—Al principi, em vaig dedicar a la poesia.
—I per què vas abandonar l’ofici de poeta?
—És una història llarga de contar. Jo era un entusiasta del joc de l’escriptura automàtica, dels cal·ligrames... Ja saps: els artistes i els escriptors solem guiar-nos pel principi d’acumulació; anem integrant a la nostra obra les troballes dels creadors que ens han precedit. És freqüent que molts poetes actuals introduïsquen als seus poemes elements procedents del dadaisme, del surrealisme. En el seu moment, aquests moviments van ser trencadors: subvertien l’orde burgés establert.
—Sí, ja sé. Van influir molt en la segona avantguarda. Però les seues propostes anaven dirigides a un públic massa “selecte”, un públic de col·leguetes, lletraferits, intel·lectuals, bohemis... En resum: els dadaistes i els surrealistes es dirigien a un grup reduït de simis i lloros visionaris i entesos.
—Precisament! Ací volia arribar! Els meus poemes només eren escoltats per quatre micos amics meus. I clar, allò que jo desitjava veritablement era arribar al poble pla. Tumbili, un amic bonobo que es dedicava a la crítica literària, em donà un consell: «Si vols connectar amb tots els macacos (amb els micos caputxins, les mones de Gibraltar, les mones aranya...), deixa’t de bajanades i vés a la font, a la lírica popular, com han fet els nostres grans poetes nacionals. Ausiàs Tag i Vicent Andreu Ximpanzé, posem per cas, sabien combinar perfectament els registres més elevats i les expressions més col·loquials, els conceptes abstractes i la realitat quotidiana. Aprèn d’ells.»
—I vas seguir el seu consell?
—No! Vaig assajar una estratègia diferent. Els meus poemaris es venien amb la corresponent addenda.
—Addenda?
—Sí, amb una mena de llibret d’instruccions. Així, els lectors tenien les claus per a poder desxifrar el sentit dels meus versos.
—La mare cotorra que va covar els ous! I això et va donar resultat? Augmentà el nombre de lectors de la teua obra?
—No! Em vaig quedar sense editor. Al bugiot no li venia a compte publicar els meus llibres. Argüia que les edicions eren massa cares i tenien poca eixida. Però no passa res! En realitat, el principal destinatari dels meus versos no és el públic lector. Jo sempre he escrit per a mi mateix.
—Ja! Llavors, ara només escriuràs dietaris, no?
—T’estàs burlant de mi, cotorra dels collons? Ara sóc músic i toque en una banda.
—I per què vas abandonar l’ofici de poeta?
—És una història llarga de contar. Jo era un entusiasta del joc de l’escriptura automàtica, dels cal·ligrames... Ja saps: els artistes i els escriptors solem guiar-nos pel principi d’acumulació; anem integrant a la nostra obra les troballes dels creadors que ens han precedit. És freqüent que molts poetes actuals introduïsquen als seus poemes elements procedents del dadaisme, del surrealisme. En el seu moment, aquests moviments van ser trencadors: subvertien l’orde burgés establert.
—Sí, ja sé. Van influir molt en la segona avantguarda. Però les seues propostes anaven dirigides a un públic massa “selecte”, un públic de col·leguetes, lletraferits, intel·lectuals, bohemis... En resum: els dadaistes i els surrealistes es dirigien a un grup reduït de simis i lloros visionaris i entesos.
—Precisament! Ací volia arribar! Els meus poemes només eren escoltats per quatre micos amics meus. I clar, allò que jo desitjava veritablement era arribar al poble pla. Tumbili, un amic bonobo que es dedicava a la crítica literària, em donà un consell: «Si vols connectar amb tots els macacos (amb els micos caputxins, les mones de Gibraltar, les mones aranya...), deixa’t de bajanades i vés a la font, a la lírica popular, com han fet els nostres grans poetes nacionals. Ausiàs Tag i Vicent Andreu Ximpanzé, posem per cas, sabien combinar perfectament els registres més elevats i les expressions més col·loquials, els conceptes abstractes i la realitat quotidiana. Aprèn d’ells.»
—I vas seguir el seu consell?
—No! Vaig assajar una estratègia diferent. Els meus poemaris es venien amb la corresponent addenda.
—Addenda?
—Sí, amb una mena de llibret d’instruccions. Així, els lectors tenien les claus per a poder desxifrar el sentit dels meus versos.
—La mare cotorra que va covar els ous! I això et va donar resultat? Augmentà el nombre de lectors de la teua obra?
—No! Em vaig quedar sense editor. Al bugiot no li venia a compte publicar els meus llibres. Argüia que les edicions eren massa cares i tenien poca eixida. Però no passa res! En realitat, el principal destinatari dels meus versos no és el públic lector. Jo sempre he escrit per a mi mateix.
—Ja! Llavors, ara només escriuràs dietaris, no?
—T’estàs burlant de mi, cotorra dels collons? Ara sóc músic i toque en una banda.
1 comentari:
Vosté fa cavil•lar, i tant. Sembla un mico moralista de l'escola anglesa, d'aquells que anaven sempre tan polits i llustrosos de tanta Il•lustració vessada...
Publica un comentari a l'entrada