Pep, mestre. Sempre amb tu.

El 1991 Johan Cruyff feia debutar al primer equip del Barça un xaval espigat i eixerit de només 20 anys. En aquell partit havia de substituir un dels referents de l´equip –el valencià Guillermo Amor– que s´havia lesionat i deixava òrfena una posició clau al camp: la del mig-centre organitzador.

Uns dies abans del partit, després de fer el seu primer entrenament amb uns dels millors jugadors del món que acabarien formant el mític Dream Team, i ben content perquè creia que havia estat a l´alçada, Cruyff se li acostà i li digué, textualment: “has estado más lento que mi abuela”. Conscient com n´era de les seues possibilitats, no va deixar que aquesta “crítica” el desanimara, ans al contrari, sabia que la fortalesa física i la rapidesa, si més no de cames, no havia estat mai el seu fort. Tampoc li calia, en la seua formació de xiquet, havia aprés que tan sols amb el cos no aniria enlloc, que havia de cultivar una altra part més amunt que l´ajudaria a destacar i a aconseguir el que es proposara.

Així, en pocs partits es va assentar al primer equip i es va erigir en un dels referents de l´equip.

Als terrenys de joc tenia una classe infinita. Lluïa el 4 a l´esquena i ocupava la mateixa demarcació al camp. Potser fou el primer d´una saga made in Barça d´aquests “quatres” imaginatius, capaços tant de defensar com de fer una passada al peu des de 50 metres, d´organitzar els companys, d´animar-los, de rectificar conceptes tàctics o tècnics, etc.

Amb el Dream Team ho va guanyar tot i en poc temps es va constituir com el líder fonamental de l´equip, plasmant-ho amb la capitania en retirar-se Baquero, a pesar de la seua joventut.

Després de 10 anys al primer equip, el 2001 va comunicar que abandonava l´equip per anar a conèixer altres lligues i altres estils de futbol. Encara no ´han esclarit els motius però tot sembla indicar que no n´estava d´acord amb com es feien les coses a Can Barça. Finalment va quedar demostrat que no s´equivocava, ja que aquesta etapa ha estat una de les més obscures i convulses del barcelonisme actual, tant a la parcel·la esportiva com a la institucional.

A la roda de premsa posterior al seu últim partit com a jugador del Barça va assegurar deixar el club "molt feliç". "Ha estat un llarg viatge. Me'n vaig satisfet, orgullós, content de com m'ha tractat la gent i dels molts amics que he fet. No puc demanar més: he jugat en l'equip que somiava, amb grans futbolistes que m'han fet millor, i m'he mantingut molts anys a l'elit". I la frase que després marcaria la història més recent del barcelonisme. Li la va dir a Joan Gaspart, l'aleshores president, que feia un gran esforç per retenir-lo. "No cal preocupar-se, un dia o altre tornaré".

Ho va fer, i de quina manera. El juliol del 2008 acceptava prendre les regnes de l´equip dels seus amors, amb una experiència com a entrenador de tan sols 1 any i a tercera divisió. No va prometre cap títol –veníem de dues temporades nefastes on s´havia parlat més dels problemes al vestidor que del joc de l´equip– només va dir que posaria tot el seu esforç, el seu treball i la seua dedicació per tornar el barça allà on es mereix.

El resultat ja el sabem tots. Un barça campió i exemple per a tots en valors com: companyerisme, solidaritat, sacrifici, disciplina, humilitat, etc.

Josep Guardiola, Santpedor 1971, ha estat designat com a Català de l´any pels lectors del Periódico i els telespectadors de Els Matins, en una votació en què ha superat a altres candidats com El Tricicle o Roser Capdevila (creadora de Les Tres Besones).

De segur que els votants han valorat la fita històrica en el món del futbol que ha suposat guanyar sis títols en una temporada, però també estic segur que han votat massivament el Pep persona, el Guardiola que tothom admira per la seua sensibilitat, per la seua intel.ligència, pel seu tarannà, per la seua valentia, pel seu compromís, per la seva cultura - impròpia per un futbolista- perquè va més enllà del prototip de futbolista / entrenador, etc. Pep s´ha fet respectar, fins i tot a la premsa espanyola/madrilenya, pels seus valors, per les seues idees i per les seues conviccions intel.lectuals a un món tan superficial i sui generis com el futbol.

Aquestes inquietuds l´han dut a fer amistats fora del baló, que li han deixat una gran empremta, l´han convertit en un jugador/entrenador humil i l´han allunyat del circ de banalitats que és el futbol dels darrers anys.

Inquietuds intel.lectuals

Guardiola ja coneixia Llach i a principis dels 90 decideix de demanar-li un favor: "m'agradaria conèixer Martí i Pol... i tu em pots ajudar". Futbolista i poeta es van conèixer i van iniciar una profunda amistat. L'11 de novembre del 2003, Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic. Guardiola, que aleshores jugava a Qatar, va agafar un avió per donar el condol a la vídua. El mateix dia va tornar a complir amb les seves obligacions. Una altra de les amistats de l´àmbit intel·lectual és el cineasta i escriptor David Trueba amb qui comparteix també l´amor pel cine. No només de futbol viu l´home.

Tot i que en aquest cas és la seva passió i el seu treball; li dedica tot el seu esforç. Son pare, En Valentí Guardiola, afirmava a un reportatge que aquesta passió malaltissa li ve des de petit: “Quan perdia algun partit féiem el viatge de tornada sense dirigir-nos una sola paraula”. Pep jugava als infantils del Barça i no entenia com els nens abans d´un partit podien parlar de les pel.lícules que havien vist la nit anterior en compte d´estar concentrats: la competitivitat i la dedicació ja assomaven el cap en un nen tan petit.

Guardiola té uns coneixements exhaustius del futbol que ha anat adquirint d´altres entrenadors com Cruyff o Lillo i a través del seu camí per diverses lligues estrangeres. La qüestió tècnica no és discutida, però si alguna cosa s´ha de destacar de la seva trajectòria com a entrenador del Barça és les seues dots de psicòleg, que li han permés fer que una plantilla similar a la que l´any anterior havia fracassat estrepitosament, guanyara fins a 6, tots els títols en joc. Ja són memorables els discursos i els vídeos abans dels grans partits –imprescindible veure el reportatge emés a TV3 sobre el vídeo d´abans de la final de la Champions guanyada a Roma, que Guardiola va encarregar a Santi Padró – i les grans frases com aquesta pronunciada just abans de la final del mundialet de clubs “Si perdeu aquest partit seguireu sent els millors del món, però si el guanyeu passareu a la història” –també s´ha editat un llibre molt recomanable amb aquestes grans frases: Paraula de Pep, Ara Llibres 2009–

Amb el treball diari i aquestes tècniques de motivació, Pep ha sabut formar un gran equip humà d´entrenadors, equip mèdic i jugadors que han portat el Barça a ser el Millor Equip del Món. Junt a altres peces clau com Messi, Puyol, Xavi o Iniesta ens estan fent gaudir al màxim a tots els que ens considerem blaugranes de cor.

Són molts els que opinen que els equips els fan tan sols els futbolistes, si fos així potser Messi mereixeria més un post a El Penjoll, però afortunadament no ho és per a mi: això que fa Messi només és futbol.

Gràcies Pep per ser així i per representar tan bé el sentiment blaugrana.

Vos deixe el vídeo de Gladiator; si podeu cerqueu el programa de TV3 sobre com es va fer; paga molt la pena.