Vivim estos dies entre posts convulsos: Gadafi, mutants del XXI, Camps i l'Ós Pepe, Lletres de socors i auxilis, el vell borbó,...
Només que siga per canviar una miquiua d'aires ací va este poema amb banda sonora i tot.
ALBEREDA
La primavera del 2086
jo tindré 116 anys
i tu només 105.
Passejarem de la mà
i encara no ens voldrem morir.
6 comentaris:
Mira per on, un poemeta tan senzill com aquest m'ha alegrat el dia.
Gràcies per l'emoció, mestre Alietes.
A més a més, amb un amor humà com aquest sé que no estarán morts els nostres protagonistes.
Són coses que saben i prou. No ens cal dir res més.
Merda!... Quina llàstima: No tindre 105 anys a la primavera del 2086. ¿Ens podríem vore, Sr. Alietes, a la primavera del 2075?. Encara que vosté no tinga 116 anys.
Per cert, una segona accepció del títol del poema és "Comunitat vegetal de ribera integrada per plantes de fulla tendra i caduca entre les quals domina l'àlber".
Influenciat per esta accepció m'he plantejat: ¿què passarà a la tardor?
La tardor del 2086
continuaré tenint 116 anys
i tu a punt de fer 106.
Passejaràs de la mà
del meu millor amic...
I la banda sonora que l'acompanyaria podria ser esta .
Senyor Ramatxoto:
Pel que fa al seu primer comentari, per mi cap problema. L'espere en la terrasseta del Monxo fent-me una orxateta.
Pel que fa al segon comentari, li haurem de canviar el títol al poemeta. Jo propose este: MALA PUTA, AIXÒ A ESTA EDAT NO ES FA.
Gràcies, Pidolaire. Continua sent vosté molt amable.
Publica un comentari a l'entrada