dijous, 10 de juny de 2010

Fetes i malifetes de Ferran VII (II)

Açò és l'inici d'un relat que tinc escrit des de fa anys. El vaig recordar quan Ximo va penjollar el post sobre la República Argentina. Pensar en Ferran VII em remou les sangs. En tot cas, este inici de relat també en parla. A vore si els agrada:

Davallàvem alegres i animosos pel carrer de Ferran, com si fórem una colla d'adolescents excitats pel pla d’acció que porten al cap i per les esportives noves de trinca que porten als peus. Què més es pot demanar? Nit de dilluns i bon dia de principis d’octubre. Veníem des de més enllà del barri del Born, de la part dreta de l’Eixample, i ens dirigíem al Jamboree, un famós club de jazz i dance, si més no: “catedral del jazz a Barcelona” arriben a afirmar alguns llibres. El Jamboree està ubicat en un dels soterranis de la plaça Reial i els dilluns ofereix excel·lents jam sessions d’entrada lliure. Cap allà que ens dirigíem i érem una mena d’excursionistes de la nit àvids d’escoltar el millor jazz en directe de la capital.

Entrem a la plaça Reial des del carrer del Vidre i Xisco Peris —“No confondre Peris amb kiwis, ni kiwis amb Peris!”— em regala les vicissituds polítiques que envoltaren la construcció de la plaça Reial, allà per la segona meitat del segle XIX. Segons sembla, l’any 1822, ja es va produir per part de l’Ajuntament de la ciutat un primer intent de construir a la vora de la Rambla una plaça dedicada als «Herois Espanyols». Els ànims del poble, tanmateix, no estaven per commemoracions d’heroïcitats espanyolistes en aquells moments de passos sobre arenes movedisses. De fet, Ferran VII ja refermava el seu absolutisme caspós contra els liberals constitucionalistes gràcies a les baionetes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Total, que aquell primer projecte de plaça va ser momentàniament arraconat. El Borbó moria el 1833 i deixava encetat el vesper de la successió al tron entre carlins i isabelins. Mala cosa. Si confeccionàrem el rànquing d’individus que han fet tant de mal durant la seua vida com després de finir, Ferran VII mereixeria, sens dubte, un dels primers llocs entre la canallesca. El poble continuava engrescat contra el poder màxim. Època de revoltes contra l’absolut —açò darrer ho escric amb nostàlgia d’un temps d’insurrecció que no he conegut. Potser amb una nostàlgia massa infantil, romàntica, innocent. Segurament—. El fantasma de Ferran VII i de les monarquies artrítiques —heus ací un epítet atemporal— planava sobre el poble com l’ombra d’un voltor. I el proletariat descontent i puixant, que encara ignorava el seu poder real, va prendre els carrers i durant la bullanga de 5 d’agost de 1835 va tombar l’estàtua de bronze que en Ferran tenia erigida a Pla de Palau. Aquell Borbó de bronze fou lligat pel coll, arrossegat pels carrers i esquarterat a còpia de pics. Revolució simbòlica. Dies abans, el mateix sector de la població barcelonina havia assaltat convents i els havia incendiat, així per exemple, el dels caputxins, que havia cremat com un paller. La plaça Reial, aquesta plaça que nosaltres ara travessem i que fou concebuda com un amplíssim recinte d’estil neoclàssic, tot de palmeres i habitatges i comerços, es va començar a aixecar quinze anys després sobre el solar de l’antic convent dels caputxins. Una victòria arquitectònica de la burgesia sobre les classes de l’antic règim. Una victòria, al cap i a la fi. Quina opinió s’hauria format en Josep Barceló sobre la plaça Reial és un altre tema que, de moment, ultrapassa aquesta narració. Tot això plegat, poc més o menys, em regala en Xisco, amb el seu estil eixerit; estil que em resulta impossible de reproduir. Ho sent.

M’adone, però, que més enllà de les nostres quimeres, el cert del cert, l’inapel·lable, és que nosaltres hem davallat pel carrer de Ferran (VII) i hem travessat en diagonal la plaça Reial (que inevitablement ens transporta a Isabel II i, de bell nou, a son pare: maleïda ombra de voltor!). Hem d’aprendre a viure amb crostes.

I ara ja som a la porta del Jamboree.

9 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Em cague en la puta merda de processador de textos del bloc! Em cague en el meu codi HTML (que no sé ni qué vol dir!) Em cague en la meua ignorància supina a l'hora de fer anar estos aparells del dimoni! Em cague en tot! Xe, quin disgust que he agarrat pâ haver de penjollar este post i que tinguera cara i ulls!

Tadeus ha dit...

¿I això és un relat? Sembla més una lliçó d'història.

Apunt lingüístic: Veig que utilitza vosté el mot "vivendes"... Uf, si s'entera Clídice! Si no recorde malament, va publicar un post contra eixa paraula en català, enfront de la ultracorrecta "habitatge". Jo, de totes maneres, estic amb vosté.

Alietes el del Corralot ha dit...

No. És només la primera part del relat, la introducció. Era quan em pegava per escriure relats per desbarrar. Allò de deixar-se dur per altres raons tot allunyant-se del fil narratiu central. Provatures.

"Habitatges"? Pôs "habitatges". Efectivament, "vivendes" no apareix al diccionari. Pura ignorància.

escrivà de cort ha dit...

A mi m'agrada com allò que és: un preliminar. Per a jutjar millor, s'hauria de saber com continua la cosa.

I posats a fer suggeriments, què vol dir "havia ardit com un paller"? No seria millor "cremat com un paller"? Ardit significa valent o estratagema.

Davit del carré Blanc ha dit...

Amb tota la meua ignorància andalusa, pense que "ardit" vindria d'ardir, que seria la forma del verb ardre que es fa servir per aquest rotglet del país. De fet, trobe que és prou comú escoltar a persones que beuen perquè estan "ardides".
D'altra, m'apunte al suggeriment d'Escrivà: Alietes, si el té acabat que se li creme en les butxaques si no el trau... i si no el té acabat podria donar pistes i fem entre totes i tots un cadàver exquisit que diuen eixos tan moderns.

Tadeus ha dit...

L'Alcover i Moll recull el verb "ardre", com a forma antiga. Ara bé, ¿quin seria el seu participi passat?. Guiant-nos per altres verbs acabats en "-re" hauria de ser "ardut", o una cosa semblant.

També apareix el verb "ardir", que no és considerat en eixe diccionari una "paraula vertaderament catalana".

El verb "ardir", d'on ve el terme "ardit" que menciona el senyor Escrivà, és un homònim, provinent no del llatí "ardere" sinó d'una forma germànica.

Per altra banda, trobe interessants els testimonis lingüístics de Davit. Jo no havia sentit mai este ús de "ardit" en el sentit de "sofocat".

Però què collons! M'encanta que els escriptors juguen amb la llengua, afegint-hi, per què no, certa flaire d'antigor, o de marcianada. Volem escriure? Doncs juguem.

Per cert, jo també, amics, espere mig ardint d'ànsia en la meua modesta vivenda la continuació del relat aliètic.

Tadeus ha dit...

O mig ardent.

Alietes el del Corralot ha dit...

"Cremar"? Pôs "cremar". Efectivament, "ardir" no apareix al diccionari. Pura ignorància.

Alietes el del Corralot ha dit...

El relat està acabat, però abans de penjar-lo me'l rellegiré perqué no sé si tindrà puta gràcia, més enllà d'anecdòtic principi que parlava del carrer dedicat a Ferran (VII). És simptomàtic que s'anomene "carrer de Ferran" i que s'amague de "quin" Ferran en concret.