dimarts, 29 de juny de 2010

(In)Seguretat Social

Em fa mal l’esquena. És tot el que li puc dir. Un dolor recurrent a la zona lumbar. El nefròleg fa una darrera ullada a la radiografia i confirma que no veu motiu per allargar la consulta. Això sí, em lliura un volant d’urgència perquè, abans que abandone l’ambulatori, puga visitar-me el traumatòleg i així aprofitar el viatge. Agraït, marxe directe al taulell on un auxiliar m’ha d’indicar on he d’anar tot seguit. Però l’home, amb el posat d’escepticisme que ha aconseguit a força de menystenir pobres desgraciats com jo, mira i remira la butlleta que li he donat i em diu que aquell paper l’he de presentar a l’hospital, que és on realment s’atenen les urgències, no allí. La meua perplexitat no desfà la seua convicció funcionarial i burocràtica. Però per no fer malbé la meua condició de abonat a la seguretat social, un pèl dubitatiu, agafe el cotxe i adreçe, doncs, cap a l’hospital comarcal.
Butlleta en mà, li mostre a la xicota que, rere el vidre preservatiu, sembla un polp mentrimentres agafa el motiu de la meua presència allí, contesta al telèfon, li diu a una companya que cride no sé qui, i pregunta pel cafè que fa mitja hora ha demanat. Quan encara no he calfat la cadira a la sala d’espera, algú crida el meu nom i em prega que entre en una habitació on em faran una consulta prèvia. Un metge amb un accent incert (vull pensar que per foraster) em fa preguntes i al mateix temps tecleja davant la pantalla d’un ordinador a qui mira més que a mi. Capcineja els meues raonaments i, de seguida, després de col•locar-me una polsera de plàstic amb un codi de barres i amb el meu nom, em convida a passar directament a dintre o això és el que em sembla entendre-li, però com que surt escopetat, no tinc ocasió de demanar-li cap aclariment. M’adrece a una petita habitació amb una llitera vestida amb un lleuger llençol. Als dos minuts entra una auxiliar amb un pijama blau, rebregat, i quatre talles menys que la meua, i em convida a treure’m la roba, dipositar-la en una bossa de plàstic i romandre en pijama fins que vinga a arreplegar-me un zelador i m’acompanye a planta.
El “senyoreta, ací ha d’haver una equivocació” tot i eixir-me de dintre de l’ànima, no desfà ni un mínim la seua resolució. Ella, com que sembla no tenir-ne (d’ànima), diu que no hi ha equivocació que valga, que faça bondat i que em prepare.
A aquelles alçades de la pel•lícula la meua fe en el sistema públic de salut ja està prou malmesa però així i tot faig un esforç i em despulle lentament, mirant de ficar la meua roba a la bossa de plàstic i procurant no perdre-la de vista mentrimentres em rumie un pla de fugida.
Dos minuts més tard hi apareix un zelador amb una cadira de rodes. Em convida a seure. Li dic, convençut amb una fe que mouria la Serra Grossa sencera, que “ací ha d’haver un error!”. El zelador es mira el rellotge, bufa d’impaciència i diu que no hi ha errors que valguen, que el quiròfan està preparat i ens esperen. Llavors és quan decidisc que he d’eixir d’allí com siga.
Descalç, amb tota la dignitat amb la que puc ser capaç amb els pantalons pel damunt dels garrons i la camisa cordada com si anés a rebentar-me en qualsevol moment per una fartada, camine directe a l’eixida. El zelador, fidel al seu nom, crida a seguretat perquè s’escapa un pacient. Vull prémer el pas, però em talla el camí un metge pèl roig que pregunta perquè marxe. Li explique el cas i per fi hi ha algú que s’avé amb mi que, efectivament, hi ha un error.
Allí mateix, al passadís, em fa dos colps amb el puny tancat a l’esquena, a la zona lumbar, i el cabró encara pregunta si m’ha fet mal. No sé si contestar-li o fer servir el meu dret legítim a la defensa pròpia. Davant el meu rostre de desconcert crida a un auxiliar i li ordena que em posen una injecció de vàlium i que després em deixen anar.
Passe de nou a un altre habitacle buit on em desfaig d’aquells draps que han fet de disfressa per aquell drama i em pose la meua roba. Quan el xicot que ha atès el manament del metge té l’agulla preparada, dubta un moment abans de l’estocada i em pregunta qui m’ha portat fins allí. Li conteste que jo mateix, amb el meu cotxe. Llavors decideix no punxar-me perquè, assegura, no arribaria a casa, i em posa a la mà un parell de píndoles que faran el mateix efecte que la punxada.
Acabe de vestir-me, enfile cap a l’eixida i de camí a l’aparcament, deixe anar les dues píndoles en la primera paperera que trobe. A casa la dona pregunta com m’ha anat. Jo li ensenye la polsera, que encara porte posada i li dic: “No m’ho trauré mai, per recordar que jo també vaig sobreviure Auschwitz” i la deixe resseguint-me el meu trajecte al menjador, amb els ulls oberts de bat a bat.
(Jure per ma mare que aquest relat és cert)

1 comentari:

Clidice ha dit...

ai, no se pas si creure't, en tot cas sort que el protagonista fuig, perquè si arriba a ser una operació de canvi de sexe o alguna altra amputació ^^ o hihihi que t'haguessin de fer lligadura de trompes huashuashuas!