divendres, 4 de febrer de 2011

Eddie Thory al teatre de l’Alcúdia

Quan tanta gent acut als càstings, aquest mes de febrer, molt malament han d’estar les coses. Ahir, sense anar massa lluny, vaig passar per davant del teatre de l’Alcúdia de Crespins i vaig veure una cua immensa de gent que semblava esperar tanda. En aproximar-me, reconeguí sorprès una persona que creia desapareguda. Sí, es tractava del mateix Eddie Thory al qual feia referència un text publicat el passat mes d’octubre per Escrivà. Aquella nota es feia ressò del succés d’Il Cazzo, un bergantí italià naufragat en aigües antàrtiques. «Tu per ací, Eddie? Creia que t’havies ofegat», li vaig dir mentre ens encaixàvem les mans. «I tant que estic ofegat! Pels deutes!», em va contestar amb cert deix ombrívol.

M’estranyà la presència de tota aquella gent i Eddie Thory al portal del teatre. El fals nàufrag em va aclarir el misteri: feien cua per a participar en un càsting. «M’han acomiadat del canal de televisió en què treballava i estic a l’atur. Se m’acudí d’escriure un text per als amics d’una companyia teatral independent. Bergãntia, una província d’estribord és el títol de l’obra, que ha estat la sensació de la temporada. S’estrenà el passat mes de desembre. Total, que un pardalet xiulà a l’orella del meu cap de redacció l’argument de la farsa. Primer, em castigaren de cara a la paret. Després, m’inclogueren en un ERE i em tiraren al carrer. He vingut a provar sort en aquest càsting. D’alguna cosa s’ha de menjar», va concloure Eddie.

«Un càsting?», vaig fer estranyat. Ell es clavà la mà a la butxaca i em mostrà un retall de diari: «Produccions Teatrals El Penjoll convoca un càsting on seleccionarà artistes per a una obra titulada S’acosta el judici final. S’hi necessiten figurants, vedets, capellans, ballarines de pole dance, drag queens, strippers masculins musculats, streakers, mags que no amaguen res ni recorren a l’il·lusionisme o a l'il·luminisme, animals domadors de persones, xarlatans de fira i músics de vent capaços d'interpretar Al vent! en porreta, i de fer un solo amb les mans i l'instrument...» Li vaig tornar el paper. «En quina categoria vas a presentar-te?», li vaig preguntar. «Vinc disposat a tot! Fins i tot he anat al gimnàs, per a llevar-me panxeta, i he estat assajant a casa amb la trompeta», afirmà amb un somriure brètol.

Me’n vaig acomiadar, desitjant-li sort, i em dirigí intrigat a la porta del teatre. Vaig preguntar pel gerent, que acudí de seguida —tenim amistat des de fa temps. Em deixà entrar a la platea. Vaig seure en primera fila, amb el regidor i el director de l’obra. Els candidats i les candidates a figurants, mags, capellans i strippers anaven pujant a l’escenari. Alguns fadrins tenien vergonya d’exhibir-se nuets i s’amagaven el penjoll. (Casualitats de la vida: el mot italià cazzo vol dir penjoll.) La primera seleccionada fou una simpàtica grassoneta amb el mamellam enorme. «El que s’ha de fer per a guanyar-se les garrofes!», vaig sentir que deia un operari de tramoia. «Ja ho crec!», contestava un altre, amb els ulls fora de les òrbites. «Entre la crisi i les llistes negres, no sé on anirem a parar», rematava un tercer.


Una parella de xinesos especialistes en tirar-se pets artístics li va mostrar el seu book al director, que féu un gest d’aquiescència. En canvi, regidor i director van rebutjar el numeret d’un mag que suspenia en l’aire una xica, perquè es veien els filferros amb què la subjectava. També aparegué un grup de candidats i candidates a streakers, entre els quals estava Eddie i un individu que no es va despullar del tot (es va quedar només amb uns mitjons a ratlles que provocaren les rialles dels presents). Finalment, li van donar el paper de músic de vent a Eddie, per la seua interpretació d’Al vent! i el magnífic solo d'instrument. Em vaig alegrar; per uns dies, el periodista aturat podria menjar un plat de calent.

Vaig sortir del teatre i torní a casa convençut que el muntatge de Produccions Teatrals El Penjoll, l’estrena del qual està prevista per al pròxim dia 19, serà un èxit apoteòsic. Hi haurà numerets mai no vistos per aquestes contrades.

2 comentaris:

el pidolaire entretingut ha dit...

Superagent, el seu post és d'una qualitat promocional envejable. Li done l'enhorabona i li assegure que si qualsevol mortal o esperit passa per aquest indret farà el que siga per acudir a una festa, els esdevevniments de la qual no han tingut parangó en la història de les comarques centrals.
Li puc assegurar que si no passa res que no estiga en les meues mans i, per tant, m'ho impedeix o donat el cas que els hades em siguen favorables acudiré religiosament, amb clergyman si convé.

Eris ha dit...

Totalment d'acord amb el senyor de la perindola a l'aire.