Teoria i pràctica del gargall

“Tot allò que hi ha al nostre organisme té la seua funció, i jo no li’n trobe cap altra al fet que el nas i la boca estiguen connectats. Sí, es podria dir que el gargall és la raó d’ésser d’aquesta connexió” - Manuel Nadal, metge de capçalera

“El gargall no és cap tècnica, ni tampoc cap art: El gargall és una forma de vida. O bé la prens i la fas teua, o bé la deixes anar. No hi ha més.” - William Spit , campió olímpic de llançament de gargall 2008

Tots hem practicat alguna vegada – si no constantment – la sana tradició d’escopir els residus instal·lats al llindar del nostre aparell respiratori, a falta de la proximitat d’un mocador, màniga o qualsevol altra textura suau on dipositar-los.

Però… ¿ens hem parat a pensar en el complex procés que s’amaga darrere de tan quotidià acte…?

1. Aconseguint el moc.

La primera cosa que necessitem, evidentment, són mocs: Aquella viscosa matèria, producte d’una formació serosa de densitat variable que segreguen les glàndules nasals i que pot ser de qualsevol color que es trobe dins la gamma dels verds, encara que també pot presentar un color grisenc si s’ha inhalat molta pols pel nas, o fins i tot negre, si el propietari n’és fumador.

Hi ha de molts tipus i textures, com ara mocs més bé durs i de textura rugosa. No és aconsellable intentar fer un gargall amb aquest tipus de mocs ja que, al aspirar-los per a traslladar-los al paladar, impactaran contra la paret nassal superior darrera amb la mateixa força amb la qual impacta una bala quan hom decideix ficar-se una pistola a la boca – Una tècnica de suïcidi també anomenada, per cert, "la fel·lació fatal” – provocant una desagradable sensació d’obstrucció. Per tant, la millor forma de desfer-se d’aquest tipus de mocs és l'extracció digital. A vegades aquest tipus de mocs assoleixen un grau de duresa, llargària i arrelament, que el propietari al llevar-los tindrà la sensació d’haver-se endut amb ell un trosset de cervell.

Una de les variacions que empren molts dels simpatitzants d’aquesta tendència és introduir el moc en qüestió a la boca després de l’extracció digital, però aquest procediment és completament invers al que pretenem amb el gargall: Si bé en el primer procediment el pas del nas a la boca es fa per l’exterior i el moc acaba reintroduïnt-se a l’organisme per via oral, amb el gargall el pas del nas a la boca forma part d’un procés intern del l’individu i l’objectiu final és, precisament, l’exterior.

Són, doncs, dues pràctiques completament oposades. Nosaltres, evidentment, ens decantem per la segona, tot i que comprenem i respectem la primera, pel tipus de mocs en qüestió.

Els mocs que ens interessen, per tant, són els líquids: Aquella substància líquida, viscosa i translúcida que ens pot recordar a la teleta biliosa que es queda per damunt dels ous mal fregits.

2. Altres tècniques d’eliminació mucosa que tampoc no ens interessen.

Ara que ja sabem el tipus de moc idoni per a la formació del gargall, exposarem diverses formes de desfer-se d’aquesta molesta però entranyable substància, a banda de la més convencional ja anomenada en la introducció: Mocar-se avorridament i tradicional.

Una de les formes que de segur els lectors coneixen és prémer un orifici nasal – normalment amb el dit índex – i expirar amb força per l’orifici que queda lliure per a que el moc es llençe al buit sense paracaigudes. Aquesta pràctica és molt utilitzada tant per la seua comoditat com pel seu caràcter fresc i espontani, però aneu amb compte perquè a vegades als mocs no els agrada la caiguda lliure i opten pel puenting, i aleshores tan sols se’ns presenten dues opcions: Aspirar per a que el moc torne al seu lloc original, o bé ajudar-lo amb els dits a que arribe al terra.

Una tècnica molt útil i respectable, i amb la qual ens solidaritzem, però que ens allunya del nostre principal objectiu: el gargall.

3. Aquests mocs són meus i de ningú més

Una vegada hem sel·leccionat els mocs i hem descartat altres tècniques d’expulsió, el pas a seguir és aspirar els mocs amb una força determinada que els ajude a estampar-se contra la paret nasal superior darrera, havent esquivat els cornets i travessat tot el vestíbul nasal. Aquest acte produeix un inconfusible i característic soroll, que podríem fonetitzar com a “ngrrrrrrr – ngrrrrrrr” (encara que segur de que alguna tribu aborigen amb infinites combinacions buco-nasals per a la formació de consonants té algun caràcter per a definir-lo).

(Si vostè consumeix habitualment heroïna i té un forat que li connecta el vestíbul nasal amb la geniva superior, per favor, passe directament al pas 5)

4. Vine cap ací

Una vegada tenim els mocs surant a la paret superior darrera, l’objectiu és traslladar-los a la boca, fent que rellisquen per la orofaringe i que es fusionen amb els camarades que han estat tot aquest temps esperant-los a les portes de la faringe.

Tot i que es poden fer gargalls tan sols amb els mocs del nas (en aquest cas el gargall passaria a anomenar-se “flema”), així com tan sols amb els de la gola, els més puristes afirmen que els mocs tan sols són elevats a la categoria de gargall combinant ambdues procedències.

Aquest pas produeix un altre curiós so, que aquesta vegada equivaldria fonèticament a la prolongació indefinida d’una j majúscula en castellà (JJJJJJJJJ) Un soroll genuïnament punk que esdevé el nucli de la formació del gargall, i que serveix d’advertència als individus circumdants de que està a punt de cometre’s un acte vertaderament anti-sistema.

Una de les millors aportacions artístiques que s’han fet al món del gargall va vindre de la mà del compositor austríac de música contemporània Felix von Hüttenbrenner, nascut l’any 1954, qui normalment sol treballar amb música corporal. A la seua obra mestra, el vals “Projektion der Psychischen Essenzen”, escrita el 1998, va elevar a la categoria d’obra d’art la triada de sons buco-nasals que formen el procés del gargall (ngrrrrrr – JJJJJJJJJ - txú) repartint-los respectivament entre els tres temps que formen el compàs del vals, formant així l’ostinato rítmic que sustenta tota l’obra.

5. Degustació

Ja tenim tota la substància mucosa agrupada a la llengua. És ací on es barreja oportunament amb la saliva i on obté la seua aparença definitiva, tot en contacte amb les papil·les gustatives. I vostè, àvid lector, es preguntarà: ¿A què saben els mocs…? Rius de tinta han corregut al respecte… En un principi no tenen sabor. El sabor que pugueren arribar a tindre els seria atorgat per diverses partícules que es queden als pelets de les fosses nasals (Els que guaiten no, uns més menuts que hi ha més cap a dins), que atrapen les toxines que hi ha a l’aire (Partícules de pols que contenen restes de minerals, pol·len, fulles, llavors, etc.) També poden adquirir un regust salat si l’individu es troba a un entorn terrós i/o humit.

Com podeu comprovar, el món del gargall ens abasteix d’infinites possibilitats culinàries. De fet, Ferran Adrià ha declarat recentment a una entrevista que aplicarà aquesta tècnica en properes receptes d’autor, inspiranr-se (o, més bé, expirant-se) en els treballadors del McDonald’s.

6. Exhibició

El moc pot romandre a la boca tot el temps que l’usuari crega convenient. A l’adquirir en aquesta fase una forma tan bonica (El gargall, instal·lat a la llengua, dóna una agradable sensació d’abric: Ambdós elements romanen en perfecta simbiosi), quasi sempre l’individu es veu obligat a lluir-lo davant la gent que l’envolta abans de desfer-se d’ell. (Actualment estan proliferant, després de l’acceptació del llançament de gargall com a esport olímpic, els concursos d’exhibició).

Els més intrèpids fins i tot s’animen a fer malabarismes amb ell, com ara fer com si caiguera per a de seguida xuclar-lo com un espagueti i tornar-lo a la llengua (Tècnica coneguda com “el io-io”).

7. Expulsió

Arribats a aquest punt, una vegada el gargall ha adquirit la seua forma definitiva, tan sols queda l’últim pas: Expulsar-lo en forma de projectil, amb força de projecció variable (L'acanalament de la llengua millora considerablement la punteria) cap a l’objectiu desitjat: Una obra d’art, la foto del rei, una bandera, l’ull d’un polític, o també la seua pròpia mà (En cas de que vullga lubricar alguna cosa o pentinar un net).

Així que, ja ho sap, estimat lector: No deixe que es perda aquesta pràctica que tant diu de la seua personalitat, un recurs sa i senzill d’higiene i purificació instantànies, un distintiu idiosincràtic que inclou degustació gastronòmica, pràctiques de punteria, un posicionament devers la realitat, música corporal i milers d’aspectes més que ens hem deixat, perquè, per a desvetllar tot el misteri del gargall faria falta una tesi doctoral sencera.

Mort als mocadors i les mànigues...!!
LLARGA VIDA AL GARGALL!!