dimecres, 1 de desembre de 2010

El Penjoll al con[y] sud


El meu xicot és amant de la muntanya. Bé, també és amant meu. Vull dir que té dos amors: la muntanya i jo. Però jo sóc la primera, eh, no aneu a pensar. Encara que... Ma mare diu: El teu novio s’estima més anar darrere de les cimalades que de tu. No sé... El cas és que mai no aconseguim de tenir vacances junts en estiu, com tot el món. Enguany ens hem ficat d’acord i les hem pillat els dos alhora, en desembre, quan no les demana ningú. I el meu xicot vol que ens anem quinze dies al Perú. Veges tu! Que se li haurà perdut allà. M’ha dit no sé què sobre perdre de vista el penjoll. Jo li he contestat: Perdre de vista la cuca? Això sí que no, carinyo. Tan bonica com és! I ell: no sigues burra, que no parle d’això. Vull perdre de vista Eros, el Maraca... Així no hauré de fer-ho. I jo: Fer-ho? Escolta, mante, amb qui has de fer-ho que no siga jo?, li he amollat una mica mosquejada. Que no! Que em referisc a l’editorial! Que no hauré de fer l’editorial de desembre! I la segona vegada m’ho ha dit repetint d’espai la paraula e-di-to-ri-al. I jo, com que no entenia res de res, he deixat estar la cosa i he passat a l’ofensiva. I què anem a fer al Perú, si es pot saber?, li he preguntat. Pujarem al Pichu Machu? I ell: No, no pujarem al Machu Pichu; anirem a fer alpinisme a la serralada Huayhuash. Vés preparant els polars, els sacs de dormir i tot l’equip de muntanya. I tot seguit m’ha explicat l’itinerari: Tinc pensat d’anar a la quebrada Huanacpatay; a continuació recorrerem un camí de ramat ple de tramussos silvestres, en una vall que els naturals anomenen quebrada Calinca; muntarem la tenda a la part superior de la quebrada, sota els pics de Sarapo, Carnicero i Jurau. Fins ací, jo havia escoltat tot el seu discurs sense perdre ni una sola de les seues paraules (el meu xic solta uns discursos llarguíssims), però no he pogut reprimir-me: Vaja nits d’amor boig que ens esperen, a deu graus sota cero!, li he interromput. I ell: Ja veuràs, amor, quines vistes més magnífiques i quins llacs tan bonics. I m’ha ensenyat vàries fotos del riu Calinca que li ha enviat per mail un amic que també practica l’alpinisme. Quin fred!, he pensat. Espere que per les nits t’arrimes bona cosa, per a donar-me calor, li he dit. I ell s’ha rigut. I jo he pensat: De què em sonarà a mi això de Calinca?

12 comentaris:

Clidice ha dit...

ah! era un riu? :) vostè potser se'n fot, però només mirant les fotos jo ja hi fóra!

Aquil·les Sisternes ha dit...

De cap manera me’n fot! Em sabria greu haver donat aqueixa impressió. Una cosa és el sarcasme i altra l’humor tendre que m’han inspirat la foto de la xica i el topònim peruà: Quebrada Calinca.

Clidice ha dit...

Les meves disculpes, només era una precaució que sóc molt toixa i mai sé quan les coses van per una banda o una altra :(

Continue flipant amb les fotos :)

(amb la de la xiqueta també)

Aquil·les Sisternes ha dit...

La veritat és que si pogués, me n'aniria amb els ulls tancats a aquesta serralada del Perú. Ara és final de primavera al con sud.

Clidice ha dit...

Calla calla, que m'agafa un jeneséquaC! Aquí o a Bolívia, al Salar de Uyuni o ... tant li fa, ganes de perdre-s'hi per sempre més!

Príncep de les milotxes ha dit...

Que no siga per sempre més; amb una estoneta no tindríes prou?
Ostres, no volem perdre-vos de vista!
Mecatxis!

Clidice ha dit...

És que, Príncep, el món és molt gran i els ateus tenim molta feina amb això de no tenir vida eterna! I jo no sóc tan agosarada com la Comtessa d'Angeville, però la compulsió de córrer amunt i avall la pateixo també. Coses de dones malaltes i massa lectures de Salgari.

Alietes el del Corralot ha dit...

Enhorabona per la pseudoeditorial, Aquil·les. És un bon exercici de creació i un merescut homenatge a la musa esquerpa de molts penjollaires. Jo em quede amb les fotos de la quebrada. La xicona eixa fa feredat!

Tadeus ha dit...

Per la part que em toca, és a dir, la de la sensibilitat davant de tanta bellesa natural i tants desitjos de viatjar, només puc donar l'enhorabona a l'autor. I què fem, que no anem a la muntanya?

Alietes el del Corralot ha dit...

"I què fem, que no anem a la muntanya?" em sembla un títol molt suggerent per a una cançó d'A ta mare va que fumes. Com ho veu, Artés?

Tadeus ha dit...

Efectivament, Sr del Corralot: m'encanta ser font d'inspiració.


I la inspiració, on la trobaré? En la muntanya?

Artés ha dit...

Precisament acabava de fer una cançó naturista. En hivern la muntanya reclama. L'havia titulat "I mentrestant la muntanya ens vigila des de la seua privilegiada posició", però el que tu proposes és més recriminatori i més xulo.