dimarts, 5 de juliol de 2011

S’ha de vigilar allò que mengem

Sí, és cert que dos col·legues van fugir una vegada del zoològic. En aquella època, jo era un cadell ben petit, però ma mare em contà la història dels dos fugitius. Partiren amb rumbs diferents: Leopold marxà cap a la serra; Simba, cap al centre de la capital. Els buscaren pertot arreu i ningú no els trobà. Després de dues setmanes, i per a sorpresa de tots, Leopold tornà al zoològic. Estava prim i famèlic, i tenia febre. Fou conduït de nou a la seua gàbia.

Passaren tres mesos i ningú no se’n recordava de Simba, que s’havia dirigit al centre de la ciutat. Un dia, però, quan tothom el donava ja per desaparegut, fou capturat i portat al zoo. Estava gros, llustrós i desbordant de salut. El ficaren a la mateixa gàbia on jeia el seu col·lega de fuga. En estar novament junts, Leopold li preguntà al seu amic:

—¿Com te les has apanyat tant de temps a ciutat? Has tornat molt bé de salut! Jo, malgrat anar a la serra en època de veda, no vaig trobar un mal animaló que posar-me a la gargamella. I com que estava mort de fam i fred, no vaig tenir altre remei que lliurar-me als guardians del zoo.

—A mi em passà tot el contrari —explicà el seu company grenyut—. Som a Madrid, em vaig dir. Aniré a un lloc on difícilment em buscaran. I em vaig amagar als Nous Ministeris. Cada dia, em manducava un funcionari i ningú no advertia la seua absència.

—¿I per què et pescaren? ¿Et vas acabar tots els funcionaris i hagueres d’eixir a la Castellana?

—Ni pensar-ho! Els funcionaris públics no s’acaben mai. Va passar que vaig cometre un error colossal. Ja m’havia cruspit vint assessors, vuit directors de servei, cinc coordinadors, vint-i-dues secretàries de gabinet, vint sindicalistes i quinze caps d’àrea, i ningú no havia notat les desaparicions del personal. Però el dia que em vaig empassar l’ordenança encarregat de servir els xurros, la xocolata i el cafè... Es va fotre tot!