Fetes i malifetes de Ferran VII (II)

Açò és l'inici d'un relat que tinc escrit des de fa anys. El vaig recordar quan Ximo va penjollar el post sobre la República Argentina. Pensar en Ferran VII em remou les sangs. En tot cas, este inici de relat també en parla. A vore si els agrada:

Davallàvem alegres i animosos pel carrer de Ferran, com si fórem una colla d'adolescents excitats pel pla d’acció que porten al cap i per les esportives noves de trinca que porten als peus. Què més es pot demanar? Nit de dilluns i bon dia de principis d’octubre. Veníem des de més enllà del barri del Born, de la part dreta de l’Eixample, i ens dirigíem al Jamboree, un famós club de jazz i dance, si més no: “catedral del jazz a Barcelona” arriben a afirmar alguns llibres. El Jamboree està ubicat en un dels soterranis de la plaça Reial i els dilluns ofereix excel·lents jam sessions d’entrada lliure. Cap allà que ens dirigíem i érem una mena d’excursionistes de la nit àvids d’escoltar el millor jazz en directe de la capital.

Entrem a la plaça Reial des del carrer del Vidre i Xisco Peris —“No confondre Peris amb kiwis, ni kiwis amb Peris!”— em regala les vicissituds polítiques que envoltaren la construcció de la plaça Reial, allà per la segona meitat del segle XIX. Segons sembla, l’any 1822, ja es va produir per part de l’Ajuntament de la ciutat un primer intent de construir a la vora de la Rambla una plaça dedicada als «Herois Espanyols». Els ànims del poble, tanmateix, no estaven per commemoracions d’heroïcitats espanyolistes en aquells moments de passos sobre arenes movedisses. De fet, Ferran VII ja refermava el seu absolutisme caspós contra els liberals constitucionalistes gràcies a les baionetes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Total, que aquell primer projecte de plaça va ser momentàniament arraconat. El Borbó moria el 1833 i deixava encetat el vesper de la successió al tron entre carlins i isabelins. Mala cosa. Si confeccionàrem el rànquing d’individus que han fet tant de mal durant la seua vida com després de finir, Ferran VII mereixeria, sens dubte, un dels primers llocs entre la canallesca. El poble continuava engrescat contra el poder màxim. Època de revoltes contra l’absolut —açò darrer ho escric amb nostàlgia d’un temps d’insurrecció que no he conegut. Potser amb una nostàlgia massa infantil, romàntica, innocent. Segurament—. El fantasma de Ferran VII i de les monarquies artrítiques —heus ací un epítet atemporal— planava sobre el poble com l’ombra d’un voltor. I el proletariat descontent i puixant, que encara ignorava el seu poder real, va prendre els carrers i durant la bullanga de 5 d’agost de 1835 va tombar l’estàtua de bronze que en Ferran tenia erigida a Pla de Palau. Aquell Borbó de bronze fou lligat pel coll, arrossegat pels carrers i esquarterat a còpia de pics. Revolució simbòlica. Dies abans, el mateix sector de la població barcelonina havia assaltat convents i els havia incendiat, així per exemple, el dels caputxins, que havia cremat com un paller. La plaça Reial, aquesta plaça que nosaltres ara travessem i que fou concebuda com un amplíssim recinte d’estil neoclàssic, tot de palmeres i habitatges i comerços, es va començar a aixecar quinze anys després sobre el solar de l’antic convent dels caputxins. Una victòria arquitectònica de la burgesia sobre les classes de l’antic règim. Una victòria, al cap i a la fi. Quina opinió s’hauria format en Josep Barceló sobre la plaça Reial és un altre tema que, de moment, ultrapassa aquesta narració. Tot això plegat, poc més o menys, em regala en Xisco, amb el seu estil eixerit; estil que em resulta impossible de reproduir. Ho sent.

M’adone, però, que més enllà de les nostres quimeres, el cert del cert, l’inapel·lable, és que nosaltres hem davallat pel carrer de Ferran (VII) i hem travessat en diagonal la plaça Reial (que inevitablement ens transporta a Isabel II i, de bell nou, a son pare: maleïda ombra de voltor!). Hem d’aprendre a viure amb crostes.

I ara ja som a la porta del Jamboree.