divendres, 11 de juny del 2010
Boticaixa, la caixa de les botifarres
Boticaixa, la caixa de les botifarres, s'ha deixat menjar per Caja Madrid, a vore si rebenten. Ahir, el castellà José Luis Olivas, que tenia un sou vitalici com a ex president de la Generalitat (vergonya, cavallers, vergonya!) i que dubte s'haja rebaixat, eixia tot content de la seu de Boticaixa. Rodrigo Rato, un dels principals responsables de la crisi mundial com a ex governador del Banc Mundial també estarà content. La veritat siga dita, José Luis Olivas, està tan redonet i grosset que sembla una botifarra ben farcida. I així era com també s'anomenava als botiflers: botifarres. Botifler vol dir traidor a la terra. I Bancaixa fa temps que ho era. A tot arreu proliferaven ja els cartells de "Bancaja" i les exposicions aspanyolistes com la de Sorolla. Per això podríem anomenar-la, en to humorístic, Boticaixa, la caixa de les botifarres. El que faça falta, en tal d'ofrenar noves glòries a Aspanya i fotre els catalans (la primera caixa d'Aspanya, "por delante de la Caixa, eh!"). I tot amb la connivència de Zp i Alarte (una altra botifarra farcida). Diuen que la patronal valenciana estava en contra. Però massa tard els ha entrat el seny. Empresaris valencians, volieu caldo? doncs mengeu botifarra!!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
sembla que entre el Fainé i en Rato se la passen canviant cromos, i al darrera el Botín esperant per caure al damunt de tot plegat i eliminar tan terrible competència. Com era allò? Duelo de titanes? pos eso :(
Aquest espectacle de peixos grossos menjant peixos no tan grossos és molt distret, però té poca emoció. Sobretot sabent que nosaltres som una mena de sardines corrent d'una banda a l'altra.
Alguns escrits mesuren la seua oportunitat pel còmput de gent incomodada. A més espantosos, més penetració. I a més penetració, més botifarra!
No es faça il·lusions, Mr. Jo li he marcat un "espantós" per la forma, per les formes que vosté es gasta. Són tan poc elegants, s'hi entrellig tanta fel i tanta mala folla, que quasi dóna ganes de col·locar-se en l'altre bàndol. La frase final és ben patètica; sobretot perquè el poder financer continua tenint la paella pel mànec.
Animat pel comentari d'Alietes, m'he llegit l'entrada de 'Rousseau', cosa que habitualment no faig (hi ha certs autors del Penjoll que ignore per complet, entre ells Rousseau) i m'unisc a l'opinió d'Alietes: esta entrada és una puta merda, indigna del Penjoll.
Millor que ens governen les prostitutes perquè estem cansats que ens governen els seus fills...
He, he, he, han vist?
Ja eixen a lladrar!
El problema de Rousseau és que es pensa que les crítiques van contra el contingut del que ha escrit, però francament, ¿a qui li importa el contingut? Les crítiques, almenys la meua, giren al voltant de l'estil de l'autor (autor?). Hi ha futbolistes que es queden en segona provincial i altres que juguen la Champions. Hi ha penjollers de regional i altres que valen la pena. Si alguns dels autors del sector patètic conegueren el concepte d'autoreflexió o humiltat deixarien de publicar la merda que publiquen.
No ens deixe a mitjes, Sr, Tadeus. Noms, noms. Diga noms.
Em lligc sempre els posts d'Alietes i els de Ramatxoto. Els altres autors, me'ls lligc de tant en tant. D'altres, mai. Però preferisc no donar noms.
Donar noms? Trencar l'encís i ser valent?
Doneo, dones, donere, donui, donitum; si ja ho deia jo... Benvinguts al món dels donuts!
Al menys, al Penjoll, la vida és dolça.
Publica un comentari a l'entrada