massacre al consultori

Amb el paper a la mà, doblegat per la meitat però no massa, perquè no s’hi quede la ratlla del plec que el faça envellir abans d’hora, vaig fent petites i curtes mirades al rellotge de polsera mentre sóc assegut a la cadira de la sala d’espera del consultori del meu metge de capçalera. He demanat hora per mostrar-li el resultat del meu habitual anàlisi de control. Tot i que els valors assenyalats amb un asterisc són relativament insignificants, fidel a la meua hipocondria, no amague el neguit abans de conèixer el diagnòstic definitiu. Compartisc l’espai —un breu rogle de cadires— amb dues dones grans a les que he tingut que ajudar a trobar-se a la llista que el metge penja a la porta perquè cadascú es faça càrrec del torn que li pertoca. Més enllà hi ha dos rogles més. Un —el que ocupa el centre del passadís— buit perquè el facultatiu ja ha acabat la seua consulta i l’altre —més cap a la porta d’eixida— amb un grapat de persones entre les que destaquen dos xiquets, de gairebé quatre anys, que han convertit l’espai en improvisada ludoteca. El frenesí de les seues curses i la seua cridòria fan pensar que no són ells precisament els qui han anat a cercar l’ajuda de la medicina. Un d’ells porta una pistola que s’endevina de joguina només pel botó roig que hi ha a l’eixida del canó i perquè quan prem el galet sona l’esclafit d’un tret, un pèl distorsionat per l’esgotament de les bateries. Tot el que es mou és objecte de la seua punteria davant el somriure babau dels presents que volen copsar-ne la innocència sense saber-ne molt bé com ni de quina manera. La seua dèria per abatre’ns a tots és tan il•limitada com la seua inacabable munició. Tinc al cap una notícia llunyana sobre pistoles i adolescents. La familiaritat amb la que es mou el xiquet no esgarrifa ningú. Som part del seu joc indiscriminat. Mire el rellotge perquè tinc pressa. Només dispose d’una hora perquè m’atenga i després dinar i tornar al col•legi. El xiquet, cansat de disparar sobre els qui té més a prop, fa unes passes agosarades cap a nosaltres per fer-nos víctimes del seu joc. Obri foc repetidament. Primer contra la dona que tinc a la meua esquerra, que es queixa perquè les cadires són massa altes i les cames li queden penjant i li fa mal a les cuixes. Després contra l’altra, asseguda d’esquenes al tirador, i que ni se n’adona que és morta en l’imaginari d’aquell xiquet. Després m’apunta a mi. Jo el mire als ulls, desafiant. Sembla que dubta, però no abaixa el braç. Em mira detingudament. Si pogués parlar-li a través del meu pensament li demanaria que deixés l’arma a terra i es lliurés a un altre joc. Però abans no puga ni intentar-ho, acluca els ulls per afinar millor la seua punteria i em fa dos trets. Després somriu satisfet i corre rere l’amic que sembla haver perdut interès en aquella activitat. La porta del meu consultori s’obri i la pacient que hi havia dins surt amb un grapat de receptes a la mà. No tinc temps de dir res. De seguida que el petit pistoler la veu li adreça el canó de l’arma. Tancant la porta encara puc escoltar els repetits trets metàl•lics i el comentari d’un adult que diu “no deixaràs viu ningú!” entre les rialletes de la concurrència.