Als habitants més conscienciats de Corrüptia els sobraven raons per a sospitar que el seu govern no funcionava gens bé: els serveis públics eren de mala qualitat; algunes autoritats s’enriquien il·lícitament; els favors dels polítics als amics estaven a l’orde del dia. S’aproximava una cita electoral i molts habitants de Corrüptia dubtaven entre diverses alternatives: emetre un vot nul, votar en blanc, quedar-se a casa, votar a un partit minoritari. La primera opció, clavar al sobre una tallada de xoriç, seduïa més d’un. Tanmateix, poca gent sabia de quina manera podia afectar aqueix vot el resultat de les eleccions. Altra alternativa per a mostrar el rebuig als polítics era l’abstenció. Ara bé, els més conscients sabien per experiència que els polítics rarament se senten al·ludits per l’abstenció (en un comtat veí, s’havia aprovat la carta magna amb una abstenció del 60%, mai no vista a Corrüptia, i els governants d’aqueix reialme estaven ben satisfets perquè la majoria del poble, segons ells, havia recolzat la llei fonamental). Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han anat a la platja. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics solen atribuir-la a simple passotisme o a desafecció envers tot allò que faça olor a política. D’altra banda, una abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, però afecta igual tots els partits, grans o petits. Altres, en canvi, s’inclinaven pel vot en blanc. Generalment, aquest és el vot dels indecisos, dels qui no qüestionen ni critiquen el sistema, però no se senten identificats amb cap partit. Quique Mora, líder de la petita formació Tercera Via, s’afartà d’advertir que el vot en blanc afavoreix el bipartidisme. Als seus mítings, ho explicava amb un exemple:
«En un país imaginari se celebraren eleccions. La seua llei electoral era com la de Corrüptia. D’un total de 20.000 electors, només 10.000 havien exercit el seu dret. Hi hagué, per tant, un 50% d’abstenció. Els 10.000 vots van quedar repartits de la següent manera: partit A, 4.000 vots; partit B, 3.500 vots; partit C, 1000 vots; partit D, 550 vots; en blanc, 950 vots. En aquell país imaginari, calia obtenir un percentatge mínim dels vots vàlids emesos, el 6%, per a participar al repartiment d’escons. La seua cambra parlamentària comptava amb quaranta escons. Doncs bé, aquest fou el recompte de vots: 40% per al partit A, 35% per al partit B, 10% per al partit C, 9,5% per als vots en blanc i 5,5% per al partit D. El partit D no arribà al 6% i es quedà fora del repartiment d’escons. En canvi, es va comptabilitzar el 9,5% de vots en blanc, perquè eren vàlids, tal com contemplava la Llei Electoral General del petit país, però no computà, ço és, no passà a la segona fase, la del repartiment d’escons, tot i haver superat la barrera del 6%. La distribució dels 40 escons quedà de la següent manera: partit A, amb 4.000 vots, 19 escons; partit B, amb 3.500 vots, 17 escons; partit C, amb 1.000 vots, 4 escons. A quants vots els sortí l’escó a cada partit? A 212 vots. Però hi hagué un partit que, tot i traure 550 vots, no va obtenir cap escó, quan els altres l’obtenien per poc més de 200 vots. Això és una injustícia!», cridava Quique Mora. «Això mateix li va passar a Tercera Via en els darrers comicis. Sobre obtenir més de 50.000 vots, no entrà al Parlament per no superar la barrera del 6%. En canvi, als partits majoritaris els va sortir l’escó per 12.000 o 14.000 vots», concloïa.
¿Què hauria passat al país imaginari si tots els qui havien votat en blanc s’hagueren abstingut? Quique Mora explicava com haurien variat els percentatges de vots obtinguts per cada partit: «un 44% el partit A, un 39% el partit B, un 11% el partit C i poc més d’un 6% el partit D. El partit D hauria entrat al repartiment i, amés, hauria aconseguit 2 escons, restant-los al partit A, que s’hauria quedat amb 18 escons, i al partit B que s’hauria quedat amb 16. És evident que el vot en blanc perjudica clarament els partits menuts i beneficia els partits més votats.»
«En un país imaginari se celebraren eleccions. La seua llei electoral era com la de Corrüptia. D’un total de 20.000 electors, només 10.000 havien exercit el seu dret. Hi hagué, per tant, un 50% d’abstenció. Els 10.000 vots van quedar repartits de la següent manera: partit A, 4.000 vots; partit B, 3.500 vots; partit C, 1000 vots; partit D, 550 vots; en blanc, 950 vots. En aquell país imaginari, calia obtenir un percentatge mínim dels vots vàlids emesos, el 6%, per a participar al repartiment d’escons. La seua cambra parlamentària comptava amb quaranta escons. Doncs bé, aquest fou el recompte de vots: 40% per al partit A, 35% per al partit B, 10% per al partit C, 9,5% per als vots en blanc i 5,5% per al partit D. El partit D no arribà al 6% i es quedà fora del repartiment d’escons. En canvi, es va comptabilitzar el 9,5% de vots en blanc, perquè eren vàlids, tal com contemplava la Llei Electoral General del petit país, però no computà, ço és, no passà a la segona fase, la del repartiment d’escons, tot i haver superat la barrera del 6%. La distribució dels 40 escons quedà de la següent manera: partit A, amb 4.000 vots, 19 escons; partit B, amb 3.500 vots, 17 escons; partit C, amb 1.000 vots, 4 escons. A quants vots els sortí l’escó a cada partit? A 212 vots. Però hi hagué un partit que, tot i traure 550 vots, no va obtenir cap escó, quan els altres l’obtenien per poc més de 200 vots. Això és una injustícia!», cridava Quique Mora. «Això mateix li va passar a Tercera Via en els darrers comicis. Sobre obtenir més de 50.000 vots, no entrà al Parlament per no superar la barrera del 6%. En canvi, als partits majoritaris els va sortir l’escó per 12.000 o 14.000 vots», concloïa.
¿Què hauria passat al país imaginari si tots els qui havien votat en blanc s’hagueren abstingut? Quique Mora explicava com haurien variat els percentatges de vots obtinguts per cada partit: «un 44% el partit A, un 39% el partit B, un 11% el partit C i poc més d’un 6% el partit D. El partit D hauria entrat al repartiment i, amés, hauria aconseguit 2 escons, restant-los al partit A, que s’hauria quedat amb 18 escons, i al partit B que s’hauria quedat amb 16. És evident que el vot en blanc perjudica clarament els partits menuts i beneficia els partits més votats.»
2 comentaris:
¡¡¡Touche ¡¡¡ Salut...ahhh y le pongo la respuesta en su página de algunas dudas que genera el movimiento del 15 J...verdad es que, es la misma respuesta que le he enviado al Sr PUIGCARBÓ, pero son las evidentes: " Los que ayer estuvieron en Via Layetana, no eran a-políticos, eran a-partidos. No sabían lo que querían , pero si lo que NO desean.
No desean 1) Que cualquier político de cualquier partido imputado esté exento de cargas judiciales. 2) Que se les juzgue como si de un ciudadano normal se tratara. 3) Que si se queda uno en paro y no puede pagar el piso, el banco no se quede con el piso y te arremeta la deuda, dejándote verdaderamente hipotecado para toda la vida. 4) Que las viudas cobren lo mismo que el marido a la muerte de este, es incomprensible una pensión de viudedad de 380 euros/mes. 5) Que los votos en blanco cuenten como escaño y no se repartan la silla entre los partidos supervivientes y que el dinero de esos escaños en blanco pase a manos de los servicios sociales. 6) Que las listas sean abiertas, con eso se consegurán tres cosas a) pedir responsabilidades a quien has votado, b) Que el elegido sepa que el escaño no es seguro, c) habrá un mínimo de abstención. 7) Que los sindicatos no cobren de los partidos, y por ende del fondo común, sino de sus afiliados. 8) Que se mantenga vigente el tiempo de 15 años para tener derecho a la cotización de pensión y no la de 35. 9) Que los políticos no cobren el 100% por solo 7 años de servicio, sino que cobren a partir de 15 y después de haber cumplido los 65 años de edad...Esto solo es un principio...¿ Hay algo que sea anti-sistema ? ¿ Alguna petición incongruente ¿ Algo incorrecto ?...Ven lo que el pueblo llano está pidiendo... y no he hablado de las condiciones laborales, ni fiscales que beneficián al poderoso, ni tan siquiera salariales de 900 al mes...Salut... Un placer...
Quan hom és mileurista, pretendre viure com un potentat resulta temerari. És prou conegut el cas de gent que, sense cobrar un salari massa elevat, demanava un préstec hipotecari de 280.000 euros a l’hora d’adquirir un habitatge de 180.000: 190.000 per a la compra de l’immoble i les despeses, 60.000 per a reformar-lo i moblar-lo, 24.000 per a comprar -se un cotxe i 6.000 per a fer el viatge de la seua vida a l’extrem orient. Quan es fan aquestes coses, s’acaben pagant les conseqüències. És evident que els bancs i les caixes d’estalvi donaven els préstecs hipotecaris amb molta alegria, però és igualment cert que moltes persones els acceptaven amb idèntic goig. El sistema financer, els bancs i els especuladors són els principals culpables de la crisi, però alguna culpa tindrà també la persona que, obnubilada pel vedell d’or, s’embarcava en una operació com la descrita més amunt. Clar, ara tothom està indignat. I molts sentim la temptació d’equiparar —de fer iguals— els qui han caigut a l’infortuni; en la barreja d’indignats, costa de distingir la gent assenyada dels inconscients que, creient-se habitants del país de les meravelles, no calibraren bé les conseqüències dels seus actes. I tendim a tenir compassió per tots. Estaria bé que els primers saldaren el deute amb el lliurament de la casa (sobretot si el seu preu estava inflat com a conseqüència de l’especulació). Ara bé, els qui demanaren diners per a comprar-se un cotxe i de pas fer un viatge a Japó...
Publica un comentari a l'entrada