dilluns, 4 de juliol del 2011

Eleccions a Corrüptia (i II)

Finalment se celebraren eleccions a Corrüptia. El vot nul —el conjunt de paperetes invàlidament emeses per no ajustar-se a cap de les opcions disponibles— obtingué uns percentatges molt baixos, encara que gens menyspreables. Als inicis de la democràcia, el vot nul solia relacionar-se amb persones que s’equivocaven al votar. A poca poc, però, havia esdevingut un vot de protesta de tall radical, enfront del vot en blanc que representava el vot disconforme políticament correcte. A Corrüptia, el vot nul, a diferència del vot en blanc, no passava de la primera fase de l’escrutini electoral —només es considerava vot emès—; no perjudicava ningú al repartiment de percentatges. (No perjudicava ningú que volgués jugar a la farsa electoral.) Era una mena d’abstenció activa i clara —difícil, per tant, de confondre amb la desídia o el passotisme. El vot nul expressava una discrepància formal amb las normes, amb la manera d’actuar de la classe política i en definitiva amb el sistema que governava Corrüptia. El vot nul volia un canvi substancial del sistema.

Un grup d’enfadats havia proposat fins i tot un model de vot nul —escrit, això sí, en llengua forastera. El portaveu dels enfadats havia explicat els efectes del vot nul massiu amb un exemple: «En unes illes llunyanes, es feren eleccions generals. 300.000 electors votaren al partit A; 275.000, al partit B; 125.000, al partit C; 325.000 electors emeteren un vot nul; 200.000 no acudiren a votar. El vot inqüestionablement contrari al sistema havia guanyat les eleccions.» El moviment d’enfadats de Corrüptia havia fet campanya a favor del vot nul, per a manifestar ben clarament l’afartament dels ciutadans envers els seus polítics.


A pesar d’aquestes i altres campanyes, alguns electors de Corrüptia tenien decidit de lliurar el seu vot a Quique Mora, líder de Tercera Via, i Rosario Margarita, coordinadora dels rabuts de tota la vida. Segons els partits majoritaris, sobraven raons per a desaconsellar aquestes opcions de vot. D’acord amb les enquestes, era poc probable que aconseguiren passar el tall del 6% al conjunt de circumscripcions electorals. Jordi Pera Moralart s’havia afartat de dir que els vots a Quique eren vots tirats al fem, sobretot en un sistema que tendeix clarament al bipartidisme —bé que Moralart, molt hàbilment, es callava açò darrer. Finalment, Tercera Via obtingué sis diputats, però Frank Horta, líder de la dreta beatífica i profitosa, renovà la majoria absoluta. Frank estava eufòric. De més a més, com que la participació electoral havia superat el 70%, ell i els seus consellers deien que la democràcia corrupta gaudia de bona salut.

En fi, els habitants de la contrada haurien de suportar quatre anys més de govern beatífic. Damunt, els resultats de les eleccions havien demostrat que el percentatge d’enfadats era més baix del que es creia; encara pervivia una majoria de panxacontents que continuava votant als partits tradicionals. Amb la distribució d’escons resultant després dels comicis, els de la Tercera Via i els rabuts no tindrien capacitat real per a incidir en el resultat de les votacions parlamentàries. L’única esperança dels habitants més conscienciats de Corrüptia era que els debats al parlament foren més animats. (Això, amb la diputada número dos de Tercera Via, estava pràcticament assegurat.) També s’esperava que el ciberespai, els barris obrers, les platges, els supermercats, les sales d’espera dels ambulatoris, les oficines de l’atur, les universitats, les sales d’audiència dels tribunals i els centres escolars amb barracons prefabricats anaren augmentant a poc a poc el nombre d’indignats. Potser així podrien canviar les coses en futures conteses electorals.

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

no cambiará nada, nada, porqre el sistema actual les va de puta madre. amén

Clidice ha dit...

Segurament el mal és aquest, que a la gent no la fas moure si no els toques els dallonsis ben tocats. Que, tots plegats, tenim molta tirada a fer veure que no passa res, mentre no ens passi a casa. Ja els planyo els habitants d'aquest país tan estrany i llunyà.