Les manifestacions, les vagues i tal

—Pôs ací estem, mante, farts de les retallães, de la reforma laboral de Mariano, de la pujâ d’impostos i tal. Com? Sí, Marianico el Corto, que diu l’alcalde d’əi-Xàtiva. No n’hi ha dret. Com? Que si anem a les manifestacions i tal? Pôs clar! Ja hem anat dos vesprães a València, a manifestamos i tal. Este dûmenge? Tamé, com està manat. I estem pensant de fer âtres coses, una huelga general per exəmple.

—No servirà de res. El sistema sempre acaba assumint i engolint tot allò que es posa al seu davant. Tenim l’exemple dels moviments contraculturals: sovint, els seus valors, els seus comportaments i, sobretot, els seus elements més superficials —com ara la moda o les tendències musicals— son absorbits pel sistema. Es produeix, per tant, una situació paradoxal: elements que xoquen amb l’statu quo acaben fagocitats per aquest. Molts signes distintius del moviment punk, posem per cas, han acabat integrats al sistema; es fan servir als sectors del disseny, la moda, la música...

—Xe, com es nota qu’este fill teu és mestre i tal. Rei, dixa’t estar d’əstatut, de tendències i de moviments no sé què. Això heu sabia to' lo món, que Mariano mos anava a fotre. Menos l’encarregat. Sí, mos va dir: Rajoy lo solucionarà todo y tal. Perô enseguida es va vôrer, el səndemà de les eleccions, que Marianico mos havia ənganyat. Algo haurem de fer, no?

—En el seu moment, les manifestacions, les protestes de les sufragistes o les vagues obreres eren actuacions veritablement revolucionàries. Avui estan amortitzades; el sistema les dóna per descomptades. Recordem, sense anar massa lluny, les declaracions de Cospedal, abans de les eleccions: Tras la victoria del PP, habrá protestas en las calles. O les de Rajoy en Europa: La reforma laboral me costará una huelga general. D’acord amb les lleis del mercat, l’abundància provoca la baixada dels preus. Durant els anys setanta, qualsevol potentat de poble arquejava les celles davant d’un SEAT 124 Sport Coupé; avui, només les arqueja davant d’un Mercedes Classe E o d’un Ferrari. Abans, la patronal i el govern s’escarotaven per una manifestació de deu mil persones; ara, es queden tan tranquils amb una de dues-centes mil.

—Xe, tu, sí que m’ən-recorde del SEAT 124 Cupé que tenia Rus i tal, quan era jovenet. Perô tornem a l’assumpte: fem o no fem huelga general? Ja portem vàries manifestacions i no havem aconseguit res. En el sindicat mos han explicat que l’amo podrà baixar-mos el sueldo quan vullga, i fer-mos un ERO. En fi, putejar-mos de mala manera i tal.

—Sí, el quilo de manifestació s’ha abaratit molt. Per això, ni les manifestacions en què participen milions de persones semblen alterar el pols del govern de torn. L’endemà d’una protesta, la ministra portaveu somriu tan feliç i diu que els manifestants eren quatre gats, enfront d’uns quants milions de persones que van optar per romandre a casa —el partit del sofà. A tot estirar, manifesta que el govern ha pres bona nota del descontent social. Igual s’esdevé amb la vaga general: els governants aguanten l’envit i l’endemà es dediquen a escampar tinta de calamar: només ha seguit la convocatòria un 25% dels treballadors; el govern només pensa en els cinc milions d’aturats; les vagues no creen llocs de treball; estem oberts a la negociació...

—Redéu, xiquet. Vols dir que no hi ha manera d'əscapase? Entonses, dimos qu'həm de fer. ¿Mos anem a dormir i tal o agarrem les metralletes?