dimecres, 24 de març de 2010

Pep, mestre. Sempre amb tu.

El 1991 Johan Cruyff feia debutar al primer equip del Barça un xaval espigat i eixerit de només 20 anys. En aquell partit havia de substituir un dels referents de l´equip –el valencià Guillermo Amor– que s´havia lesionat i deixava òrfena una posició clau al camp: la del mig-centre organitzador.
Uns dies abans del partit, després de fer el seu primer entrenament amb uns dels millors jugadors del món que acabarien formant el mític Dream Team, i ben content perquè creia que havia estat a l´alçada, Cruyff se li acostà i li digué, textualment: “has estado más lento que mi abuela”. Conscient com n´era de les seues possibilitats, no va deixar que aquesta “crítica” el desanimara, ans al contrari, sabia que la fortalesa física i la rapidesa, si més no de cames, no havia estat mai el seu fort. Tampoc li calia, en la seua formació de xiquet, havia aprés que tan sols amb el cos no aniria enlloc, que havia de cultivar una altra part més amunt que l´ajudaria a destacar i a aconseguir el que es proposara.
Així, en pocs partits es va assentar al primer equip i es va erigir en un dels referents de l´equip.
Als terrenys de joc tenia una classe infinita. Lluïa el 4 a l´esquena i ocupava la mateixa demarcació al camp. Potser fou el primer d´una saga made in Barça d´aquests “quatres” imaginatius, capaços tant de defensar com de fer una passada al peu des de 50 metres, d´organitzar els companys, d´animar-los, de rectificar conceptes tàctics o tècnics, etc.
Amb el Dream Team ho va guanyar tot i en poc temps es va constituir com el líder fonamental de l´equip, plasmant-ho amb la capitania en retirar-se Baquero, a pesar de la seua joventut.
Després de 10 anys al primer equip, el 2001 va comunicar que abandonava l´equip per anar a conèixer altres lligues i altres estils de futbol. Encara no ´han esclarit els motius però tot sembla indicar que no n´estava d´acord amb com es feien les coses a Can Barça. Finalment va quedar demostrat que no s´equivocava, ja que aquesta etapa ha estat una de les més obscures i convulses del barcelonisme actual, tant a la parcel·la esportiva com a la institucional.
A la roda de premsa posterior al seu últim partit com a jugador del Barça va assegurar deixar el club "molt feliç". "Ha estat un llarg viatge. Me'n vaig satisfet, orgullós, content de com m'ha tractat la gent i dels molts amics que he fet. No puc demanar més: he jugat en l'equip que somiava, amb grans futbolistes que m'han fet millor, i m'he mantingut molts anys a l'elit". I la frase que després marcaria la història més recent del barcelonisme. Li la va dir a Joan Gaspart, l'aleshores president, que feia un gran esforç per retenir-lo. "No cal preocupar-se, un dia o altre tornaré".
Ho va fer, i de quina manera. El juliol del 2008 acceptava prendre les regnes de l´equip dels seus amors, amb una experiència com a entrenador de tan sols 1 any i a tercera divisió. No va prometre cap títol –veníem de dues temporades nefastes on s´havia parlat més dels problemes al vestidor que del joc de l´equip– només va dir que posaria tot el seu esforç, el seu treball i la seua dedicació per tornar el barça allà on es mereix.
El resultat ja el sabem tots. Un barça campió i exemple per a tots en valors com: companyerisme, solidaritat, sacrifici, disciplina, humilitat, etc.

Josep Guardiola, Santpedor 1971, ha estat designat com a Català de l´any pels lectors del Periódico i els telespectadors de Els Matins, en una votació en què ha superat a altres candidats com El Tricicle o Roser Capdevila (creadora de Les Tres Besones).
De segur que els votants han valorat la fita històrica en el món del futbol que ha suposat guanyar sis títols en una temporada, però també estic segur que han votat massivament el Pep persona, el Guardiola que tothom admira per la seua sensibilitat, per la seua intel.ligència, pel seu tarannà, per la seua valentia, pel seu compromís, per la seva cultura - impròpia per un futbolista- perquè va més enllà del prototip de futbolista / entrenador, etc. Pep s´ha fet respectar, fins i tot a la premsa espanyola/madrilenya, pels seus valors, per les seues idees i per les seues conviccions intel.lectuals a un món tan superficial i sui generis com el futbol.
Aquestes inquietuds l´han dut a fer amistats fora del baló, que li han deixat una gran empremta, l´han convertit en un jugador/entrenador humil i l´han allunyat del circ de banalitats que és el futbol dels darrers anys.

Inquietuds intel.lectuals
Guardiola ja coneixia Llach i a principis dels 90 decideix de demanar-li un favor: "m'agradaria conèixer Martí i Pol... i tu em pots ajudar". Futbolista i poeta es van conèixer i van iniciar una profunda amistat. L'11 de novembre del 2003, Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic. Guardiola, que aleshores jugava a Qatar, va agafar un avió per donar el condol a la vídua. El mateix dia va tornar a complir amb les seves obligacions. Una altra de les amistats de l´àmbit intel·lectual és el cineasta i escriptor David Trueba amb qui comparteix també l´amor pel cine. No només de futbol viu l´home.

Tot i que en aquest cas és la seva passió i el seu treball; li dedica tot el seu esforç. Son pare, En Valentí Guardiola, afirmava a un reportatge que aquesta passió malaltissa li ve des de petit: “Quan perdia algun partit féiem el viatge de tornada sense dirigir-nos una sola paraula”. Pep jugava als infantils del Barça i no entenia com els nens abans d´un partit podien parlar de les pel.lícules que havien vist la nit anterior en compte d´estar concentrats: la competitivitat i la dedicació ja assomaven el cap en un nen tan petit.
Guardiola té uns coneixements exhaustius del futbol que ha anat adquirint d´altres entrenadors com Cruyff o Lillo i a través del seu camí per diverses lligues estrangeres. La qüestió tècnica no és discutida, però si alguna cosa s´ha de destacar de la seva trajectòria com a entrenador del Barça és les seues dots de psicòleg, que li han permés fer que una plantilla similar a la que l´any anterior havia fracassat estrepitosament, guanyara fins a 6, tots els títols en joc. Ja són memorables els discursos i els vídeos abans dels grans partits –imprescindible veure el reportatge emés a TV3 sobre el vídeo d´abans de la final de la Champions guanyada a Roma, que Guardiola va encarregar a Santi Padró – i les grans frases com aquesta pronunciada just abans de la final del mundialet de clubs “Si perdeu aquest partit seguireu sent els millors del món, però si el guanyeu passareu a la història” –també s´ha editat un llibre molt recomanable amb aquestes grans frases: Paraula de Pep, Ara Llibres 2009–
Amb el treball diari i aquestes tècniques de motivació, Pep ha sabut formar un gran equip humà d´entrenadors, equip mèdic i jugadors que han portat el Barça a ser el Millor Equip del Món. Junt a altres peces clau com Messi, Puyol, Xavi o Iniesta ens estan fent gaudir al màxim a tots els que ens considerem blaugranes de cor.
Són molts els que opinen que els equips els fan tan sols els futbolistes, si fos així potser Messi mereixeria més un post a El Penjoll, però afortunadament no ho és per a mi: això que fa Messi només és futbol.
Gràcies Pep per ser així i per representar tan bé el sentiment blaugrana.
Vos deixe el vídeo de Gladiator; si podeu cerqueu el programa de TV3 sobre com es va fer; paga molt la pena.


8 comentaris:

Clidice ha dit...

i a sobre està com un formatget! :) que t'ho havies descuidat ^^

El PETIT PRÍNCEP ha dit...

Sí, a més el seu estilisme sembla que agrada molt també.
A tv3 s´han fet varios estudis a magazins tipus Divendres o Els Matins.
Fins i tot va haver una temporada que es rumorejava que el Pep era gay, i que la seua esposa, la Cristina, era una "tapadera".
A mi, de moment, encara no m´atrauen els homes, però sí que reconec que aquest està buenorro i té molta classe.

el pidolaire entretingut ha dit...

Ostres m'han sorprés tots vostés amb aquests comentaris i entrada sa excel·lència Petit príncep.
El Pepet ja podria deixar-se caure pel pont on visc i treure's un fardet de bitlletets per a tota la penya que vivim.

Amb els dinerets que té aquest paio podria comprar llibres per a tothom.
Amb les falanges sota el mentó he pensat...: Què en farem amb tots aquells/elles que són alèrgics a la lactosa? Jo m'he criat amb llet d'ametlla, per exemple.

Però m'he entristit perquè no puc dur trages que valen dos quinzets com els del Pepet.
Pel que fa a l'esperit d'aSSoliment i la competitivitat les dobles esses m'esmusen, uix!
Escolta Petit, no és mal xicot el Pepet, t'ho dic de debó, però això de les frases m'ha arribat al cor.
Mare de Déu Geperudeta! Publicar-li un llibre al Pepet?
Si ho ha dit o pensat ell, ha de ser de polida mare.
Tu creus que tinc possibilitats que em facen ciutadà del segon - no del minut, ni de l'hora, ni de la setmana, ni del mes, ni de l'any- al Penjoll o l'Alcúdia? Em faria una il·lusió enigmàticament terrible.

De la tele i de tot el que diuen a la tele -quasi tot- és mentida, veritats encobertes, transmutades a conveniència... per això veig i llig el Penjoll, una tele alternativa, vaja i periòdics de l'any 1983.
I això de les 6 fites o gestes històriques de la humanitat mundial ha de ser molt important, perquè massa gent s'ho empassa, perquè massa gent s'ho passa força bé, va al circ dels 22 rere una entelèquia esfèrica mentre el món gira i gira, de veritat anant a la deriva tectònica.

No res xicots i xicotes a celebrar-ho amb alegria.

Per si algú és una mica malpensat us diré que sóc de l'Oviedo i m'és indiferent que guanye o perda els partits; de fet no sé ni en quina lliga juga, ni la possició al tauler d'escacs; mon pare -en glòria estiga- tenia una maniseta que posava " aquí vive uno del Real Oviedo" i això va ser prou motivació per esdevenir un forofo fofito de l'Oviedo.
I per acabar, que no se pot ser tan pesat, encara que hom s'ho passe d'allò més bé, dir-te Petit Príncep que preferisc Espartacus d'Aram Katxaturian.

Açò d'escriure amb tots vosaltres és tan entretingut que no puc parar.

El PETIT PRÍNCEP ha dit...

Em sembla collonut.
A mi m´agrada el futbol i només he volgut fer palés que a aquest món-negoci repudiat sovint pels intel.lectuals, també hi cap gent amb criteri i coses a dir.
Potser sóc un anacoreta dins d´aquest bloc d´ilustrats, potser vosté hauria de deixar-se caure pel café Metropol o pels 4 gats a veure si allí no s´hi topa amb "gentola" com jo.
No sé si la meua ignorància em delatarà, però crec que va ser Fuster qui va dir que el futbol havia aconseguit unir més persones en un mateix sentiment que molts anys de política, intel.lectuals i "creuades". Jo no em negue a pensar que el futbol, segons com, pot servir per alguna cosa més: a mi de moment m´entreté, cosa que molts llibres no han aconseguit.
I compte, que a mi també m´agrada veure pel.lis koreanes subtitulades els divendres a l´Alabatros, mentre menge una hamburguesa i prenc una coca-cola. O és que la cultura alternativa que vosté proposa no és un negoci?
Fa poc vaig descobrir el concepte d´Anartisme; em va agradar molt, sí senyor. Però lamentablement hui dia d´Anartisme n´hi ha poc. La cultura és cara, és un luxe al que pocs hi podem accedir.
Si vosté se sent còmode repudiant el futbol, deixe´l tot per mi; jo content!

El PETIT PRÍNCEP ha dit...

Ai! Perdone´m Pidolaire. Potser no he apreciat el que a vosté li costa aconseguir 4 durets per poder pagar-se l´adsl que connecta el seu pont amb El Penjoll.
Al pont on hi viu deu passar poca gent a qui poder pidolar-li.

el pidolaire entretingut ha dit...

Iep, Príncep, jo no estic lliure de pecat per repudiar res, ni són un intel·lectual; la geperudeta em lliure i Maruja -ma mare- també.
L´únic anacoretapidolaire és un servidor; i que conste que no he volgut menysprear-lo. Mecasondena, com és possible que haja arribat a aquesta conclusió de les meues pontívoles paraules.
Me n'alegre, per altra banda, que el futbol l'entretinga, també peque dde ser entretingut.
Jo no propose cultura alternativa, simplement Katxaturian em fa somiar, encara que com Tadeus no escriga, de moment, poemes. I a més a més, via Spotify, de franc...

M'agradaria m'expliqués això de l´Anartisme i no repudie el futbol: amb dos o tres partits a l'any em senc tot un humà.
Li puc dir Petit Príncep que enguany, si vivim a l'estiu i amb tot açò del mundial, ho passaré a l'hort, amb les meues mortals verdures i patates, però algun partidet i becadeta caurà.

Pel que diu dels 4 durets, ara he rebaixat la connexió a la xarxa a 1 mega; en tenia 6Mb, però amb tot açò de la crisi, ostres, cal anar estalviant. Entre nosaltres, no vaig a posar-me a plorar. Però en ma vida tan sols m'he fet un regal: em perden cer tipus de maquinetes i em vaig pillar una d'aqueixes que es connecten soletes -sensen fils- a la web.
No tots els ponts són així, com dius; a Alcoi hi ha ponts famosos per la gent i per poetes, ho sabia?
A manar!

Mae wost ha dit...

Feia falta dir que està bó, això és actuar qual matxo!

Van Gaal ha dit...

Segur que no s'ha confós? No seria Pepa Guardiola?

http://pepaguardiola.blogspot.com