Després d’estar absent molts dies (els trasllats, la feina i la gossera en són culpables principals), m’he decidit a penjar aquest post. Ja tenia notícies d’Alietes, Refalete i el de les Maraquetes, tres micos que es fan anomenar Mateta de Fenoll. De fet, el nou grup musical necessitava cantants i ballarines —«Qui no en necessita?», dirà més d’un—, per a fer els cors i les danses. Atenció, aquests pinxos volien nenes inexpertes. «Es valorarà la inexperiència. Interessades presentar-se al càstig que tindrà lloc el proper 23 d’abril a les 23h, a Manuel. Abstenir-se professionals, homes, drags queens, dracs Mondúver i altres sauris», anunciava qui, sens dubte, deu formar part del “trio”. I tot aquell desplegament (dansaires, cors, maraques —jo vaig estar temptat d’aconsellar-los també una kalimba o malimba—), quin objecte tenia? Cap! Anaven a interpretar jump blues, mambo o son montuno, aquestes mones? No! Acabaren recitant poesia!
En definitiva, la postdata de Davit del carré Blanc («Espere qualsevol comentari dels artistes que complemente aquest text») m’ha animat a sortir del mutisme. La veritable obra d’art no necessita paraules que l’expliquen. Tampoc no necessita etiquetes. Faulk song? Música indie? No home, no! Una excusa per a lligar! Els espectadors notarien, però, que els de Mateta de Fenoll Faulk Band actuaren sense coristes ni ballarines. Què havia passat? Potser, amb aquest vídeo, entendreu millor les coses; totes les aspirants havien fugit espaordides.
En definitiva, la postdata de Davit del carré Blanc («Espere qualsevol comentari dels artistes que complemente aquest text») m’ha animat a sortir del mutisme. La veritable obra d’art no necessita paraules que l’expliquen. Tampoc no necessita etiquetes. Faulk song? Música indie? No home, no! Una excusa per a lligar! Els espectadors notarien, però, que els de Mateta de Fenoll Faulk Band actuaren sense coristes ni ballarines. Què havia passat? Potser, amb aquest vídeo, entendreu millor les coses; totes les aspirants havien fugit espaordides.
I clar, en fallar les xiques, què feren els “artistes”? Dedicar-se a la lírica, als records d’infantesa, a rememorar les nanes de la iaia... Com William Faulkner, quan evocava els porxos del seu Mississippí natal, els balancins, les plantacions de cotó... Res de nou! Són multitud els artistes que pateixen de malenconia, quan es queden sense xiques. Haurien d’aprendre d’altres artistes. Hi ha un conegut poeta xativí que alça passions entre les dones de tota edat i condició. Quan acaba els recitals, s’ha d’amagar darrere del pianista. El fotògraf captà dues fans seues.
4 comentaris:
Això de l'art contemporani és realment complex. O no tant.
Gràcies, Superagent, per la seua ressenya. Puc dir que la seua rigorosa anàlisi ha encertat de ple en l'esperit líric del moviment faulk. Es nota que està feta sense prejudicis i amb amor, no com altres comentaris malintencionats: qué esperaven?
Evidentment, Mateta de Fenoll aspirem a tindre fans com les dels retrats.
Alietes, pot comptar amb la meua estima incondicional. Bé que no he arribat a l'extrem d'acudir als seus espectacles amb els calçotets al cap, sóc un fan seu enfervorit.
Dóna gust vore que hi ha penjollaires que saben indagar i esbrinar la veritable natura de la música faulk.
Gràcies, Superagent, per vore coses que altres mai veuríem.
Publica un comentari a l'entrada