dissabte, 26 de juny de 2010

Gestes remotes

Això era i no era un idíl·lic país del nord, un país de llet i mel, que sempre havia estat feliç. Però arribaren temps de vaques magres. La penúria s’escampà per totes les contrades. Els pidolaires ocupaven totes les cantonades, sol·licitant una almoina en canvi d’un romanç o d’una cançó... Molts súbdits estaven contrariats amb el príncep i els seus notables. El descontent, lluny de cessar, augmentava, perquè van esclatar diversos casos de corrupció que afectaren diferents faccions del reialme: el batlle Bartomeu i dos antics camarlencs, Macià i Lluís, foren descoberts amagant sota una alzina els seus tresors, obtinguts de forma subreptícia. El príncep convocà reunió de la seua cambra, per tal d’estudiar la situació i prendre mesures: retallar el sou als funcionaris, augmentar les taxes sobre l’oli, el vi, el blat i el tabac, i tancar vàries pies almoines, que havien servit fins aquell moment d’aixopluc als ancians venerables, però generaven moltes despeses a la hisenda del monarca.

Aquestes mesures posaren en peu de guerra els funcionaris. Empipats com estaven —perquè creien ser objecte d’una injustícia descomunal—, es dedicaren a investigar vida i miracles dels notables, a comprovar si els alts dignataris principescs es captenien amb la sobrietat que requerien aquells temps d’escassetat. Descobriren, per exemple, que Aina, princesa consort, havia esdevingut sotsgovernadora de la Roca de Sant Just. En realitat, col·leccionava múltiples càrrecs a l’indret. Era cap de la cancelleria, de l’oficina comunal de l’habitatge, del consolat supervisor de les activitats mercantils, consellera d’obres públiques, consellera del patrimoni principesc de boscos i prats, i cap de la facció local lleial al príncep, percebent les rendes i els beneficis corresponents de totes aquelles dignitats. Quina gran veritat, allò que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona. És més: els naturals del país es deien, els uns als altres, a cau d’orella, que Aina valia molt més que el seu marit.

Els funcionaris, però, amenaçaren d’organitzar avalots, si el príncep no retallava dràsticament les despeses de la seua casa, ni suprimia diversos consolats i senescalies. Alguns bàndols rivals i minoritaris se sumaren als aldarulls. A les corts, el príncep hagué de lligar curt els diputats afins, a l'hora de votar imposts i ajusts pressupostaris. Les notícies de tot açò arribaren veloces als reialmes veïns. Al regne del penó blau, posem per cas, els funcionaris i membres de les faccions opositores també amenaçaren de revoltar-se. Però la governadora de la capital sufocà l’intent en un tres i no res. «Si no deposeu la vostra actitud, us llevaré els 100.000 ducats de sou, us retiraré els escortes i ordenaré que no us deixen utilitzar els carruatges del comú. Us haureu d’apanyar amb els vostres vehicles privats», amollà als diputats del partit díscol. «La culpa, del cap de l’imperi», proclamà el sobirà del petit reialme. Finalment, uns i altres trobaren remei per als seus problemes: Panem et circenses! S’organitzà una expedició d’atletes que havia de viatjar a terres llunyanes i els monarques aconseguiren que els habitants de viles i ciutats estigueren pendents de les gestes remotes, oblidant durant un temps les seues penalitats.

3 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

Real, com la vida mateixa.

Lluís Bosch ha dit...

Oportú i clar, el teu text. Sobre les grans dones que s'amaguen rere els grans homes, he vist que rere el comte d'Alavedra n'hi ha dues, que consten com a beneficiàries de diners ingressats en comptes a diversos paradisos fiscals un dels quals és Andorra.

Clidice ha dit...

i jo que no aconsegueixo fer-me andorrana! znif! o caimanesa (es diu així?). i conte contat ...