Fernando Arrabal i l’Execució del Testament del Marqués de Sade

Al Xixi, per acompanyar-me a este acte... i altres al llarg de la vida

Fernando Arrabal té, actualment, 78 anys i la seua vida ha estat immersa en el dadà, el surrealisme, la patafísica i el pànic. És l’autor viu més significatiu de tots estos moviments, dels que va parlar, a través de l'esdeveniment de l’Execució del Testament del Marqués de Sade, en la conferència que va donar ahir, 3 de desembre, al paranimf de la Universitat de València amb motiu de la clausura dels tres dies d’homenatge que se li han dedicat des d’esta universitat.

Per la seua part, l’Execució del Testament del Marqués de Sade es va celebrar a finals de 1959 a la casa parisenca de l’aristocràtica poetessa Joyce Mansour. A l’acte assistiren els membres del grup surrealista. Inclús, estava entre ells el pintor i latin lover Roberto Matta, expulsat del grup uns anys abans per l’acte immoral de seduir a la dona de Arshile Gorky, quan ell estava a punt de morir de càncer.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònia de l'esdeveniment va ser Jean Benoit, qui va tardar sis anys en elaborar el trage en què va oficiar la celebració. El trage, que encara conserva Arrabal a sa casa, estava presidit per una enorme funda fàl·lica africana que, mitjançant un fil transparent, permetia a Benoit pujar-la i baixar-la a voluntat. Tan extraordinari fenomen va deixar bocabadat a André Breton qui, ingènuament, va confessar: “Benoit no només és genial, sinó que se li fica gorda quan vol”.

Un altre artefacte que va utilitzar Benoit durant esta celebració va ser un ferro de marcar ramat, al que va dedicar tot un any a la seua creació. En un dels seus extrems es llegia SADE. Benoit havia deixat este ferro calfar-se en la llar per l'extrem de la paraula. Quan estava al roig viu, el va agafar i, per a finalitzar el ritual, es va marcar la seua llegenda al pit. De sobte, un emocionat i commocionat Matta va agafar l’incandescent ferro i va seguir l’exemple de Benoit. L’olor a barbacoa i l’excitació sàdica impulsen a Breton a proposar-li a Arrabal que marcara a l’espectador que tenia al seu davant: “Arrabal, baixa-li els pantalons i marca’l!”. Sacrilegi que no va cometre.

Després de la fogositat de la sàdica escena, els espectadors s’adonen de la comicitat del seu resultat: Allò que queda tatuat al pit de Benoit i Matta és la paraula EDAS. Sorpresos li pregunten: “Però Benoit: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” i el condueixen davant d’un espill perquè vera l’estupidesa del seu acte. Allí va ser on tots s’adonen del contrari, de l’extraordinari del fet, veient reflectida la paraula SADE. Màgic moment aquell: L'espill reflectia allò que els ulls dels espectadors no podien vore directament. Genial! Com genial va estar la manera en què Fernando Arrabal ens ho va transmetre als assistents, entre els quals, a més, d'un dels autors del poema Gorgojo a go jo (segut al meu costat i, posteriorment, al d'Arrabal), vaig poder vore, de passada i de cul, a Artés (a qui no em va donar temps de saludar). També em va semblar divisar, a la llunyania, el perfil del Capità Superflipo.