Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.