A José García, pels somnis futurs.
Als amics del Penjoll, la vuitena veu...
Als amics del Penjoll, la vuitena veu...
Era de la sèrie NJK-2000 i no mai dormia: un humil endoll era el seu paradís total.
Perfecte en les formes, acurat amb el vocabulari. La companyia més pulcra que hom pogués haver-se imaginat: massa humà.
Controlava tot
es les tasques de la seua vida, horaris, feina, plaers. Common sense era el programari pel qual desenvolupava, amb idèntiques habilitats i eficiència, tota la domòtica, a més, del treball com distribuïdor de les diferents editorials. Havia estat ideat per ella, sense temps blancs, morts.
No existia cap magma digital; a hores d'ara, aquella manera de ser, d'actuar d'una vetust@ indústria digitalitzada del segle XXIII, era una broma de mal gust, el resultat de les darreres batzegades d'un capitalisme literari-liberal, un mode fantasmagòric del que es creia el poder d'opinió fins aleshores.
Diluït aquell tipus de lacra -infraestructura de subsòl tal com s'havia llegit durant segles a Das Kapital de Karl Marx- s'iniciaren les Tesis de Ianus: els diners obsolets no eren el vehicle fefaent per iniciar i finir qualsevol tipus de relacions, foren aquestes personals o comercials.
Laura i els 10 anys de la seua vida emprats en fer nàixer el Common Sense: milers i milers de renglons amb C, Java, C++, Lisp, Python, Ruby i, per encerclar més el cercle, Brainfuck.
Cap error ni mig de programació, tot rellegit, tot revisat... Milions de fotons al bosc dels seus iris, simfonies tendres als ossets dels canells. No mai havia tingut pressa i, aquesta era l'hora que tenia l'esguard de l'NJK-2000 a un tènue cop de "return". El sistema se reinicià i, amb el miracle, s'obriren uns ulls de lògica dolcesa.
Tot i que l'NJK-2000 podia dir "T'estime", ella no mai pogué captar el calor de l'algoritme en aquells capvespres d'educada tristesa.
Els llibres ja no eren fulles de paper i aquelles finestres digitals de tinta fungible eren màquines cavernícoles; no s'entenien conceptes com venut i comprat; asèptic i simplificat, tot era a l'abast d'un clic, d'un mot monosíl•lab i monorim.
Literatura de franc.
Als viatges de metro, Laura pensava en desenvolupar el KN-Ió, un xip de memòria líquida que interactuava mecànicament i elèctrica amb la suor. Adossat al parietal afegiria 100 Tbytes d'imatges i textos per tal de ser barrejats als records humans. Aquest era el lema: "El llibre ets tu; genera'l" .
La fi de l'emmagatzematge?
Era la tardor i Laura el Common sense of loneliness. L' NJK-2000 se la mirava quiet; al seu costat ella espurnejava...
Perfecte en les formes, acurat amb el vocabulari. La companyia més pulcra que hom pogués haver-se imaginat: massa humà.
Controlava tot
es les tasques de la seua vida, horaris, feina, plaers. Common sense era el programari pel qual desenvolupava, amb idèntiques habilitats i eficiència, tota la domòtica, a més, del treball com distribuïdor de les diferents editorials. Havia estat ideat per ella, sense temps blancs, morts.No existia cap magma digital; a hores d'ara, aquella manera de ser, d'actuar d'una vetust@ indústria digitalitzada del segle XXIII, era una broma de mal gust, el resultat de les darreres batzegades d'un capitalisme literari-liberal, un mode fantasmagòric del que es creia el poder d'opinió fins aleshores.
Diluït aquell tipus de lacra -infraestructura de subsòl tal com s'havia llegit durant segles a Das Kapital de Karl Marx- s'iniciaren les Tesis de Ianus: els diners obsolets no eren el vehicle fefaent per iniciar i finir qualsevol tipus de relacions, foren aquestes personals o comercials.
Laura i els 10 anys de la seua vida emprats en fer nàixer el Common Sense: milers i milers de renglons amb C, Java, C++, Lisp, Python, Ruby i, per encerclar més el cercle, Brainfuck.
Cap error ni mig de programació, tot rellegit, tot revisat... Milions de fotons al bosc dels seus iris, simfonies tendres als ossets dels canells. No mai havia tingut pressa i, aquesta era l'hora que tenia l'esguard de l'NJK-2000 a un tènue cop de "return". El sistema se reinicià i, amb el miracle, s'obriren uns ulls de lògica dolcesa.
Tot i que l'NJK-2000 podia dir "T'estime", ella no mai pogué captar el calor de l'algoritme en aquells capvespres d'educada tristesa.
Els llibres ja no eren fulles de paper i aquelles finestres digitals de tinta fungible eren màquines cavernícoles; no s'entenien conceptes com venut i comprat; asèptic i simplificat, tot era a l'abast d'un clic, d'un mot monosíl•lab i monorim.
Literatura de franc.
Als viatges de metro, Laura pensava en desenvolupar el KN-Ió, un xip de memòria líquida que interactuava mecànicament i elèctrica amb la suor. Adossat al parietal afegiria 100 Tbytes d'imatges i textos per tal de ser barrejats als records humans. Aquest era el lema: "El llibre ets tu; genera'l" .
La fi de l'emmagatzematge?
Era la tardor i Laura el Common sense of loneliness. L' NJK-2000 se la mirava quiet; al seu costat ella espurnejava...
Podeu sentir amb l'Spotify (per tal de no suportar la propaganda de gogear) la música adient ací.
5 comentaris:
Per què m'avorreixen tant les històries de robots? Dec tenir atrofiada la imaginació científicoficcional.
No home, no; com vas a tenir-la atrofiada; cal que la conrees una mica mési veuràs florir elspaisatges cibernètics.
Per cert Laura és humana; la segona foto és per despistar als sabuts, Je je...
I sigues més positiu Alietes... Com faràs si no els poemetes?
:)
Mentre no em pegue per escriure sobre robotets, circuits, píxels i megues de memòria...
De segur que no ho faràs tot i que de vegades trobem alguns animalets humans (freds, asèptics, amb "pinta" d'amorals, però solament façana) que actuen com a tals...
Publica un comentari a l'entrada