dimarts, 25 de maig de 2010

Esport i trellat

Dedicat a Eros Ramatxoto
La família d'Iñaki Ochoa de Olza, alpinista que va morir fa dos anys a l'Annapurna, està intentant completar un projecte que Iñaki Ochoa no va poder acabar. Mitjançant la fundació SOS Himalaya estan arreplegant fons per posar en marxa, per aquelles terres, una llar per a orfes, una escola i un hospital.
Acabe de llegir el llibre d'Iñaki Ochoa, Bajo los cielos de Asia, que estava més o menys en impremta quan aquest va morir. M'ha semblat un llibre ben escrit, per moments molt divertit. Però el que més m'ha agradat del llibre ha estat trobar-me una veu apassionada amb l'alpinisme, alhora que gens complaent amb aquest. A més, el text està creuat de línies d'estima i reconeixement vers els pobles que habiten sota la cordillera asiàtica. Aquestes pàgines m'han reconciliat amb una visió de l'esport que no fuig del compromís i que és conscient que, ben mirat, l'esport per l'esport aporta poc a la societat. M'ha semblat una lectura tan encoratjadora com la del llibre de Miriam García Pascual, Bájame una estrella.
SOS Himalaya ha penjat un video que segurament encapçalarà un concert que es farà en juny per arreplegar fons (pel qual hi ha "fila zero"). Trobe que en un parell de minuts es podreu fer una idea aproximada de la personalitat i el pensament d'Iñaki Ochoa de Olza.

6 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

M'avance a deixar un comentari al post que acabe de penjollar:
vull demanar disculpes a la resta de pseudoautor/es, per vàries raons no he pogut participar als debats de les darreres entrades. Estaré un mes i escaig sense disposar de massa temps... però compliré el compromís pseudoautorístic per fugir de la dalla de Ramatxoto, hehehe

Comtessa d´Angeville ha dit...

Iñaki Ochoa de Olza era un filòsof de les muntanyes, un alpinista en el més pur sentit, una puresa que costa moltíssim de trobar ara en el món de la muntanya.

Clidice ha dit...

calen més Iñakis ara mateix a l'alpinisme, el que s'està fent no és precisament allò que caldria. Tant de bo serveixi per alguna cosa.

EROs Ramatxoto ha dit...

Gràcies, Davit, per la dedicatòria i per donar a conéixer a El Penjoll una altra vessant possible de l’esport.

El passat diumenge 23 es van fer dos anys de la mort d’este muntanyer a l’Annapurna, després de passar cinc nits a 7400m, pràcticament inconscient, afectat per danys cerebrals i un edema pulmonar. Ací
podeu llegir el reportatge que li va dedicar Oscar Gogorza a El País:

Com diu la Comtessa (quanta reialesa es passeja per El Penjoll: el Príncep de les Milotxes, El Petit Príncep, la Comtessa d’Angeville...), Iñaki era un filòsof de les muntanyes, de fet va estudiar filosofia. Ací podeu vore un vídeo en què deixa clar quin tipus de filosofia era la seua. Una llàstima que als mitjans de comunicació els interesse més el mercantilisme d’alguns esports de rendiment, que altres tipus de valors que també poden donar-se a l’esport.

Tota la raó té també Clídice. Quasi tots els pedagogs de l’esport han advertit que el perill d’este es troba en l’excés de competició: quan esta passa a convertir-se en competitivitat. Mentre que a Iñaki Ochoa, fora de la gent que segueix el muntanyisme, pràcticament no se'l coneixia, els mitjans de comunicació prefereixen donar a conèixer a competidors i competidores de la muntanya que només cerquen fer més vuit mils que ningú o ser el primer o primera en fer alguna nova gesta. Fer muntanyisme a este nivell a més d’estar bé físicament, necessita de diners per fer front les despeses d’una expedició. Heu pensar quants diners costa una expedició? Només el permís d’escalada de l’Everest (8.844m) són uns vint mil euros. Escalar l’Everest s’ha convertit en una forma de turisme d’aventura amb els perills que això comporta i que podeu saber llegint este post . El cim de la muntanya més alta del món està més concorregut que el del Benicadell.

La pràctica esportiva sempre té una cara i una creu. Aspectes positius i negatius (segons qui). La vessant humanitària del muntanyisme no és nova. De fet, un dels que més es va dedicar en vida als sherpes (pobladors de l’himalaia) va ser Edmund Hillary
(qui va fer cim per primera vegada a l’Everest conjuntament amb el sherpa Tenzing Norgay ). Vos recomane el llibre “Sir Edmund Hillary y la gente del Everest”, de Cynthia R. Rumsay.

I per finalitzar el meu llarg comentari, no puc evitar fer referència a un aventurer que tenim a Xàtiva i que comparteix esta filosofia de l’esport (i de vida) que és Javi García Marcarell i que acaba de completar en solitari una altra de les seues aventures . Des d’ací aprofite per donar-li l’enhorabona i una salutació (encara que no sé si segueix El Penjoll).

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies pel post i per descobrir-me l'Iñaki Ochoa i el seu món. Realment interessant. Incomprensible per a mi, animal de planes i ciutats.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ra- matxoto, ets un "matxote". Com diu l'Alietes, gràcies pel post al Davit... desconeixia l'Iñaki i mira que sóc un seguidor de quasi tots els programes de la 1 o 2 "Al filo de lo impossible".
També vull agrair al propulsor i defensor d'EROs la informació del Javi García Mascarell que he llegit i vist.