vull dir que, essencialment, els origens de la nostra llengua i de les altres llengües romàniques amaguen poques sorpreses. Hi ha una enormitat d'estudis a l'abast dels curiosos.

Anònim ha dit...

Igual es podria dir dels elements d'adstrat.

Tadeus ha dit...

Sí, ja sé que hi ha molts estudis sobre la matèria, però hi ha importantíssims problemes de base, creats pel manteniment de teories desfassades, com ara la cronologia tradicional de l'indoeuropeu. No sé si ha sentit vosté parlar de la Teoria de la Continuitat Paleolítica, propugnada pel dialectòleg italià Mario Alinei. Val la pena tenir-la en compte.

En qualsevol cas, tota teoria sobre història de les llengües ve acompanyada d'una sèrie d'autors que proposen autèntiques xorrades. En el basco-iberisme, per exemple, se n'han dit moltes, i de molt grosses. Però vaja, sempre hi ha qui es pren les coses amb major rigor científic.

Diu vosté el següent: "els origens de la nostra llengua i de les altres llengües romàniques amaguen poques sorpreses". Potser s'equivoca. Potser sí que amaguen alguna que altra sorpresa.

Anònim ha dit...

Sr. Calinca, trobe apassionant aquest canvi d’impressions sobre assumptes lingüístics i filològics, però correm el risc d’avorrir fins a les ovelles. Precisament, parlant d’ovelles, em ve a la memòria un article d’Ignasi-Xavier Adiego, de la Universitat de Barcelona, en què reflexiona sobre la «Teoria della Continuitá» de Mario Alinei. No sé si coneix aqueix article. Si no l’ha llegit, li’l recomane. El pot trobar a http://www.iecat.net/pperiodiques/ShowArticleFile.asp?FileID=%7B3B91C079-609F-4A53-AAAC-2AB44A092E33%7D&FileType=application/pdf

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Estimat Sr Escrivà, té vosté raó. Aquest interessant debat està derivant cap a un terreny bastant especialitzat, i potser una mica avorrit per al profà en aquestes matèries.

Només dir-li que sí que he llegit l'article d'Adiego, però em resulta molt més interessant la rèplica que li va fer el propi Alinei en un número posterior de la mateixa revista (Estudis Romànics). Ací està el link:

http://www.iecat.net/pperiodiques/openlink.asp?URL=ShowArticleFile.asp?FileID={0747A818-E5D6-4453-B845-6EEBA6ABB414}&FileType=application/pdf

He llegit moltes coses d'Alinei, inclòs el seu monumental "Origini delle lingue d'Europa", en dos volums i un total d'unes 2000 pàgines, però aquest article en el que rebat a Adiego és una autèntica joia en tots els aspectes. Li'l recomane (està escrit en italià, però no crec que això siga inconvenient per a vosté.

Cul de sac ha dit...

Acabaet de caure per ací, i veig que la màquina d'erudició que a vegades és el Penjoll, contínua funcionat perfectament. I me n'alegre.
Ja que estem en el tema de les llengües minoritàries, algú em pot informar sobre l'escandalosa involució en l'ús del chiquitistani? Calinca, vosté va ser erudit-usuari de la mateixa, i durant molt de temps admirador del seu creador i cim de la humanitat. Jorrlllrr, que pasarrrr?.
Per cert, Calinca, li responc ací a la pregunta de l'entrada del "tractat d'Almizra". Sí, jo era eixa nit allí, i vaig disfrutar de l'espectacle (sobretot d'aquell discurs que va fer, crec que era el capellà local, ple d'humor, encara que intuïsc que no era la seua intenció) junt amb la bona companyia de vosté, Alietes, J.F.Soler i algun altre insigne socarrat allí present (Adolfo Garcia Senior i família). També tinc un bon record de l'excels entrepà de botifarra amb ceba que em vaig fotre en el bar del poliesportiu local. Alietes: no s'acalore vosté amb la Madonna, jo tinc la teoria que no és ella, si no un robot que la suplanta davall l'influx i comandament d'un exèrcit d'assessors d'imatge. Hi ha una tendència abonada per la premsa musical "mainstream", a fer-nos creure que qualsevol cosa que siga un poc diferent és bona, i si ve lluida per la Ciccone, doncs millor. A més, esta mateixa gent és la que s'ompli la boca constantment amb el rotllo de la Madonna que es reinventa, la camaleònica. En fi un cabàs de destrellats, que avorrixen al més pintat. Que vol que li diga, a mi ni m'agrada el que fa, ni em pareix imaginatiu o creatiu, ni tan sols em pareix atractiva esta paia. Pa i circ.

Tadeus ha dit...

Encantat de vore'l de nou per aquestes terres, Sr Cul de Sac!

Ja veu que aquesta "Passejada per Llutxent" ens ha dut a tota mena de llocs, i és que un comença un camí i mai sap com s'acaba. Parlant de passejades, estaria molt bé que en la propera temporada 08/09 fórem capaços en el Penjoll d'organitzar algun que altre passeig interessant. Això de debatre i conversar en el blog està molt bé, però podríem provar també a conversar sota la llum del sol passejant per alguns dels indrets que ja s'han proposat en el blog, o en altres que es puguen sugerir en el futur.