demà a treballar!

Què vols que et diga? Què estic delirant d’alegria perquè torne a reprendre el fil de la feina? Què estic exultant? Què vivo sin vivir en mí com si flipés d’espiritualitat teresíaca? Què la gent se’n fa creus de l’optimisme que sume per tots el porus de la pell que he aconseguit salvaguardar convenientment del sol de l’estiu? Què em mire a l’espill i gaudeixo d’aqueix somriure beatífic que tinc falcat entre galta i galta de la cara, i que no puc ni mantenir-me la meua mirada al mirall perquè la lluïssor del foc il·lusionant dels meus ulls m’enlluerna i no puc suportar-la? Doncs no, amic, no és això. Aquesta nit passada no he pogut dormir ni una sola hora seguida. I això que, tement-me el pitjor, vaig decidir de fer-me un parell de whiskies amb gel (d’una botella polsosa que semblava haver sigut condemnada a l’oblit) davant la mirada atònita de tota la família. Com t’ho dic, amic, com t’ho dic... Fins i tot els he arribat a dir als meus fills que si m’aconsegueixen una bona excusa per no anar a treballar en els propers... dos mesos! els hi donaré 50 euros! No en saben ni res, de justificacions, els xiquets de hui en dia. Però els meus estan tan fotudament ben educats que no paren de marmolar-me sobre la meua actitud escàpola i derrotista... Com arribem a ser de miserables, veritat, amic? Em recorde a mi mateix, de menut, a les portes del centre de salut, apunt per posar-me la vacuna d’allò que vulga déu que siga, que ja ni me’n recorde, jo agafat com una llepassa al marc de la porta, amb els ditets que se m’escapaven, traïdorament lubricats per la suor de la por, mentre un parell d’infermeres (de les de còfia i mitges blanques, tu!) feien mans i mànegues per arrossegar-me a l’interior d’una habitació on un practicant (així ho dèiem abans) m’esperava amb una xeringa enorme i una agulla que brillava com un déu en la foscor del meu pànic... Estic histèric, ja ho sé. Però mira, amic, si demà plore i cride i renegue com un posseït, per favor, per favor t’ho demane, fot-me un parell d’hòsties abans no em trobe la resta del personal, que no tinc ganes de fer, com tots els anys, després de vacances, el ridícul. Ara vaig a mirar els resultats de la primitiva... Demà plorem, vull dir, parlem.