Saxofonín

Saxofonín és oriünd de la Canal de Navarrés. El seu malnom és producte de l’enveja que li tenen els col·legues del món musical i l’espectacle. En realitat, es diu Juan Antonio Ramírez. De jovenet, va fer estudis musicals —de saxofon, clar. Encara va pillar l’època en què s’havia de triar entre la mili o el servei substitutori. Saxofonín elegí la segona opció i tingué molta xamba: l’enviaren al Palau de la Música, que dirigeix l’ínclita Mairen Beneyto. Respecte dels coneixements musicals d’aquesta dama —que fa servir el look d’una Barbie, amb el monyo ben tenyit, ben cardat i ben estovat—, es conta una anècdota ben curiosa. En ser nomenada directora del Palau —d’això ja fa alguns anys—, tancà la boutique que tenia a València i s’endugué una dependenta seua al nou destí, col·locant-la com a secretària personal. Un dia que la senyora Beneyto estava parlant amb un músic, la flamant secretària tragué el nas per la porta del despatx i féu: Mairen, un tal Lorin al teléfono. La senyora Beneyto posà cara d’estranyesa. ¿Quién será?, va murmurar. Doncs sí, ho heu endevinat; era el director d’orquestra Lorin Maazel.

Saxofonín veié el cel obert. Aquella dona no tenia ni punyetera idea de música. Aconseguí d’enllepolir la directora del Palau i, quan el xic acabà de fer el servei substitutori, va rebre l’oferta de continuar treballant-hi en canvi d’un sou. Ja us podeu imaginar que Juan Antonio treballava en un lloc privilegiat. Pel Palau passen personatges famosos i músics excel·lents. Però el nostre protagonista no féu servir el trampolí per a millorar la seua tècnica instrumental —amb el saxofon, no us aneu a pensar—, sinó per a muntar-se una empresa de management que es dedica a oferir els seus serveis a tots els ajuntaments governats pel PP. Com és lògic, no trigà massa a conèixer l’alcalde de Xàtiva i la seua regidora d’assumptes musicals, Maria Emília Soro. Des de llavors, Saxofonín s’ha trobat una bicoca a la nostra ciutat. Organitza tots els anys les Nits al Castell. Però no les organitza de franc. Cobra pels seus serveis. I segons sembla, enguany s’embutxacarà la bonica xifra de vint o vint-i-quatre mil euros per contractar quatre espectacles (s’ignora si també haurà cobrat alguna comissió dels artistes, però cal suposar que sí).

Es tracta d’una xifra estrambòtica en un panorama de crisi. Cal recordar que l’Ajuntament té funcionaris —d’aquells que han vist retallats els seus salaris— que podrien haver acordat les contractacions sense necessitat d’acudir a Saxofonín. (També hauria pogut fer les trucades la regidora Maria Emília.) Així, l’equip de govern municipal hauria estalviat uns diners. Quina és la programació d’enguany? Vegeu-la ací i jutgeu. En tot cas, jo diria que serà difícil superar la versió d’El sopar dels idiotes que van representar, fa uns anys, els actors i actrius de la falla República Argentina. I açò em porta a altra qüestió; els portaveus de l'oposició han criticat l’escàs pes del valencià a la programació de Nits al Castell. Saxofonín ha contestat les crítiques fent un llistat d’actuacions en valencià: en 1998, recital d’Ignacio Giner i Elena de la Merced (valenciana d’adopció, nascuda en Austràlia); en 1999, actuació de l’Orquestra de València; en 2001, la Companyia Nacional de Dansa, dirigida per Nacho Duato (valencià també); en 2005, actuació de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, sota la batuta de Manuel Galduf...

Saxofonín ha oblidat, però, un esdeveniment apoteòsic. En una de les edicions, va contractar el grandíssim intèrpret de jazz Pedro Iturralde. Això sí, perquè hi hagués presència valenciana, Saxofonín es va incloure a l’espectacle, tocant a duo amb el magnífic saxofonista navarrès. Ho sé perquè sóc un devot d’Iturralde i havia comprat un tiquet per a presenciar la seua actuació en Nits al Castell. La meua sorpresa fou majúscula quan vaig descobrir que el músic veterà no duia la seua secció rítmica habitual; anàvem a escoltar una successió de duos interpretats per Pedro i Saxofonín. Què fer? Cridar? Pegar puntades de peu? Demanar que em tornaren els diners? Avui, una sortida airosa hagués estat anar proveït d’una vuvuzela i fer un trio. En fi, què voleu que us diga, amics penjollaires? Aquest Juan Antonio Ramírez Saxofonín és un veritable crack! Que li ho pregunten, si no, a Mairen Beneyto.