Als amics del Penjoll.
Resplendent.
Tot és resplendent, des d'aquest turó, llevat de la pobresa.
El trist record de l'ombra de les figueres, espàrrecs i margallons, els cirerers pintats, bancals perduts de blat i vinyes, -futur de vida en temps antics- plens d'esbarzers i pedres ganivet que tallen; de tant en tant fan plorar un cel obert que ens vigila.
Barranc avall un llaurador crema branques i fullaraca amb l'esforç dels segles a l'esquena.
Al dellà, homes i formigues - potes i màquines- corren per la plana: núvols, vent i maldecaps.
A l'horitzó, la mar.
Com un espill les flors, xec en blanc per sobreviure, s'hi miren. Malgrat la por dels cards i d'argelagues us ho he de dir: amics, la vida mana.
5 comentaris:
Vigileu, Pidolaire, perquè a vegades la vida mata.
(Passeu-me la broma)
És ben cert el que dius Alietes, i tant. Però malgrat l'estultícia i tanta bajanada que escoltem diàriament, crec que nosaltres hem de veure-beure l'ampolla d'aigua o (vi-absenta, passeu-me també la broma) mig plena.
Ha, ha.
Això mateix, no podem donar la lluita perduda: un optimiste del cor i la raó, rousseaunià amb crítica inclosa.
Té raó, Ontotesaire.
Al cap i a la fi, la vida emana.
Més que emanar, a mi m'agrada que "mane" fer coses, sobretot Alietes que mane fer coses catalogades d'impossibles, però factibles.
Haurem de manar, per exemple, encendre les torxes per botar foc els esbarzers i cards que volen punxar-nos la identitat.
S'accepte més manaments.
Publica un comentari a l'entrada