dimecres, 28 d’abril de 2010

Alietes, Refalete i el de les Maraquetes en Manuel: l’esperat debut

EL grup unipersonal de fans i qui escriu arribàrem a Manuel vora les onze de la nit. L’escenari estava ocupat, literalment, per una banda que havia portat tots els instruments de casa per provar-los allà. Els tres músics de Mateta de Fenoll Faulk Ban (que així sembla que podria quedar batejada la criatura), davant aquesta invasió de l’escenari i de l’esgotament de les cerveses, optaren per atrinxerar-se al camerí i preparar l’estratègia per torejar el públic en cas d’haver d’eixir a corre-cuita. De pas que rumiaven com eixir vius, assajaren uns minuts.

En eixir a l’escenari va començar la màgia. Refalete va fer sonar la guitarra, mentre Alietes calfava la gola i el de les Maraquetes buscava on deixar la tercera maraca (té tres maraques i només dues mans), que finalment va anar a parar a l’entrecuix, tot deixant veure que no va perdre el temps a les master class de bossa-nova.

En donar l’entrada va quedar claret la qualitat dels Mateta de Fenoll. En una d’eixes virgueries que només fan els grans músics i els dislèxics, Alietes va demanar a Refalete que donara l’entrada: mentre mirava cap a Refalete, fent creure al respectable que la cosa anava a començar per eixe costat i, just en eixe moment, pel costat contrari sonaven les maraques. El públic intercomarcal allà present no va poder reaccionar a temps. Igualment, potser per ser molt novedós l’estil, la gent va tardar en reaccionar quan Alietes va avisar que són un grup protesta i fan música faulk.

Podeu veure l’actuació i jutjar vosaltres mateixa. Només voldria afegir que va haver una persona del públic que va eixir a felicitar els músics en acabar l’actuació (i no l’havíem subornat amb cerveses, conste). Una felicitació merescuda.

Quan jo era menut hi havia la crema o mantequilla de tres gustos o sabors. La música és també una cosa de gustos. Alietes, Refalete i el de les Maraquetes són tres sabors clarament distingibles. Ara bé, quan estan junts fan un empastre impressionant i molt bo! Inoblidable nit i magnífica actuació.

Pd: La crònica i el video no fan honor a la divertida nit que passàrem, ni a la genial actuació dels Mateta de Fenoll; espere algun comentari dels artistes per complementar aquest text.


10 comentaris:

Tadeus ha dit...

Cal donar un vot de confiança a estos joves emmascarats que estan començant en açò de la música, però el vídeo de l'actuació m'ha decebut. Jo esperava una cançó, i no un poema recitat. M'avorreixen molt els recitals poètics!

TdlH ha dit...

Ja, té raó: «mala merdə de cançó»; i qui s'ha pensat 'ixe qu'és, Pedrals? Hasta Tony Spy recita millor...

Anònim ha dit...

M'unisc a les crítiques. Què fa el xoto de l'esquerra menejant les mans? És el de les maraquetes? Si no s'escolten!

Alietes el del Corralot ha dit...

És veritat: putos tècnics de so! Les maraques, però, són un instrument espiritual: si no se senten, s'intuïxen.

A mi també també m'avorrixen els recitals, Tadeus, per això hi ha música també: no sent la guitarra, mes que siga?

Toni de l'Hostal, té poreta? Un nou grup faulk salta a escena!!!!

Davit del carré Blanc ha dit...

Com a road manager accidental d'aquella nit he de felicitar el padría de l'actuació: s'ho va fer molt bé i ens va salvar d'alguna que altra crisi familiar.
Tadeus, reconeixerà que quasi és tan pintoresca l'actuació com el programa de la tele àrab que va penjar al seu bloc; el burka i les carassetes tenen un no sé què...

Tadeus ha dit...

En tots dos casos, a més, es tracta de poesia. Això sí, no m'imagine a Hissa Hilal tapada amb el niqab tocant les maraquetes.

EROs Ramatxoto ha dit...

Sempre recordaré el 23 d’abril de 2010: el dia en què em vaig alçar del llit sent una persona normal i corrent, que no sabia ni què era un pentagrama, i em vaig gitar sent instrumentista d’un grup de música faulk.

Va estar més que un plaer acompanyar amb les maraques a dos autèntics monstres de la música faulk i del saber estar damunt dels escenaris com l’Alietes (increïble la confiança que transmet al grup) i el Refalete (inimaginable com martiritzen els seus ditets les cordetes de la Fender Stratocaster). També va ser un somni que Mi Sostingut ens apadrinara en el nostre debut, que el del carré Blanc acceptarà ser el nostre mànager, que vinguera a veure'ns la presidenta del club de fans, i que la resta de grups, els organitzadors del concert, els tècnics de so i el públic ens donaren tan bona acollida i ens tractaren tan bé. Gràcies a tots. Eixa nit vaig gaudir com fa un muntó d’anys, quan participava als festivals o actuacions del col·legi o dels Júniors. Xe, que em vaig tornar a sentir xiquet!

També he de dir que som un grup que guanya en el directe i perd en la seua gravació. El que vol dir que heu de menejar el culet i vindre a veure'ns als concerts... Perquè hi hauran més i anem a evolucionar i revolucionar la música faulk.

I ja ficat, i com que no em costa un gallet, m’agradaria fer una reflexió sobre eixe instrument musical tantes vegades menyspreat per la música culta i que a mi m’ha captivat des de la nit del divendres 23 d’abril: les maraques.

Primer de res advertir que les maraques no es sacsegen per ser escoltades, sinó per ser sentides (cosa ben diferent). El silenci d’una maraca només afegeix a un concert, com bé ha assenyalat el vocalista del grup, espiritualitat a l’esdeveniment. Molta gent creu, equivocadament, que tocar les maraques és fer-les sonar. Això és el que fan els pseudomaraquistes. Els virtuosos de les maraques saben que el so d’este instrument només és una casual conseqüència del fet de sacsar-les i que és en este moviment on es guarda el secret i l’essència d’aquest complex instrument. No càpia el dubte que fer sentir les maraques és molt més complicat que fer-les sonar.

Recordem també que les maraques són un instrument idiòfon, indirectament percudit, on no hi ha una diferència específica entre la part que genera el so i la caixa de ressonància. Els vertaders maraquistes es submergeixen durant els concerts en un tràngol místic en què aconsegueixen una simbiosi tal amb l’instrument que fan sentir, des del més absolut silenci, les maraques entre els presents; i això és una cosa que, òbviament, no pot enregistrar cap càmera ni de vídeo, ni de mòbil, ni de res semblant.

Per últim, he de reconéixer que durant l’actuació del passat divendres les maraques s’apoderaren de mi i vos assegure que han canviat la meua vida. Em sent un altre. El de les maraquetes ha patit una mutació corporeomusical i m’he convertit en la maraca humana. El meu cos és ara la caixa de ressonància de les meues maraques.

EROs Ramatxoto ha dit...

Ep, que quasi se m’oblida dir-li alguna coseta al nostre senyor Cal·linca.

Si es fixa bé la nostra primera cançó juga amb l’ ambigüitat. Sembla que el cantant del nostre grup recite un poema, però, en realitat, és un pseudopoema, perquè si es fixa, es tracta de “Cançó de bressol”. El que passa és que quan una cançó és tan bonica, a molta gent li pot semblar poesia.

Tadeus ha dit...

Sr Eros, no sé si serà per les vibracions maraquianes, però està vosté realment en un estat d'iluminació creativa que feia temps que no es veia en el Penjoll, producte sumament degradat en els darrers temps.

Jo em considere, des del primer dia, fan dels Fenollets. Sóc fan del que fan. Espere més de vostés. No sé. Musicar a Endsi, cantar en hitita, dedicar-li una cançó a Andreo, fer versions de Maderita,... el ventall de possibilitatas és quasi infinit!

Alietes el del Corralot ha dit...

Endsi... Cantar en hitita... Andreo... Uhmmm... Suggerent, sí senyor.

Veu com Mateta de Fenoll ens
transporta a tots a la creació col·lectiva?

Visca El Penjoll!