Un periodista
entrevista el pare d’una família d’emigrants que acaba de travessar els
Pirineus. L’home, ja ancià, s’explica així:
—Sóc
fill d’exiliats. Fins als deu anys no vaig poder tornar a Espanya per culpa de
Franco. Però si m’hagueren dit que ara hauria de tornar a marxar... No vaig
aconseguir les primeres feinetes temporals fins als trenta anys i escaig, un poc abans de la Transició. La pensió permanent per incapacitat m’arribaria en palmar
Franco. Mon pare pogué tornar de l’exili. Quan el pobre va morir, no sabíem ni
on soterrar-lo. Ma mare romangué molts anys en una cadira de rodes. Ara tinc
setanta-quatre anys. Fa uns mesos, m’hagueren de llevar el 30% d’un pulmó.
L’operació, la va pagar la Seguretat Social. La meua dona és immigrant i he
tingut tres fills amb ella. Gràcies a Déu, jo continuava rebent el nostre únic mitjà
de subsistència, l’assignació de l’Estat. Dels tres fills que tinc, només treballa
la mitjana, però té problemes; el seu marit és un xoriç i un desvergonyit. Qui
sap, podria acabar a la presó. La filla major
es va divorciar. El meu gendre es donava a les drogues i a l’alcohol, i va
deixar plantada la dona amb els dos xiquets. El menut dels meus fills
encara no se n’havia anat de casa. S’havia casat amb una divorciada i l’havia
portat a viure amb nosaltres. Abans, aquesta senyora treballava; tenia un lloc
de treball molt bo, però des que va venir a ma casa estava ociosa; havia
deixat el seu treball i ja no feia res. Tenen dues xiquetes que també vivien sota
el meu sostre. Tots, inclosos els meus néts, havíem de viure de la meua
assignació. L’any passat, amb la crisi, me la van abaixar. Ja quasi no vam
poder anar de vacances. I si m’apures, ni vam poder celebrar que Espanya havia
guanyat el mundial...
El periodista
obre uns ulls com a plats i exclama:
—¡No podia ni imaginar que la situació espanyola fos tan dolenta!
1 comentari:
Peròme!
Si això està més vist quel tebeo!
Publica un comentari a l'entrada