dimecres, 11 de maig de 2011

A la caça del vot

Jawlahnteh tenia plaça en un ambulatori de l’eixampla. Era metgessa de família. També ocupava un escó a la Casa de la Ciutat. Per la seua banda, Harha Karmel, una dona de vuitanta anys, era una de tantes pacients de Jawlahnteh. Harha Karmel havia pensat més d’una vegada a canviar de metgessa. No estava molt contenta amb l’atenció que rebia. Tenia tot un rosari de dolences: tensió alta, mala circulació, unes nafres a la cama esquerra que supuraven líquid limfàtic i no acabaven de cicatritzar... El memorial de greuges també era extens.

Segons Harha Karmel, les consultes amb la doctora s’assemblaven prou a les nits de cinema de Canal Cinc, contínuament interrompudes amb espots publicitaris —el seu fill, un burleta empedreït, s’hi referia, rient-se, amb l’expressió coitus interruptus. «No sigues malparlat!», li contestava la mare, que no estava per a bromes. Sovint, quan Harha Karmel començava a contar les seues malalties a la consulta de Jawlahnteh, sonava el mòbil de la doctora, que es posava a parlar d’assumptes polítics durant una bona estona, oblidant-se de la seua pacient. Això sí, Harha Karmel estava al dia en qüestions de política local.

La soferta senyora atribuïa el punt mort en què es trobaven les seues nafres a l’escassa atenció que li prestava la facultativa. És més: Harha Karmel afirmava que una pomada mal receptada havia agreujat la seua dolença. Malgrat els precs de la seua pacient, Jawlahnteh es negava a derivar-la cap al centre d’especialitats, per tal que l’atengués un dermatòleg. «Açò no és res! Es curarà tan aviat com arribe el bon temps», va amollar un dia amb cara de fàstic. Harha Karmel comentà al seu fill: «Si vol dedicar-se a la política a temps complet, que demane una excedència; així ens enviarien un nou facultatiu.»



A tot açò, conforme s’acostava el dia de les eleccions i la maquinària partidista de recaptació de vots s’anava engreixant més i més, la doctora Jawlahnteh, que tornava a figurar en una llista del partit Pàtria, Rei i Déu, esdevenia més i més desficiosa. Finalment, durant una revisió rutinària tres setmanes abans de la cita electoral, després de dir que la cama de Harha Karmel tenia un aspecte magnífic, Jawlahnteh li va demanar amb un somrís:

—Sap que em presente a les eleccions?

—Sí! —contestà Harha Karmel.

—Vostè anirà a votar?

—I tant! —féu Harha Karmel amb una mica d’impaciència.

—Si no es troba amb ànim d’anar tota sola al col·legi electoral, no es preocupe; pot votar per correu o puc fer que algú l’acompanye.

—No farà falta; ja m’acompanyarà el meu fill. Tinc pensat de votar als republicans espartaquistes —va dir enutjada la senyora Harha Karmel.

Ben bé no sabia qui eren els espartaquistes ni quin programa defenien (només n’havia sentit parlar vagament al seu fill), però estava molt satisfeta amb la cara de pomes agres de Jawlahnteh. Sortí de l’ambulatori ben complaguda. «A partir d’ara, estarà més atenta», pensava. Però la satisfacció esdevingué preocupació quan el seu fill li mormolà, en arribar a casa: «Mare, no hauria d’haver dit vostè a qui pensa votar, no siga que la facultativa es desentenga de les seues nafres i encara eixim perdent.»