Des de la més desapassionada objectivitat i lògica, i amb un toc de dúctil relativisme he de dir que avui he nascut com a home.
Hauré perdut molt de temps per no cultivar aquesta especialitat abans?
He engegat la televisio per tal de fer el seguiment asèptic dels 94 minuts i ... voleu dir que he vist futbol?
- No, senyores i senyors.
La meua vida és tan simple com haver d'escalfar-me un pot de llentilles al bany de Maria, car havia de sopar i trencar el plàstic de la bossa dels canonges caducats. Des d'aquest instant la lògica ha estat esclafant i malgrat els crits i xiulits d'una fi del món, he comprés el principi de no contradicció, una cosa ben estranya de què parlen els poetes: a la vida i a la mort com a l'esport, tots no poden guanyar. De vegades ens plou cendra, i d'altres pètals de flors dels tarongers, equiliquà!
Així podría dir que aquest espectacle ha estat de teatre ras, la reduïda vida d'un inconscient d'enganyifa, del futbol; més aviat i entre cullerada i cullerada he vist una colla de multimilionaris riure o plorar rere una entelèquia rodona a qui tots donen existència real: en Baló, una nova divinitat euclidiana, un ídol de cristall.
La sort meua és que el meu jornal de pidolaire no depén directament proporcional del 3% dels contractes, primes, promocions d'aquests sinyurets per als qui la crisi és tan sols un somni: Sort la seua, amb les Mercedes Testarrosa amb què passegen els autògrafs a recer de vida pròpia i misèria aliena!
Però i la sort dels mileuristes amb tan sols una força de treball -ara i per sempre més- aturada?
Mite'ls, tots guspirejant, cremant els darrers segons dels rellotges mecanico-digitals!
Quasi, quasi els hi anava la vie... però, era rosa?
Panem et circenses, panem et circenses -cridava una entremaliada Pordacis muralis-...
Carpe diem, carpe diem -zumzejaven els Bombus terrestris-...
Mentre les dents meues capolaven les darreres mastegades de tristesa i aire, he recordat la duríssima disciplina del meu pont. Cada dia un company omple a poalades el bidó per fer l'escurada. Som pobres, però ballem amb la princesa Dignitat. Avui era el Jaume qui havia acomplit la feina.
Pacientment he desat les poques molles i verdures per a les Formicidae. No cal ser goluts.
´
En acabar aquest espectacle tan nocturn i subterrani he sortit a percaçar broquets perduts, el tabac reial dels pidolaires. I per reblar la nit amb un còctel de blava poesia, al costat dels cànids més puçosos he udolat -amb la ràbia de tots els segles- pels perdedors de l'esperança.
Amunt els cors! Encara sota la lluna la sang patina!
7 comentaris:
En la meva modesta opinió, em temo que tan sols puc dir: que has perdut 94 minuts de la teva vida veient una ximpleria.
Lluís no sigues tan radical... Com es possible que un home a qui els robespierrans li han escapçat el cap pense tant...?
Per cert, m'he assabentat que uns animals de l'espècie homo prudens escridassaven a la Sibe tot rient pel mal dels altres.
Com és possible això, tants quilograms de cultura!
La Cibeles, vols dir?
Tingues pietat d'un consumidor de llentilles i pa dur torrat.
Oh, Pidolaire, a vegades se'm fa difícil seguir l'entrellat de les seues lletres. Massa difícil si tenim en compte que els posts són de lectura fast-food. Però este me l'he papat sencer portat per la meua pròpia indignació en veure com durant estos darrers dies (o potser estem parlant de mesos, ja que cada partit de cap de setmana és una "autèntica final") s'ha anat creant una bambolla d'il·lusions al voltant d'11 tios i una pilota.
Jo sóc de l'Osasuna. No m'agrada que perda el Barça. M'agrada molt quan perd el Madrid (el Reial o l'Atlètic, m'és igual). M'agrada molt quan perd l'Espanyol (eixe equip de pacotilla que ningú no s'explica qué fa en primera). Però d'això (d'estes míseres alegries personals) a la desmesura a qué s'ha arribat en estos dies, hi ha molta distància. Contra eixa desmesura, la meua desídia davant el fet que ahir el Barça no passara l'eliminatòria.
És el preu que comporta haver pecat d'hibris.
Al cap i a la fi, el futbol no és més que un joc. Això si un joc on hi han molts interessos i especulació. Poques coses veig tan absurdes com sentir-se identificat amb un equip de futbol.
Ja ho va dir Joan Fuster, Alietes: "Dels pecats del piu Déu se'n riu", però l'orgull... Mare meua!
Qui no l'ha tastat o ha cuinat adobant els plats propis o d'altri?
D'acord Eros, però mou tantes passions o més com l'erotisme, no creus?
Les passions són construccions socials que responen a determinats interessos ideològics, sovint dominants.
Eros, està vosté absolutament brillant. Tots els seus comentaris m'han semblat magnífics, sobretot les reflexions que giren al voltant del seu instrument musical definitori. Torne a llegir en els seus comentaris l'esperit 100% penjollaire. Es nota que ha sofert vosté la possessió de les muses.
Publica un comentari a l'entrada